Les primeres generacions de cristians donaren molta importància al passatge evangèlic de la multiplicació dels pans. Una bona prova n’és el fet de que tots els evangelis en parlen i, en conjunt, tenim sis narracions del fet amb significatives variants en més d’un cas. És possible que els evangelistes que narren el fet dues vegades, s’hagin limitat a recollir diverses tradicions com les recollien en general els historiadors antics, és a dir, sense analitzar-les críticament.

En general, tots els evangelis donen un relleu especial als àpats que fa Jesús. Però en aquest cas, el pa ordinari es converteix en fletxa indicadora del pa eucarístic. En el text de Mateu llegit avui, aquesta referència no pot ser més clara, doncs les paraules de Jesús són, pràcticament, les mateixes que trobarem, més endavant, en el relat de la institució de l’Eucaristia. Una coincidència que no és pas casual.

Però, a més, si analitzem el relat, en podrem treure, un ensenyament important per avui i per sempre. Els apòstols, veient que es feia tard i que la gent no portava menjar, suggereixen a Jesús que els acomiadi i que “se’n vagin als poblats a comprar-se menjar”. Però Jesús els hi respon: “No cal que se’n vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. És a dir, Jesús no vol que la gent passi fam, però tampoc vol que nosaltres estiguem sense fer-hi res amb els braços creuats. És veritat que la col·laboració dels apòstols i de la gent va ser molt petita: tan sols cinc pans i dos peixos; però d’aquesta petita col·laboració es va valer Jesús per alimentar abundosament tota aquella gentada.

L’ensenyament que se’ns vol transmetre és clar: es tracta de saber compartir. Si no fóssim tan egoistes i sabéssim compartir millor les riqueses naturals de que disposa el nostre planeta, quantes coses faria Déu en el nostre món, i prou que el Regne de Déu seria ja una realitat entre nosaltres. L’Eucaristia és un clam universal per a una participació de béns. El problema de la fam al món no és degut a que no hi ha pa, és degut a que no el compartim. És més, no només no compartim, sinó que malversem, llancem i deixem que es facin malbé molts béns que podrien satisfer la nostra fam. És una responsabilitat molt gran la que tots tenim.

Si som sincers, hem de reconèixer que sovint la nostra actitud davant aquestes necessitats, no és tant la solidaritat sinó, més aviat, l’actitud que correspon a aquella frase típica: “Aquest no és el meu problema”. Jesús no accepta la proposta dels deixebles quan aquests li diuen: “Acomiadeu a la gent que ja s’ha fet tard”. L’actitud del creient no és la d’acomiadar, sinó la d’acollir, la de donar la ma, la de prestar atenció a la parella, als fills, als pares o qualsevol persona necessitada.

Moltes persones es troben vertaderament en un desert, perdudes pel món, com aquella gentada que seguia Jesús, amb les seves mancances de pau, d’amor, de comunicació, de trobar sentit a la seva vida. Els seguidors de Crist hem de compartir amb ell la sintonia amb els que tenen necessitat, amb tots els sentits i accepcions que té aquesta paraula. La caritat de Crist és concreta. La caritat dels seus seguidors també ho ha de ser. Nosaltres no podem fer miracles, però sí que podem atendre al qui necessita ajuda amb els nostres mitjans materials o morals que estiguin al nostre abast.

Resumint: La Paraula de Déu que hem escoltat avui ens invita a contemplar y viure l’Eucaristia com a un aliment i un signe que ens invita a compartir. El Senyor vol que aprenguem a compartir els béns, aquest és el camí per resoldre el gran problema de la fam en el món. Un problema que, lluny de solucionar-se, si donem crèdit al que veiem i sentim pels mitjans de comunicació, més aviat està empitjorant. No és just que governs de països rics subvencionin la producció de determinats productes agrícoles en els seus propis països, quan això determina que països del tercer món no puguin exportar la pròpia producció d’aquests mateixos productes quan això seria una font de riquesa per a ells. Certament que el Senyor por fer meravelles, i les farà, si nosaltres ens decidim a fer una cosa tan senzilla, però que a vegades costa molt, que se’n diu compartir.