Fa quaranta anys el País Valencià tenia figures de primer ordre europeu com Joan Fuster, Vicent Andrés Estellers, Ovidi Montllor, Raimon o Enric Valor. L’economia valenciana era forta i gaudia d’una indústria de primera línia en molts àmbits. D’aquell país que exportava fruites i mobles, així com ceràmiques, sabates o joguines, no en queden ni els ossos. Avui València és un aparador turístic de baixa qualitat ple d’estructures faraòniques. Només el sector de la taronja ha resistit les polítiques del formigó i la xirinol·la promogudes per Madrid.
Mentre Catalunya ha anat recuperant el català gràcies a 30 anys de victòries nacionalistes, només un 26 per cent dels valencians sap escriure l’idioma del país, i sectors importants de població es neguen a parlar-lo, com si pronunciar una paraula en l’idioma d’Ausias March provoqués càncer de boca. La demanda de l’escolarització en valencià supera el 60 per cent, però les escoles només ofereixen places per un magre 33 per cent. La discriminació respecte les poques famílies catalanes que demanen una educació en castellà és tan sagnant que potser caldria insistir-hi una mica.
Si el president Mas i la resta de partits independentistes volen guanyar els properes eleccions de manera significativa val més que es dediquin a explicar de la manera més clara possible quin futur ens hi juguem. L’independentisme necessita més verticalitat i dramatisme i menys fals cristianisme de tieta espantada per la dictadura. Com explica l’Abat Ninet en el llibre Hem guanyat, hem perdut, no som tan lluny d’un procés de valencianització. El 1978 poca gent devia albirar un futur negre a València, quan el Consell preautonòmic va assumir la senyera com a bandera nacional, i Unió Democràtica del País Valencià apareixia com a guanyadora a les enquestes.
Qualsevol que es miri bé el panorama veurà que l’independentisme cada dia té més cares i cada dia fa menys por. És increïble la facilitat amb la qual la majoria d’actors han assumit el discurs socialitzant, introduit per Podemos. Fa feredat veure com l’excusa d’ampliar l’electorat ha servit per aprimar el discurs, fins a transformar un moviment que es basava en el talent en un populisme de tall sudamericà, tan infame com el de Ciutadans i Pablo Iglesias. L’alegria amb la qual els dirigents de CDC han regalat a Duran i Lleida el cost del trencament i el prestigi de l’obra pujolista és una cosa que fa pena. Ja fa massa temps que l’independentisme sembla liderat per friquis.
L’Oriol Junqueras, potser perquè s’ha fet un tip de rebre òsties, ha quedat una mica arronsat des del 9N, mentre que el president Mas sembla més pendent de quedar bé amb la parròquia i, sobretot de quedar bé amb ell mateix, que no pas d’aconseguir la llibertat de Catalunya. Si abans del 9N els líders del país haguessin estat disposats a patir el desgast que han sofert figures com l’Alícia Sánchez Camacho o l’Alfons López Tena per defensar la seva nació, ja ho tindríem fet.
Ara és quan es nota fins a quin punt el sistema ha tendit i tendeix encara a promoure catalans amb actituds retòriques, inofensives per a la unitat d’Espanya. Ara és quan es veu que la cultura política que va servir per resistir l’expoli i l’assimilació no serveix per a trencar l’Estat, ni de broma. Els dirigents de l’independentisme han cregut que si estovaven el discurs i cedien a la demagògia ampliarien la base social i amb la seva actitud només han reforçat la frivolitat de les esquerres i la sensació de confusió.
Fins que no estiguem disposats a col·lapsar el país o a enfrontar-nos a la policia o a l’exèrcit o a qui faci falta per fer un referèndum d’autodeterminació; fins que no deixem de demanar perdó per continuar existint i estiguem disposats a defensar-nos fins on faci falta; mentre pensem des de la por i no des de l’alegria de viure, no només no anirem enlloc, sinó que cada dia anirem pitjor. I l’únic consol que tindrem a la nostra mediocritat és que l’Inés Arrimadas està boníssima i que, poc a poc, el Jordi Cañas ja comença a parlar i a enredar la troca com un vell convergent.