Un tema important que afecta els polítics és la gestió dels diners públics. Aquest és un aspecte cabdal del que en podríem dir la cultura democràtica. Un polític no pot gestionar el seu departament com si fos una empresa privada, perquè els diners no són seus. Són de tots i provenen dels impostos que paguem els ciutadans. Els polítics haurien d’actuar amb sobrietat, sense llençar els diners. Un motiu de descrèdit dels polítics és que els ciutadans pensen que amb els diners públics els polítics no són prou austers. Hi ha gent que pensa que els polítics el que volen és enriquir-se il·legalment. Desgraciadament els fets els donen la raó en algunes ocasions, perquè hi ha polítics corruptes. Es un fet i s’ha demostrat, fins i tot amb condemnes judicials. Però jo penso que no es pot generalitzar, perquè aleshores no li estem fent cap favor a la política. Amb els polítics passa com amb totes les professions, oficis o ocupacions: n’hi ha de bons i de dolents. I els dolents sempre fan més soroll que els bons. Les generalitzacions són odioses. No cal dir que també trobem polítics amb conviccions, perfectament conscients de les seves responsabilitats i que volen servir els ciutadans. Per això no es pot dir aquella frase de “tots els polítics són iguals”.
En ocasions els problemes polítics no els resolen els propis polítics sinó que porten el tema als jutges. Llavors es parla de “judicialització de la política” i els jutges esdevenen més protagonistes del que haurien de ser. Pot passar que no hi hagi més remei que portar un assumpte als jutges, perquè s’hagin comès delictes. Però, de vegades, hom recorre, d’entrada, als tribunals per tal de provocar el descrèdit de l’adversari. A mi em sembla que això no és correcte, perquè és una perversió del sistema. Un altre problema és la politització de la justícia. Es vol dir que els jutges no sempre actuen amb independència i que estan influïts pels partits polítics. Aquesta és una acusació molt greu, que si es demostra contradiu la mateixa naturalesa del que significa jutjar. Ara bé, els jutges poden tenir les seves opinions i la seva ideologia, com a persones que són. Però això no es pot confondre amb la necessària independència en relació a les parts d’un judici o amb el raonament que porta a una decisió judicial.
D’altra banda ens podem preguntar si el rei és un polític. Es diu que el rei regna però no governa i que els seus actes són deguts, en el marc de la monarquia parlamentaria. O sigui que ell no decideix, sinó que signa, exterioritza, solemnitza, decisions d’altres òrgans que són els que prenen efectivament les decisions. El rei no actua mai sol, sinó que els seus actes estan contrasignats o refrendats per un altre persona, que és qui se’n fa responsable, políticament i jurídicament. Des d’aquest punt de vista, el rei no és un polític en sentit estricte. Ara bé, si tenim en compte que les seves actuacions tenen a veure amb la vida política, aleshores sí que podríem pensar que és un polític. A més encara que no decideixi res sol, no hi ha dubte que pot tenir una capacitat d’influir, d’orientar, d’impulsar i que pot tenir autoritat més per la via dels fets que de les normes, la qual cosa no es pot ignorar. La constitució espanyola el defineix com a símbol de la unitat i permanència de l’estat. Es el cap de l’estat. En la mesura en què està per damunt de la lluita entre els partits pot ser un símbol d’integració. Per això, per exemple, el rei no vota en les eleccions legislatives.
La política està plena de símbols. La bandera o la llengua en són d’altres. Penseu si no que us en diu la bandera espanyola i que us en diu la bandera catalana, o la llengua espanyola i la llengua catalana. No vull entrar ara a fons en aquest tema, però no sempre és viuen com a elements compatibles. Potser és que no ho són. Però en tot cas, al darrere hi ha una enorme càrrega simbòlica, de sentiments, de maneres d’entendre el que signifiquen o podrien significar. I els polítics, com qualsevol de nosaltres, ho reflecteixen en llurs opinions i en llurs actuacions. Com en el tema del CAT a les matrícules dels vehicles. Per alguns és un tema de “xapes”, és una tonteria que hi hagi algun distintiu autonòmic. Per d’altres és un element simbòlic molt important. Per a mi el més perillós és considerar que hi ha símbols que són menors, irrellevants i que per tant es poden menystenir. És perillós perquè és una negativa al diàleg i a comprendre la realitat en tota la seva complexitat. És governar per ordre ministerial. Quina pena!
Hi ha qui diu que cada país té els polítics que es mereix. No deixa de ser una frase feta. Com totes les frases fetes a mesura de sentir-la l’anem interioritzant i al capdavall ens la creiem. Però també podem dir que cada país té els empresaris que es mereix, els sindicalistes que es mereix, els professionals que es mereix, així fins a esgotar tots els àmbits de la vida. Jo sincerament no sé ben bé que vol dir, a no ser que tingui una càrrega negativa, de menyspreu i de desqualificació general, que no m’interessa, perquè es converteix en un discurs retòric que no serveix per arreglar res. Dit això, també penso que cap ciutadà es mereix tenir polítics corruptes, per exemple. Per a mi un polític corrupte no és que sigui un polític dolent. No és un polític. No fa política, atès que prima els interessos personals per damunt dels generals, comunitaris i públics.
