Guanyem Barcelona, la plataforma municipalista capitanejada mediàticament per Ada Colau, aconseguia a principis d’aquesta setmana les 30.000 signatures que s’havia proposat per tirar endavant el projecte. Una de les reaccions més sonades va ser la de Carles Agustí, comissionat de Participació ciutadana i associacionisme de l’Ajuntament de Barcelona:
«Fi de les ideologies, superioritat moral, a les institucions hi ha delinqüents i cal prendre el poder. ¿Partit neofeixista? No, és Guanyem».
Com era d’esperar, l’acusació de feixisme va fer despertar la gent de Twitter fins al punt que va merèixer una notícia al Periódico, d’aquelles curtes i informatives on es sintetitzen les escaramusses online. No obstant, allò que més em cridava l’atenció era el primer dard que Carles Agustí llançava en el seu twit: fi de les ideologies? Com que fi de les ideologies?
Abans de considerar les seves paraules, cal veure un altre exemple relacionat amb el joc entre ideologia i no ideologia.
També a principis de setmana, al twitter de Televisió Espanyola es feien ressò d’una efemèride, l’assassinat de García Lorca: «#TalDiaComoHoy nos dejaba Federico García Lorca». Sí, «nos dejaba», com si hagués anat a buscar tabac i no hagués tornat. Però la cosa no acabava aquí. Després que les multituds justament enfurismades retraguessin la vilesa de l’expressió, la bona gent de RTVE ho espatllava encara més, ja que la seva disculpa va ser: «Corregido el texto. Solo queríamos honrar su figura, no crear polémica».
La idea està clara: García Lorca pot formar part del cànon mentre el despolititzem totalment, conservant només la celebració no ideològica de la seva poesia —com si aquesta pogués ser «neutral».
Normalment, quan parlem de la «fi de les ideologies», ens referim a un magma teòric que beu de Lyotard i els herlads de la postmodernitat. L’expressió acostuma a designar un món on la ciutadania ha perdut les fonts de la identitat, on els homes ja no som capaços d’identificar-nos amb els grans relats de la nació o la classe social. Uns supòsits que van ser recollits per teòrics del neoconservadorisme com Francis Fukuyama, qui parlarà del «fi de la història»: amb la caiguda del mur de Berlín, els antagonismes ideològics s’haurien diluït juntament amb la URSS; ja només quedaria un liberalisme polític de tall racionalista i consensual que constituiria la base ineluctable sobre la qual parlar de democràcia. El combat, en tot cas, es produiria entre civilitzats i bàrbars, com preconitzava Huntington, però aleshores seria un enfrontament entre racionalitat i irracionalitat: les ideologies no hi tindrien res a veure.
Aquesta fi de les ideologies, a casa nostra, està encarnada en un ens físic i metafísic al mateix temps: la constitució-que-ens-vam-donar-entre-tots. Físic, perquè a la pràctica ens regim legal i políticament pel seu text; metafísic, perquè la constitució és el pneuma o ànima vital que anima el nostre Estat de dret.
El liberalisme, ja sigui conservador o progressista, identifica un espai apolític (i, per tant, no ideològic) que inclou les llibertats bàsiques, els drets fonamentals i l’estructura de la societat. Tanmateix, a Espanya la il·lusió de consens va més enllà, ja que, sota l’argument de tancar les ferides de la guerra civil, s’estableix una ficció de normalitat democràtica que defineix també un espai cultural apolític: el que Guillem Martínez ha anomenat Cultura de la Transició.
És per això que José María Aznar podia afirmar el 1998, després d’una reunió amb el patronat de la Residència d’Estudiants:
«Hablaba yo en un almuerzo que hemos tenido aquí, gratísimamente, sobre esas consideraciones y sobre lo absurdo que es fijarse, cuando se habla de escritores, de literatos, tan universales, en lo que significan las viejas historias o adscripciones ideológicas. La poesía, al final, no tiene ideología; la poesía es espíritu, es belleza, es humanidad, y eso no tiene ideología».
Efectivament, Aznar parlava de García Lorca.
Aleshores, si la «no ideologia» és l’estendard del liberalisme polític, d’aquelles doctrines que busquen assentar la democràcia en una estructura escleròtica i intocable, i ens permet oblidar, en nom del consens, que García Lorca va ser assassinat, com és possible que una formació com Guanyem pugui ser titllada de no ideològica? No és el seu activisme ciutadà una forma de trencar el miratge de la no ideologia, segons la qual la planificació especulativa de la Marca Barcelona és gestió neutral i objectiva, i no pas resultat de la seva ideologia liberal? Què volia dir Carles Agustí quan acusava a Guanyem de presumir de no ideologia?
Probablement es referia a l’ambigüitat de l’organització a l’hora de definir-se en l’espectre nacional. O potser també al fet que rebutgen identificar-se amb les sigles dels partits tradicionals. Però tant en un cas com en l’altre, sembla que se li escapa precisament allò que critica: el que estan aconseguint formacions com Guanyem és desestabilitzar el marc d’allò que es considerava ideològic i d’allò que no s’hi considerava. Estan ampliant el camp de batalla, descobrint que les relacions de poder i la violència dels principis es troben arreu, i no únicament en les urnes, banderes i institucions polítiques.
Allò que espanta —¡neofeixistes! ¡lerrouxistes!— és precisament que facin gala de la seva ideologia, que denunciïn la il·lusió apolítica del govern tecnòcrata que professen els liberals. Al cap i a la fi, el seu problema no és que Guanyem presumeixi de no ideologia, cosa que seria absurda, sinó que ell i CiU i tot aquell qui vingui darrera no puguin presumir-ne més: que resulti que els seus García Lorca també van ser assassinats i que recordar-ho aixequi tanta pols o més.
***
[Per aprofundir més en la fantasia de la «no ideologia» en el cas espanyol, recomano ‘La nación singular. Fantasías de la normalidad democrática española (1996-2011)’ de Luisa Elena Delgado. D’aquest llibre he extret la cita d’Aznar sobre García Lorca (pàgina. 122).]
