La dona d’en Josep Rull, Meritxell Lluís, ha definit el seu marit com una persona amb “dignitat, fermesa, convicció i compromís”. I afegeix ens mantindrem “tossudament alçats” en la defensa de la nostra llibertat. La primera lliçó a respectar en aquests moments tan difícils és saber que els pobles lluiten tal com són i no tal com ens agradarien que fossin. Ens agradaria des de les nostres cabòries més o menys encertades coses diverses a la nostra realitat. Dic això pensant en el munt de tertulians, editorials de premsa i opinadors públics que amaguen en disquisicions, aparents subtileses de terceres vies i cròniques distorsionades la seva covardia o, el que és encara pitjor, dissimulen la seva fraternitat amb els botxins del nostre poble. No és pas hora ni de xerrameques, ni de neutralitats, és hora de fraternitat amb els nostres presos polítics des d’un agraïment i respecte a la seva tasca. Una de les conseqüències a retenir de la forta duresa del moment present és que no podem barrejar el factor de la lleialtat bàsica, el nus de solidaritat fraterna amb els nostres presos polítics amb el discerniment, la deliberació, el contrast entre parers sobre els camins a seguir. No és gens fàcil mantenir hàbits de discussió pública en moments en què cal sobretot l’exhibició contundent de la nostra unitat com a poble. Ens caldrà, doncs, trobar camins propers als moments de la lluita clandestina per tal d’esdevenir forts, units i clarividents. Com varem fer amagant les urnes, cal viure en la discreció les deliberacions. Ho sabrem fer.
L’Oriol Junqueras, el Jordi Cuixart, el Jordi Sánchez, en Joaquim Forn, i els nous presoners Dolors Bassa, Carme Forcadell, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull, tancats a les presons de Madrid, són els nostres polítics que han servit al seu poble amb lleialtat, encert i coratge. Em temo que és el coratge el que no els és perdonat. Els botxins del nostre poble els fan pagar amb l’odi i el sadisme a què ens tenen acostumats el seu encert per la jornada de l’1 d’octubre. Que no s’equivoqui pas ningú: ells són perseguits perquè són figures visibles de la nostra força com a poble unit, són a la presó perquè representen la nostra decidida voluntat d’alliberament col·lectiu. Els nostres presos polítics són perseguits perquè són bons polítics. Els somiatruites i els xerraires no fan ni nosa, ni fred, ni calor. No s’hi val pas a fer trampes, ells no han fet pas el ridícul, ells com tots nosaltres: som dels ‘tossudament alçats’.
[Subscriviu-vos al canal de Telegram d’El Matí: t.me/elmatidigital]
