Dimarts al Liceu es va estrenar Rigoletto, una òpera que no s’havia representat a Barcelona des de la temporada 2004-2005. Aleshores jo encara estava lluny de la majoria d’edat i tot se’m presentava bonic i senzill: Rigoletto era un pare que estimava la seva filla Gilda i que només volia protegir-la, i el Duc de Màntua no passava de ser un jove seductor que en tenia prou amb divertir-se i fornicar sempre que podia. La posada en escena (amb arbrets i butaques i llits i una gepa de Rigoletto tan exagerada que més aviat semblava una aleta de tauró), no deixava gaire marge per a res.
13 anys després d’aquella producció tan clàssica, allò que abans era amor ara és abús. Tot el que fins ara s’havia interpretat com una mostra d’afecte i cura, ara és maltractament. Lluny de fer-ne una interpretació esbiaixada, la directora d’escena Monique Wagemakers ha anat al fons del llibret per a oferir-nos una lectura nova –més d’actualitat, si es vol-, on la profunditat psicològica dels personatges és espremuda al màxim. Efectivament, un pare que no deixa sortir de casa la seva filla no és un pare protector: és un pare malalt.
El Rigoletto que aquests dies es pot veure al Liceu és molt més que un drama de venjança i passió de mitjan segle XIX. Amb una posada en escena senzilla però tècnicament complexa i carregada de simbolisme, Monique Wagemakers ens descobreix els límits emocionals dels personatges i n’explota al màxim la psicologia sense caure en el tòpic ni en el cursilerisme. Fins i tot l’escena en què Rigoletto coneix Sparafucile, el sicari a qui acabarà contractant, està carregada de força interpretativa, amb un bufó reflexiu i emocionalment cansat que s’eixuga la suor mentre escolta l’oferta de l’assassí.
Un Sparafucile, per cert, interpretat per un croat llargarut i calb de veu fondíssima que és tot el que haurien de ser els baixos i que contrasta amb la poca força i solemnitat del baríton que fa de Monterone, el comte que llença la maledicció sobre Rigoletto.
Javier Camarena va debutar en el rol del Duc de Màntua i no va decebre gens, com tampoc no va decebre, fent de Gilda, una Désirée Rancatore molt conscient de les seves limitacions. El primer duet que interpreten tots dos és sexe pur i no calen llits ni decorats per entendre que estan fornicant amb la veu, com tampoc no calen gepes físiques per copsar la dimensió emocional de Rigoletto, contrafet per dins i per fora a través de la meravellosa interpretació del grandíssim Carlos Álvarez. L’orquestra, tot i que a vegades massa endollada, va saber encarar amb la força expressiva adequada cada escena, i el cor va arrodonir l’òpera gairebé sense despentinar-se.
Per aquesta bellíssima producció, la directora va endur-se un “buuuu” ben sorollós, propi de teatres insignificants i plens d’idiotes que només aplaudeixen allò que concorda amb la seva idea cursi de la vida i de l’òpera. Ahir no sabia qui eres però per molts anys més, Monique Wagemakers. I viva Verdi.
