La primera lectura i l’evangeli d’avui ens parlen de l’amor de Déu cap el seu poble i de les ingratituds del seu poble envers Déu. El profeta Isaïes, en el que ell mateix anomena “el cant d’un enamorat a la seva vinya”, ens ha parlat de tot el que fa el Senyor per la seva vinya, que és el poble d’Israel: la cava, la neteja, hi planta els millors ceps….. Fa tot el que és possible fer per ella però, tanmateix, els fruits no són els esperats: “N’esperava justícia, però no hi veu sinó injustícies; n’esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits”.
El relat de l’evangeli de Mateu és com una síntesi de la història de la salvació, i té un clar valor al·legòric. La reacció violenta dels vinyaters contra els criats, representa el rebuig i l’eliminació dels profetes en la història d’Israel. En un cert moment, l’amo de la vinya decideix enviar-hi al seu propi fill i el resultat és el mateix. A la llarga història de rebuig dels enviats de Déu a l’AT, s’hi suma el rebuig definitiu al Fill. Però la pedra rebutjada pels constructors, Jesús, el Messies, serà el fonament de la nova construcció.
Cada un de nosaltres som també la vinya estimada del Senyor, i per extensió ho són igualment la nostra família, la nostra comunitat…. la nostra Església. Tots tenim un camp per conrear i Déu espera que donem fruit, el millor fruit possible. Tot allò que hi ha de bo en la nostra vida és un do seu. ¿Li corresponem com cal? ¿Quin ús en fem del que ens ha donat? ¿ho volem fer servir tot només per al nostre propi profit?
Cert que no som dels que maltracten als enviats de Déu, ni els que crucificaren al seu Fill. Nosaltres no ens sentim identificats amb els vinyaters assassins, però tal vegada sí se’ns pugui acusar de no haver fet tot el que estava al nostre abast, amb els mitjans de que hem disposat, perquè el tros de vinya que se’ns ha confiat donés el fruit que havia de donar. A nivell individual, ¿quina responsabilitat tenim per exemple, en aquesta pèrdua de fe que palpem en la nostra societat? ¿I en les injustícies que hi en el nostre món? Si som sincers, podem sentir-nos tocats per aquesta paràbola de l’evangeli.
A vegades, la nostra poca capacitat, la nostra falta de diligència o la nostra falta de caritat ens porta a donar les culpes als altres i a justificar-nos de conductes clarament negatives. No vulguem excusar les nostres infidelitats a Déu: siguem sincers, però no ens angoixem. En l’ésser humà hi ha un anhel innat de felicitat i de pau, de poder mantenir la serenor enmig dels maldecaps de cada dia. Però, ¿és possible això? Sí que ho és, i Sant Pau en la seva carta als cristians de Filips ens dóna el mitjà per assolir-ho quan ens diu: “ No us inquieteu per res”, acudiu a la pregària i així “la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”.
La pregària no ens eliminarà les dificultats pròpies de la vida, però farà que ens adonem que realment som la vinya estimada del Senyor. I si aquesta pregària és sincera, ens ajudarà a percebre quines són les nostres infidelitats. No ens limitem a pensar que només van ser desagraïts els jueus contemporanis de Jesús. Seria massa còmode. A tots ens va bé que se’ns recordi aquesta lliçó perquè ara nosaltres, els que formem l’Església del s. XXI, som els que hem de donar fruits: fruits de justícia i de pau.
El reconeixement de les nostres infidelitats, fet enmig de la pregària, no ens enfonsarà mai. Aquell que ha obrat malament però que prega, se’n dol del què ha fet malament, és clar, però no pas per la por de ser castigat sinó perquè compren que ha decebut Aquell que tant li ha donat. Quan la pregària, es fa amb humilitat, ens acosta a Déu, ens fa sentir el seu perdó i el seu amor, i ens impulsa a començar de nou i amb esperança.
Fem nostra la pregària del salm d’avui: “Senyor, Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats”. Que així sigui.
