És propi de la naturalesa humana, el reflexionar sobre la realitat que ens envolta i la nostra pròpia realitat, és a dir, el nostre origen i molt especialment la nostra fi. Això ha estat així des que els humans varen arribar a un cert grau de desenvolupament, i la prova la tenim en les restes que ens queden de l’home prehistòric, en les quals hi podem descobrir el gran respecte que tenien pels morts, per allò que en diem el més enllà i per un ésser superior transcendent que superava el seu abast.
I no només la prehistòria, també la història ens mostra que aquesta creença en un ésser superior i transcendent no és el resultat d’una projecció del nostre desig o un producte de la nostra imaginació. Tot plegat és el que determina el que anomenem fenomen religiós, un fet que no pot ser esclafat ni anul·lat de la vida de l’ésser humà, per molts intents que se’n hagin fet al llarg de la història, i que es continuen fent avui en dia quan se’l vol arraconar amb l’excusa de que la religió s’ha de limitar a l’àmbit estrictament privat.
La carta que hem llegit de Sant Pau va ser escrita uns vint anys després de la mort de Crist, quan encara no s’havia posat per escrit cap evangeli. Era una carta oportuna, perquè els seus destinataris estaven preocupats per la sort dels seus difunts. Per això els hi diu Pau que no s’entristeixin per la seva mort com ho fan els altres, els que no tenen esperança. Unes paraules que avui es podrien aplicar a molts de nosaltres.
L’ésser humà ha nascut amb unes ànsies irreprimibles de viure sempre, d’estimar sempre, d’arribar a conèixer la veritat i de ser sempre feliç. Si el nostre futur hagués d’acabar en el no res, la nostra existència seria el més gran fracàs. Per això, quan cerquem una explicació de tot, arriba a un punt on no ens queda més remei que haver de triar entre l’absurd i el misteri.
El raonament de Pau és lògic perquè partint de l’acceptació per la fe de que Crist ha ressuscitat, diu: “Tal com creiem que Jesucrist morí i ressuscità, creiem també que Déu s’endurà amb Jesús els qui han mort en Ell”. Per tant, si morim en Crist, és a dir, estant en amistat amb Crist, serem arrossegats a la Glòria pel mateix Jesús ressuscitat. I així, com deia Pau, estarem en Crist per sempre.
Però per viure en amistat amb Crist mentre estem en aquesta vida, hem d’estar vigilants i hem de ser prudents. Prudents com les noies assenyades de la paràbola de l’evangeli. Totes esperaven l’espòs, però només les noies assenyades van poder participar del convit, les altres en van ser excloses. Però no van ser excloses per haver-se adormit, també s’havien adormit les altres. Van ser excloses per la seva negligència, una negligència que va fer que la flama de l’amor s’apagués. Hi ha descuits que no són falta de memòria sinó falta d’amor.
Vetllar, com ens demana Jesús, no vol dir viure amb por o viure angoixats, sinó estar atents, amb el cor obert a l’esperança, a tot allò que ens va succeint dia rera dia per saber descobrir-hi la voluntat de Déu. Déu ens parla de moltes maneres: tota la vida és plena de moments de gràcia, únics i irrepetibles que hem de saber aprofitar.
Tan de bo que, com llegíem a la primera lectura, trobem la Saviesa divina asseguda cada dia a la nostra porta. No és difícil posseir aquesta Saviesa, ella surt sempre al nostre encontre i a nosaltres només se’ns demana que vulguem buscar-la amb el cor sincer i disposats a acollir la seva Paraula. Que aquesta Eucaristia ens ajudi a que no se’ns apagui mai la flama de la fe que alimenta la caritat, i així viurem en l’esperança de que “estarem sempre en el Senyor” com ens ha dit Pau.
