El que no guanyo en diners ho guanyo en temps i ara convindrà no tenir ja dipòsits al banc. No en tinc ni idea, però sembla que els bancs cauran. Que caiguin, penso. Al capdavall són empreses privades que han viscut i viuen de la usura legalitzada i institucionalitzada. Ensenyaré català a l’Ateneu Arenyenc a partir de demà. 3 hores a la setmana. No tant la llengua sinó la manera de concebre el món que es desprèn del seu ús en aquest vessant del mediterrani. La llengua com a visió del món i la tradició dels grans autors de què disposem. No guanyo diners, guanyo temps. Més de 12 anys, ja, d’aquest segle nou. Anys irresponsables, diu Valentí Puig. Anys en què la ignorància ha fet metàstesi i tot ho ha anat empastifant amb aquesta absurda recerca del diner fàcil i de l’absència total del mèrit. L’empobriment és conseqüència lògica del fracàs escandalós del sistema educatiu. La ignorància i la frivolitat han fet metàstesi i el relativisme s’ha imposat. I també aquest fatalisme determinista que no és altra cosa que l’absència de pare, o d’autoritat paterna si volem dir-ho així. I de temor de Déu. Hem perdut ja més d’una dècada aquest nou segle. I és d’espanyols continuar a Espanya.
¿Per a què hi volen la premsa, en una roda de premsa, si encabat no n’han d’admetre preguntes? ¿I per a què hi van, doncs, els periodistes? ¿Què hi van a fer? Esperpèntic, ridícul, grotesc. I valguin les redundàncies. El nivell és impressionant. Responsables de la cosa pública sense capacitat de resposta. Irresponsables, doncs. De la meva banda, dit i fet, tot i no tenir-hi gaires cèntims, ja he buidat els comptes bancaris. Bitllets petits,-una part dels quals bescanviats, a més, en dòlars. Més que res, per a quan em faci falta anar a comprar alguna cosa per menjar, no fos cas que no tinguessin canvi, les botigues. Total, posats a fer retalls! (M’agrada més aquest masculí, retalls, que no pas el seu equivalent femení, esdevingut adotzenat). I no em creuré, a més, que anem de debò fins a no veure la neteja de la secta de pedagogs que governa el Departament d’Ensenyament i les escoles de Magisteri. Hem de fer net de tota aquesta colla i de les seves mentides. Rigor educatiu i meritocràcia. És també, i sobretot, el saber allò que ens ha de fer lliures. La Casa Gran dels Catalans, l’article d’Enric Vila a la FCO. Sí, després de guanyar la guerra contra Espanya caldrà després guanyar també la guerra contra nosaltres mateixos, contra aquesta actitud de desídia relativista i desmenjada, i el fatalisme, de ja fa tant de temps instal·lat entre nosaltres, sobretot a escoles i instituts, que se suposa que han de formar els ciutadans lliures del futur. O això sembla, si més no.
