TV3 va oferir un documental sobre les religions i sobre això tan transcendent que anomenem Déu dins del seu programa Sense Ficció. Com era d’esperar, no va deixar a ningú indiferent i això també és sinònim que va fer pensar, que va remoure alguna cosa dins nostre. Sigui bona o dolenta. Independentment de les ideologies i creences de cadascú –totes la mar de respectables-, s’ha de reconèixer que és interessant qualsevol programa sobre les diverses formes de veure i d’interpretar el que s’anomena un Déu.
Trobàvem a faltar un documental sobre la religió. Un tema que, en ple segle XXI, segueix sent tabú. Com si fos una malaltia. Els creients no gosen parlar-ne amb gaire claredat per por al que els altres els diran i els que no hi creuen d’una forma extremada i radical, troben la religió una tonteria. Una pèrdua de temps. En alguns casos, creuen que les idees religioses són tan errònies com les persones que hi creuen.
Vaig créixer en una família religiosa, molt religiosa. Però no, no sóc creient. No crec en els éssers superiors que permeten els horrors humans, els desastres i les més infames de les desgràcies. No crec que hi hagi algú que ens vigili, ens jutgi quan fem el mal i ens salvi quan realitzem una bona obra. No hi crec perquè no existeix i perquè a dia d’avui ningú m’ha demostrat que sigui així.
Però això, aquesta no creença no ens fa millors persones que la resta. Que els que hi creuen amb una fervor apassionada. La religió mou tantes coses dins nostre –el millor i el pitjor- que a alguns els fa pensar que tenen tot el dret de jutjar als altres i a voler-los canviar les seves idees només perquè no les compartim. I no. Tan legítim és creure-hi com no creure-hi. Ser tolerant també vol dir respectar totes les creences i religions. Fins i tot les que per nosaltres són difícils de sentir i impossibles de concebre.
El documental que va oferir TV3 em va semblar dels més interessants que s’han fet mai però també és just dir que no es va dir tota la veritat. Buit de contingut, amb mitges veritats i idealitzant en una forma irreal l’església. Tan de bo fos així però lamentablement, la realitat és ben diferent. No obstant, cadascú pot veure-ho a la seva manera. Tothom té el dret a interpretar les seves creences d’una forma determinada i a creure’s els miratges que els ofereix la religió.
Ella hi creia molt. Ella era feliç. Tenia una fe extraordinària i pensava que Déu la salvaria del dolor i de l’horror la malaltia. Òbviament, no va ser així però aquesta mateixa fe que jo no he aconseguit sentir mai, la va fer feliç a la seva manera. I això, potser, és l’únic verdaderament important. Mai se’m va acudir dir-li que estava equivocada, que despertés del somni i que tot això en el que ella creia amb tanta fervor, no existia. Que era fals. Mai se’m va acudir dir-li perquè una forma d’estimar i de compartir també és respectar les idees dels altres per molt que a nosaltres ens semblin totalment buides de contingut.
