Els líders d’Unió (es a dir, la gent d’en Duran) estan emprenyats amb l’Oriol perquè els ha menystingut a l’hora de negociar els pactes locals. Què voleu, l’Oriol està exercint de futur Secretari General de CDC, que per això li han encarregat aquesta feina i el pobre Pele (amb en Vila i en Toni fagocitats ja no queden trumfos) no és un bon marcador, quan a més ha de fer de conseller d’uns agricultors emprenyats. Els pactes locals son sempre difícils: els candidats s’hi han deixat la pell i no és evident que s’entenguin les maniobres que fan les cúpules per avortar acords locals molt més basats en afinitats personals que en tactismes de “política de altos vuelos”.
Però Duran està emprenyat (això per ell és gairebé un estat natural) perquè no té clar què és el millor per les seves eleccions. Recordeu que tota l’estratègia de l’Unió Duranera de Catalunya (UDC) es basa en donar el màxim poder a Duran perquè l’exerceixi en benefici propi facilitant pactes i negociets entre els grans de Madrid i els “grandets” de Catalunya. Darrerament ens ha estat a punt de sorprendre amb un pacte contranatura amb el PSOE del seu amic Rubalcaba. Quan ets amic del Rubalcaba i aspires a tornar-ho a ser del Rajoy, no saps què fer si et demanen ajuda per fer de crossa del PSOE a Madrid. Tampoc s’entén que Duran com a nacionalista (ep! no independentista) busqui el minut de glòria amb glamouroses conferències per la jet set a la capital.
Duran està emprenyat perquè no sap com posar–s’hi de cara a les seves eleccions. I els pactes equidistants de l’Oriol no l’ajuden. L’electorat independentista de CiU no votarà a Duran, a menys que la por al PP sigui tan gran que s’hi vegi obligat. Per això, els pactes locals CiU-PP no li agraden a Duran, ja que semblaria que el PP nacionalment no fa pas més por que el PSOE. És més, pot ser que l’electorat independentista de CiU voti a Madrid una candidatura unitària liderada per una esquerra que canvia de líder i posa a Junqueras com a cap visible, amb un discurs exclusivament en clau de país i una llista farcida de personalitats. Per això els pactes locals CiU-ERC tampoc li agraden a Duran, ja que mostra proximitat amb un hipotètic “pacte nacional” i eviten dimonitzar a ERC.
Si a més el PSOE i Zapatero insisteixen a seguir desgovernant, la sensació que cal un canvi serà inevitable. Qui només pensi en clau econòmica, es taparà el nas i votarà al PP (que és qui tallarà de veritat el bacallà). Per descomptat, l’electorat pepero de CiU votarà sens cap dubte al PP. L’argument de ser decisius és poc menys que ridícul, ja que en boca de Duran equival a ser decisiu per la caixa, la vanguardia, el cercle o foment, però no per els petits empresaris, ni els comerciants, ni els independentistes que incomoden al líder del món mundial, polític més ben valorat pels espanyols. Per tot això, en Duran està molt emprenyat.
Li queda la tan estimada centralitat. Però amb l’electoral independentista de CiU de cul I amb l’electorat pepero de CiU abraçant el canvi, la centralitat és poc convincent. Què menys Duran, que estar ara per ara emprenyat! De l’ostracisme estant (al que la seva persistència en el càrrec ens ha obligat a uns quants) l’emprenyamenta d’en Duran ens és comprensible i compadible. Perquè el pitjor està encara per arribar. Quan la seva innegable sagacitat política el faci reflexionar sobre el llarg camí de Madrid, valorarà el cansament electoral de la militància (han estat dues campanyes esgotadores), la feina que s’ha girat (molts militants tenen ja ocupacions de govern), el poc que com a coalició es juga CiU a Madrid i el molt que hi poden perdre. El millor que pot passar és que el PP tregui majoria absoluta i CiU pugui seguir contribuint a un “discurs” de país anti-pp, que és el què més redits ha donat sempre. El pitjor, que un Duran (nacionalment escèptic) gestioni un pacte de govern amb el PP
Emprenyat? Duran, el camí de Madrid serà un calvari. I 10 diputats un éxit.
