Des de fa dies que tinc un interès morbós, insà: voldria saber quants dels 210.000 nous vots que el 27-S va obtenir la CUP respecte a les eleccions de 2012 eren d’autèntics cupaires i quants eren de votants d’altres opcions polítiques, especialment d’ERC, que van preferir la CUP abans que Junts pel Sí per no votar Artur Mas de president.
Em faig aquesta pregunta des que vaig començar a sentir alguns teòrics votants de Junts pel Sí insistir que la culpa dels resultats era d’en Mas i exculpant fins al darrer moment els posicionaments erràtics de la CUP, sense tenir en compte la legitimitat de formar govern que té una força que ha obtingut el 40 % dels vots (la segona no va arribar al 18 %) i la responsabilitat de totes les altres forces de facilitar la investidura, especialment si comparteixen els mateixos fins.
I em faig aquesta pregunta incòmoda perquè entre tots plegats siguem conscients que, mentre juguem a vetar persones concretes amb uns arguments insubstancials i demagògics, no aconseguirem mai ser independents, sinó provincians i autonòmics.
Cal recordar que des de 2003, el president Mas ha guanyat totes les eleccions a les quals s’ha presentat en nombre de diputats al Parlament (malgrat que ERC li va impedir la presidència les dues primeres legislatures) i que la seva “marca” més baixa ha estat 47 diputats. En canvi, el nombre màxim d’escons que ha obtingut mai ERC des de la restauració de la democràcia ha estat 23, menys de la meitat. Només amb aquestes xifres ja es veu que no es pot prescindir de Mas ni de la seva gent en aquest camí cap a la independència. I els qui titllen Mas de dreta capitalista, prepotència, servitud als interessos de l’establishment, corrupció, etc., sense aportar proves concloents, tenen tot el dret de fer-ho, però demostren que no tenen com a objectiu principal i prioritari la independència de Catalunya. És el cas de la CUP i d’una part dels qui, sense ser cupaires, l’han votat el 27-S abans que votar Mas.
El procés evidentment ha quedat tocat amb el “no” de la CUP, però ja va quedar tocat també amb el “no” d’ERC de concórrer amb CDC a les Generals, malgrat que finalment potser hauran d’anar junts per formar grup parlamentari. Ara només queda un tercer element que pot salvar el procés, o enfonsar-lo definitivament: reeditar Junts pel Sí a les properes eleccions del març, i esperar que els vots “aventurers” –aquells que el 2010, quan el president Mas demanava una majoria excepcional, van optar per ERC i que ara que CDC i ERC anaven junts han optat per votar la CUP– aquest cop votin Junts pel Sí.
L’odi al president Mas, que ja va preconitzar Podemos en la campanya del 27-S i que promouen constantment la monja Forcades –en una particular interpretació de la caritat cristiana– i l’actriu Ada Colau, pot acabar amb el procés. Si aquest sentiment tan poc noble i tan irracional és el que protagonitza el debat polític a Catalunya, el noble ideal de la independència més val que el deixem per als romàntics.
