Recentment dues galeries barcelonines han dedicat exposicions a l’art pop realitzat als Països Catalans. De fet, el naixement de l’art pop se situa als països de parla anglesa però, com que els anglosaxons han estat el pol cultural d’Occident al llarg de la segona meitat del segle XX, no hem pas quedat exempts de la seva influència. A Barcelona tenim obres pop en l’espai públic sorgides de Nova York: els “Mistos” de Claes Oldenburg a la zona de La Valld’Hebron i el “Cap de Barcelona” de Roy Lichtenstein al Port Vell, cap al Pla de Palau. Les intencions d’aquest tipus d’art no han quedat massa clares. Hi ha qui hi ha trobat una crítica de la societat de masses i de consum i la banalització de la vida que aquesta suposa. D’altres hi han vist justament el contrari, és a dir, una exaltació del consumisme i de l’eufòria i ritme de vida que implica. De tota manera, la crítica es fa molt més evident en el britànic Richard Hamilton i el seu “Just what is it that makes today’s homes so different, so appealing?” que no pas en les llaunes de sopa de l’americà Warhol.
En aquest sentit, l’art pop fet a casa nostra beu més d’aquesta tradició britànica que no pas de l’aparent frivolitat americana, tot i que, és evident, d’aquesta darrera escola també en xucla. Els pioners van ser l’Equip Crònica de València, un grup d’artistes format per Manuel Valdés, Rafael Solbes i Joan Antoni Toledo que van treballar amb un fort contingut crític, també conseqüència dels moments en què començaren crear en grup. Tots sabem qui ens manava durant bona part de segle. A la galeria Imaginart (València, 261) van inaugurar el 9 de juny una exposició titulada “(Shhh) El silenci cultural. Equip Crònica”. En teoria s’havia d’acabar el 5 de juliol, però jo hi passo cada dia per davant i veig que encara l’hi tenen. El que s’hi veu és una constant citació de la història de l’art, recorrent a Goya, Delacroix o als cubistes, fent-nos pensar fins a quin punt també el gran art del passat s’ha convertit en fetitxe de la cultura de masses, com ho és la imatge de l’ampolla de Coca-Cola que aborda Warhol. Agafant-se al passat i servint-se de l’estètica pop (préstecs de l’ús del còmic que féu Lichtenstein, per exemple) van repartir garrotades a la manca de llibertats del règim i assenyalaren l’americanització de la vida. Per exemple, a Imaginart hi ha un quadre pintat en una assemblea ala Universitatde València contra el procés de Burgos on s’hi reprodueix “La llibertat guiant al poble” de Delacroix, però els personatges tenen uns globus de còmic on hi diu “No al estado de excepción” i “Abajo la dictadura!”.
Però l’Equip Crònica també va deixar una estela rere seu. La trobem a la Galeria N2 (Enric Granados, 61) on hi exposen els artistes TVBOY i Uri/Uriginal. N’hereten la mirada constant al passat, tot i que, com no pot ser d’altra manera, hi aporten els signes del nostre temps. TVBOY cita explícitament Warhol, Lichtenstein, Jasper Johns i, fins i tot, Munch i hi afegeix elements del manga japonès i de l’art de carrer. Uri cita l’Equip Crónica refent obres de Velázquez i Picasso. Però dels nostres dies hi aporta la influència de la publicitat, d’internet i també de l’art de carrer. Com Warhol ens exposa els icones populars de la nostra societat. Així, trobem un gran retrat de Pep Guardiola acompanyat d’un de dimensions minúscules de Mourinho. O hi trobem el desaparegut Pepe Rubianes, Amy Winehouse i Mike Tyson, aquest darrer mirant fixament l’orella de Vincent Van Gogh. Uri aconsegueix també, i això sense voler-ho, assenyalar un dels nostres dèficits culturals: el de crear una autèntica cultura de masses catalana. Els referents que ens presenta o bé són americans o bé són espanyols, amb l’excepció de Guardiola i de Rubianes. Hi tenim Farruquito i Ortega Cano, Camarón i Rubianes va acompanyat de Gila i en Pep, ja ho hem dit, d’en Mourinho. En alguna cosa devem haver fallat si el Pop Art és Pulpo Art.
