Com que es tracta de Catalunya, no prendré precaucions (Xammar)
Ja fa dies que tinc el pap ben ple ( Qualitat d’una cosa que conté tot el que pot contenir, que té tot allò que cal que tingui, sense mancar-li res). La millor manera de buidar el pap, és, dient exactament el que un pensa i, que consti, ho deixo anar a mode de reflexió personal.
M’agradaria que abans de llegir aquest article féssiu l’exercici de deslliurar-vos, en la mesura que us sigui possible, de prejudicis, de postures polítiques, de recels, de diners i us omplíssiu del respirar de la nostra pàtria i us situéssiu en un gran anhel, d’un gran País que respira sense compàs al so de qui vol tocar la flauta, el flabiol i allò que no sona…
Catalunya viu trista, em xiuxiueja, que això no canvia, que la seva ànima, la seva gent viu en un passat que s’arrossega com un riu paral.lel amb una motxilla que no té la més mínima intenció de deixar. Que no canviarà mai, que viu per a criticar-se, queixar-se, menysprear-se, responsabilitzar-se, tot … menys mirar-se als ulls, sincerament, decididament i poder avançar.
Albert Sánchez Piñol diu al començament del seu llibre “La pell freda” : “Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Quan vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n’hi ha d’altres amb les qual no convenen els diàlegs”.
I no convé diàleg amb Catalunya? I no convé diàleg amb TOTS aquells que estimem Catalunya? Ah! I què convé? Convé estar lluny de la infinitat d’ànimes que la formen ni que ens uneixi un gran País.
I no convé que, d’una vegada per totes, la gent catalana decideixi donar passes endavant per una entesa?
Els catalans som catalans, sí o sí. Em sap greu, en part, que l’expol.li fiscal hagi reorientat alguns…, benvinguts, però, per què? Perquè et toquen la butxaca. Bé, si ha de ser una manera de caminar plegats, benvinguda sigui l’excusa.
Sentiu-vos catalans de veritat. Les seves veus… tan li fa d’on siguin! son seves, pertanyen a un embolcall plural, comú. Pertanyen a un tot nostre, a una història que ja no podem canviar.
Serem capaços de posar-nos d’acord primer nosaltres, abans de reclamar no sé quantes coses a “un” Estat Espanyol… I així pels segles dels segles!
Ens tracten de sorruts i és que ho som. Per mi, tal i com ens comportem i arribat a l’extrem que hem arribat som la riota del petit País veí, i de bona part del món que coneix la nostra causa.
Comencem a decidir per nosaltres mateixos, comença una lluita individual, som com, som com… som com hindús! (diuen que l’hinduisme no s’entén fins que no el vius)… ser català és una manera de viure, simplement.
PD: Ara ja podeu començar a donar culpes a uns i altres sense mirar-vos a vosaltres mateixos primer…
