Petita crònica del partit disputat ahir al Berenàveu entre el Madrid i el Manchester United tenint en compte que per Sir Alex Ferguson era el partit de l’any:
L’entrenador escocès juga el partit de l’any amb Welbeck de punta, Rooney d’extrem dret, Kagawa de mitjapunta i Van Persie flotant per la banda esquerra de l’atac. El plantejament de l’equip anglès era clar – i d’equip petit -: tancar-se a darrera, i esperar el moment oportú per sortir al contraatac. Llàstima que això de tancar-se a darrera molt bé no ho van fer, m’explico: entre la línea de 4 defenses, els pivots i la línea de mitjapuntes hi havia una distància massa gran com perquè qualsevol equip no et pugui crear oportunitats.
Segurament, si no hauríem d’al·legar a un mal treball tàctic dels red devils, l’entrenador escocès subestimà l’equip de Mourinho pensant que aquest, havent de crear la jugada les passaria canutes. I potser sí que tal vegada les passi canutes havent de crear les jugades, però si li regales espais entre línies li dones un salvavides. Amb tres passades ( Ramos –> Alonso / Khedira –> Di Maria / Ozil / Ronaldo ) el Madrid es plantava, i no exagero, a la frontal de l’àrea del Manchester United i, a partir d’aquí, s’encadenaven tot una sèrie de moviments dels jugadors del Madrid bastant ben treballats: Di Maria venia a rebre al centre, Benzema ocupava l’espai generat per l’argentí i Ronaldo el creat pel francès. Amb tot aquest ball la banda esquerra quedava buida i l’ocupava Coentrao, obligant a Rooney a fer treball defensiu. Amb la defensa angles marejada i amb espais pel centre i per les bandes les ocasions blanques no van escassejar. El Madrid però, aquest any no està encertat de cara a gol – aquí mereix un anàlisi especial l’escassa aportació aquesta temporada dels dos davanters de la plantilla blanca: Higuain i Benzema – i va perdonar tantes ocasions com es poden imaginar i més, ja fos per demèrit seu o mèrit de De Gea. De fet, va haver d’aparèixer, com en la majoria de vegades, Cristiano Ronaldo per empatar el partit.
Mentre el Madrid atacava, el Manchester United patia, i de tant en tant aprofitava algun contraatac per recordar al porter de Lugo, Diego Lopez, que encara jugaven el partit. Per sort anglesa el porter gallec va regalar forces corners evitables i, en un d’ells, va arribar el primer gol del partit, obra del bon davanter Welbeck. Segurament molts estàvem pendents de l’actuació de Rooney i Van Persie, doncs bé, del primer, escurat a la banda dreta poca cosa se’n pot dir, només podem esperar, pel bé de l’espectacle que Ferguson es replantegi la posició de l’anglès, veure’m. I de l’holandès encara menys cosa, en un partit plantejat d’aquesta manera ho has de confiar tot a una, dues com a molt, jugades bones, i ell només en va tenir una, la darrera del partit que Diego Lopez desvià a corner quan faltaven deu segons per acabar el partit. Un corner que l’àrbitre va decidir que no es servís.
Amb tot, un 1 a 1 és un mal resultat pel Madrid, tenint en compte que jugaven a casa, però vist el partit, el Madrid pot guanyar al Manchester United a Old Trafford. Seria bo però, pels blancs, i més tenint en compte que ja han renunciat a la lliga, que arribat aquell dia, puguin aguantar el ritme elevat de la primera part d’ahir perquè a la segona van baixar molt la intensitat, encara que van continuar dominant clarament el partit. No oblidem però que el partit de tornada es disputa després de dos derbis seguits entre el Madrid i el Barça (27 de febrer Copa del Rei i 2 de Març lliga) i que ahir a l’hora del partit molts no podien amb la seva ànima.
Per acabar, i per ser justos i rigorosos, hem de dir que el Madrid, per joc i ocasions, es mereixia guanyar. Però – permetin-me l’absurd- futbol és futbol, i si no mates ho pots pagar.
PS: El Madrid, havent renúnciat ja a la Lliga, es juga els dos títols als quals encara opta, fora de casa: la Copa del Rei al Camp Nou el 27 de febrer i la Champions a Old Trafford el 5 de març.
