La Constitució democràtica, única que respon a les exigències de la cultura constitucional, lluny de ser un text tancat, categòric, com una mena de catecisme, que serveix per a prohibir i impedir accions humanes, és un document obert que s’expressa mitjançant paraules que cal interpretar, tot omplint de contingut en els diversos moments històrics de la seva vigència. La Constitució és un text normatiu, és a dir, prescriptiu, jurídic, que es proposa regular la vida política en el si d’un Estat. Per tal d’assolir aquest objectiu, ostenta la supremacia formal i material de l’ordenament jurídic, i també està protegida per la rigidesa en cas de reforma, de manera que es persegueix l’estabilitat del text. La Constitució es reforma quan es imprescindible, però s’interpreta sempre. La interpretació del text constitucional és una activitat diària, realitzada pels poders públics i pels ciutadans.
La Constitució sempre ha de ser interpretada, i això no ho fa només el Tribunal Constitucional, tot i que la seva interpretació és la suprema i més vinculant. Tots els poders públics, i qualsevol persona interpreta la Constitució (i el dret, en general) quan l’aplica. Ara bé, els poders públics estan obligats a desenvolupar la Constitució i això els hi dona una gran responsabilitat, de portar a terme totes les potencialitats que se’n deriven del text constitucional. Els ciutadans, ens podem limitar, com a mínim, a no vulnerar-la.
És cert que les constitucions democràtiques han consagrat cada vegada amb més força la democràcia representativa, la que deriva de les eleccions, i sembla que no acaben de trobar sortides per a una concepció més deliberativa i participativa de la democràcia. Aquest és un repte molt actual i que fa anys que es teoritza: el pas de la democràcia governada a una democràcia governant. Avui, si bé la gran opció política és la selecció dels governants per la via electoral, ningú nega que la democràcia és molt més que això. En tot cas, la Constitució se’ns mostra com un camp de joc de les diverses possibilitats que es mouen dins el sistema polític i que s’ofereixen als electors a les diverses comtesses.
La Constitució espanyola de 1978 es vol interpretar a parer d’alguns, des de la concepció del madrilenyisme polític com una constitució totalitària i inquisitorial, en la que determinats elements metafísics com la unitat nacional o la sobirania nacional espanyola són concebuts com elements apriorístics, immutables, no interpretables, no adaptables a les circumstàncies. I així, proposar de fer una consulta sobre la voluntat del poble de Catalunya d’esdevenir un nou Estat, o el que sigui, és un anatema propi de la més gran de les heretgies. Ni la llibertat d’expressió (i de consciència), ni el dret de participació política, sembla que tinguin cabuda en aquesta concepció. La paraula “inconstitucional” és un mot màgic que serveix per a ignorar el debat polític, per fer veure que no hi ha cap problema de fons estructural, i en el cas que ara analitzem, per ridiculitzar o menystenir els partidaris del “dret a decidir” o fins i tot de la independència de Catalunya.
El cas més extrem és portar la concepció anterior a una mena de militància que exclou del joc polític als “heretges”, fins i tot amb l’aplicació del codi penal. Als enemics ni aigua, i un cop apropiada la maquinària de l’Estat, l’objectiu és “satanitzar” idees difícils com la que es proposen des dels plantejaments sobiranistes catalans. Curiosa interpretació de la constitució, per a excloure els nacionalistes o ara sobiranistes “perifèrics”, de per si ja de segona categoria, com si fossin uns boixos, o gent sense sentit, amb pretensions necessàriament inconstitucionals. Tot en nom d’una idea tancada, excloent i abusiva de la Constitució. Malauradament, massa gent que celebra la vigència immutable de la Constitució espanyola de 1978 se situen en aquesta lògica perillosa, la dels excloents, separadors, creadors de ciutadanies de primera i de segona. Alguns catalans, ens agradaria que en nom de la igualtat de tots els ciutadans espanyols, fossim realment tractats com d’altres ciutadans, perquè com els agrada sentir a aquells separadors els catalans també som espanyols. O no?
