Dematí esplendorós d’aquestes minves de gener en què llegeixo, per incitació de Bloom al seu insigne Anatomia de la influència, el relat de Hemingway, En un altre país. L’home no s’ha de casar si no vol perdre-ho tot. Això ho diu un casat que al cap de 3 dies veu com la seva dona mor d’una sobtada pneumònia. I aleshores no s’hi pot resignar. No troba la manera de resignar-s’hi i s’adona que ara sí que ho ha perdut tot.
Hemingway fa que aquest relat passi a Milà i és per tant versemblant que hi hagi una reflexió sobre la llengua, sobre l’italià. Una reflexió que més o menys tots ens hem fet algun cop. L’italià sembla un idioma fàcil en què res no resulta difícil de dir. Mireu, però, d’aplicar-hi les regles gramaticals i aquesta percepció desapareixerà a l’instant. L’italià és dolç i agradable. L’italià, excepte fàcil, és tot el que es vulgui.
De fet, però, el capítol del llibre de Bloom en què hi ha aquesta anotació sobre Hemingway, tracta del doctor Johnson, un dels més grans com és ben sabut. I l’encara professor de Yale hi inclou un dels més cèlebres comentaris del doctor en relació a Shakespeare, a Mesura per mesura. “Quan som joves ens ocupem a concebre projectes per a les èpoques posteriors, mentre ens perdem les gratificacions que tenim davant nostre; quan som vells entretenim els patiments de la vellesa amb el record dels plaers o fets de la joventut; de manera que la nostra vida, que en cap moment es dedica plenament al present, s’assembla a les nostres migdiades, quan els successos del dematí es barregen amb els projectes per a la nit”. Fracàs universal de viure el moment present. I mentrestant vosaltres, joves, cap on aneu.
El present d’aquests 759 MEUR. Obsolet plat de llenties. I encara suposant que t’avinguis a aquesta cosa de la “nació única” i espanyola, és clar.
