Un país és molt més que les seves institucions, que els seus polítics, que els seus jutges, que els seus banquers, que les seves patronals, que els seus sindicats, que els seus mitjans de comunicació, que les seves entitats civils, que els seus intel•lectuals, tertulians i generadors d’opinió. Que cada un de nosaltres. Les veus que ressonen més en alguns altaveus no són més que simples gotes en el mar d’un poble que avança com una onada calmada però imparable cap a la seva plenitud nacional. Una majoria de catalans espera pacient i a l’hora inquieta que la transició nacional camini. No s’expressa cada dia públicament, com fan els partits, de forma clara alguns, ambigua d’altres. No conspira discretament, com han fet sempre certes elits contràries a la llibertat nacional. Contempla i escolta com els nostres representants condueixen el procés. Mentre, suporta la crisi, conscient que aquesta només es superable des dels instruments i recursos que té un estat propi.
Fan bé alguns dels nostres representants polítics demanant la complicitat del poble i la força de les seves institucions civils per avançar plegats cap a la consulta. I faran bé tots ells explicant quina és la seva aposta. També en el cas que se’ns negui la consulta. O se’ns proposi una consulta enverinada de multi resposta que desarticuli l’opció per l’estat propi. Tard o d’hora hi haurà eleccions. I seran plebiscitàries vulguin o no les forces polítiques que s’hi presentin. Perquè ben segur la declaració unilateral d’independència formarà part del programa electoral d’alguns dels partits que hi concorrin. I per tant tothom s’hi haurà de definir.
L’onada de la democràcia, en ple segle XXI, s’aixecarà tantes vegades com calgui per dur-nos a la platja de la llibertat, arrossegant pacíficament mar endins als polítics que no vulguin arribar.“
