Divendres 21 de desembre de l’any de Nostre Senyor 2018. Els catalans, anteriorment tinguts per un poble guerrer i sanguinari, temut de Gènova fins a Neopàtria, s’han convocat per manifestar-se contra el consell de ministres espanyol citat a la Llotja del Mar de Barcelona. Narraré aquí els fets ocorreguts aquell dia tal com els van presenciar els meus ulls. Descriuré les Gesta heroum barcinonensium perquè puguin ser llegides d’aquí a cent o cinc-cents anys —en cas que encara quedin parlants de català. Pareu atenció.
Em vaig alçar del llit de bon matí —aquella nit la vaig passar a casa la nòvia, al costat del carrer Vallespir. Ella havia marxat feia poca estona i jo vaig decidir arreglar-me i posar-me a caminar en busca d’un bon esmorzar. Vaig decidir fer-lo al centre de la ciutat: entre la Rambla i el Portal de l’Àngel. Recordo que en aquells moments tenia una fam descomunal. Era conscient que alguns bons amics estaven ja esbatussant-se amb la policia però jo, en aquell precís instant, tenia una altra prioritat: volia menjar carn. Molta carn. D’uns dies ençà vaig proposar-me devorar més de mig quilo de carn al dia. A conseqüència d’una discussió amb uns vegans, vaig prometre que per cada animal que ells deixessin d’engolir jo me’n cruspiria tres. Mantinc la promesa. Cada dia la mantinc. Com si d’una deïtat precolombina es tractés, el meu estómac espera cada dia el sacrifici de diverses formes evolucionades de vida per seguir fent girar els meus engranatges vitals.
Un cop saciada la meva gana vaig començar a baixar per la Rambla. Alguns encaputxats corrien en la mateixa direcció que jo (senyal que anava per bon camí). Vaig trucar a en Ferran, el qual estava amb en Pere —un noi molt trempat de la comarca del Berguedà. Els dos havien quedat prop del govern militar. En Pere, de fet, havia estat amb uns altres joves llançant pedres al cordó policial. En un moment donat, quan uns joves es feien forts a un pòrtic, un senyor de mitjana edat va estendre els braços mentre subjectava l’estelada i, amb una veu greu, va exhortar els encaputxats perquè deixessin de llançar llambordes. La seva mirada era serena, els seu posat era profètic. Aquell home estava satisfent una passió. Estava lluitant per mantenir neta la foto que ningú veurà.
A baix de la Rambla, mentre esperava el Ferran i el Pere, davant del Museu de Cera, vaig trobar també en Marc (de Cardona) ja totalment recuperat de l’accident de trànsit que va patir fa gairebé un any. Ens va tenir ben preocupats, però ara se’l veia fort i, de nou, en plena forma. En aquella zona de la ciutat semblava que tot començava a dispersar-se. La gent ja es disgregava. Tocava escollir: podíem anar a l’Espai Mallorca (era l’hora del vermut) o dirigir-nos cap a Via Laietana, on seguia congregada molta gent. Vam optar per posposar el vermut. Fou una bona decisió perquè en arribar a l’altura de l’estàtua eqüestre del bon comte Ramon Berenguer III hi vam trobar una companyia immillorable. Allà hi havia el bo i millor del SEPC, la flor i la nata de l’Esquerra Independentista. Hi eren, entre d’altres, en Fèlix del Maresme, en Jordi de Girona o en Felipe de Barcelona. La majoria expulsats del sindicat d’estudiants —la qual cosa sempre és un bon senyal. També hi havia l’il·lustre adoctrinador Jan Cornet, de Mataró, que s’estava bevent ell sol una ampolla de Martini Rosso. Efectivament: era l’hora del vermut.
Vam fer-la petar una estona fins que en Cornet ens va proposar de baixar a primera línia per veure si hi trobàvem més acció. S’estava avorrint i necessitava una mica de violència. Ens vam esmunyir entre la gentada fins a quedar-nos a pocs metres del cordó dels Mossos d’Esquadra. Sempre he pensat que la nostra policia té els millors uniformes de tot l’Estat. Tan els uniformes de diari com els de la BRIMO trobo que són exquisits —sobretot aquella mena de barretina. Vam arribar a un punt on costava molt avançar. No va ser un inconvenient especialment gran. En Jan va acabar-se l’ampolla d’un glop i, en un magnífic llançament de pes, va tirar-la per sobre la gentada fins que va impactar sobre el cordó policial. No m’ho esperava pas. Va ser un moviment mot ràpid. Magnífic. D’una esportivitat brillant. De cop, unes noies van escandalitzar-se. Una d’elles va dir-li al Jan que parés, que podria fer mal a algú. En Cornet va girar-se i va etzibar-li vehementment un “calma’t, collons!”: la noia va callar de cop. L’ordre va ser efectiva. Em va estranyar que no comencessin a aparèixer tot de follets cridant: “infiltrat, aïlleu-lo!”, “infiltrat, aïlleu-lo!”, “infiltrat, aïlleu-lo!”… El secret per mantenir a ratlla aquests nans és cridar-los ordres clares i contundents. Evitar la reflexió sigui com sigui. De fet, al llarg d’anys de procés molts partits ho han posat en pràctica i els ha funcionat prou bé: “Paga la quota, calla i vota”.
Allò semblava que no donava més de si. Els mossos ho tenien tot ben controlat i els manifestants restaven quiets, obedients, inofensius i pacífics. Una línia de bombers i guàrdies forestals era al mig per evitar un xoc i mantenir una calma més o menys tensa. Ja eren dos quarts de dues i vam decidir anar a dinar per la zona —molt a prop d’on érem. A un restaurant amb vistes a la mateixa Via Laietana. Des del vidre es podia veure en quina situació estava el carrer. Un cop asseguts a taula vam demanar que ens portessin la carta i el vi. Sobretot vi, molt de vi. El vi fa sang. En Cornet pontificava sobre la relació directament proporcional entre el vi i la valentia. Assegurava que no hi ha persones covardes per naturalesa: afirmava que hi ha, simplement, persones sòbries i persones èbries. En Pere assentia amb el cap mentre s’omplia la copa. De primer en van desfilar tres de canelons i una de faves. Ens van portar els plats als pocs segons de demanar-los —la qual cosa mai fa bona espina. Els primers es deixaven menjar, però els segons van ser més ferrenys. En Ferran i un servidor vam menjar un pernil al forn que… comme si, comme ça. Portava força oli i era tallat prim, no es notava extremadament sec. El pollastre a la brasa del Jan i del Pere, però, era un altre món. Quina carn més eixuta! Allò no servia ni com a sola d’espardenya. En Cornet va decidir posar-hi remei.
“—Pst, pst! Dispensi mestressa, no teniu pas alguna salsa per acompanyar el pollastre? Notem la carn massa seca. Miri a cuina si tenen alguna salsa per les carns”. La cambrera ens va mirar fixament als quatre. Li deuríem caure en gràcia perquè ens va fer cas. Malgrat tot no va trobar res. Va fer dos viatges a cuina però no hi va trobar res de res. Ni pesto, ni bolonyesa, ni verda, ni cafè de París. Res. Al final vam demanar que ens portés mel. Quan la va deixar a taula en Jan va fer un petó a la ma de la cambrera mentre li donava les gràcies. Segons ell —barrejada amb vi—, la mel podria esdevenir una salsa que tornés comestible aquell tros de cuir. La millora fou magistral. Excel·lent. Magnífica.
Per la finestra es copsava moviment. Algunes corredisses. En Jan i en Pere van dir d’aixecar-nos i comprovar que passava. En Ferran no ho tenia gens clar. No volia marxar sense menjar les postres. No es conformaria amb un cafè dempeus i a corre-cuita. Al final es va optar per una decisió de consens: aixecar-nos, prendre el cafè dempeus juntament amb una copeta de ratafia i pagar el compte. Abans de marxar, però, mentre passàvem per caixa, la dependenta va dir el que es devia a en Cornet. Ell va restar uns segons en silenci fins que va respondre: “Perdona’m, m’havia perdut en els teus ulls”. Seguidament va pagar. Ara això de tirar floretes s’està perdent però encara queda gent valenta que ho fa. En fi, tot estava enllestit. En Ferran encara va poder menjar dues peces de fruita abans de marxar cap al cordó policial. Dues mandarines, crec recordar. No eren gaire grans. L’amo del restaurant, amb un somriure sorneguer, va dir-li que així si les tirava als Mossos ningú prendria mal. Pobre Ferran, ell sols volia menjar.
Camina que caminaràs vam arribar al cordó, molt a prop de l’Hotel Colonial (on abans hi havia el Banco Hispano Colonial), al costat de l’imponent edifici de Correos. Hi érem tots: la premsa amb els braçalets taronges. Els punkis plens de xapes i de punxes. Els bombers i els seus cascos. Els guàrdies forestals amb els uniformes verds. Les tietes del Procés amb les bufandes, els llaços i els jerseis grocs reglamentaris. Els joves de tota tendència “indepe”: tant els que escolten Txarango com els que escolten Obrint Pas. Fins i tot els més rurals, que opten per Germà Negre. Per descomptat, també hi havia els policies, en peu, aguantant aquell avorriment de dia. Hi érem tots. Tots perdent el temps i, de tant en tant, sentint algun insult cap a les forces d’ordre. Pel terra es veia pintura vermella, algunes pedres i trossos de vidre d’ampolles trencades. El record del que s’havia llançat.
Era tard. Els Mossos van començar a moure’s i a desmuntar les tanques. Van pujar als furgons i van fer marxa enrere. Alguns manifestants van tornar a casa, d’altres van seguir cap a baix, direcció a la plaça on fins fa poc descansava plàcidament l’estàtua de l’il·lustre mecenes i filantrop barceloní: el marquès de Comillas. La policia va començar a dispersar la gent. De fet, ja no hi havia res per sabotejar. El consell de ministres feia hores que havia acabat. Amb les corredisses d’uns i altres vam perdre de vista en Pere i en Cornet. Llavors en Ferran i jo vam decidir anar al Espai Mallorca per prendre unes herbes mesclades. Notava en Ferran força ofuscat. Explicava que som una merda de país. Comentava que si els partidaris de les vies pacífiques han fracassat estrepitosament, com a mínim podrien deixar en pau als qui defensen un xoc directe al carrer. Sembla ser que els senyors i les senyores de la protectora de contenidors no havien caigut bé ni al Ferran ni a molts altres joves d’aquell 21 de desembre. A mi no em semblava ni un dia trist ni un dia alegre. Em semblava un dia ben català. El govern, els partits i les entitats sobiranistes abaixant el cap. No hi havia proposada cap actuació contundent en defensa de la dignitat nacional. Si els qui manen volen venir a Barcelona a demostrar que manen, que vinguin. Uns saben manar, altres saben obeir. Així ha estat sempre la història dels humans. És tot plegat una qüestió de categories d’esperit. Resumint: amos i esclaus.
Vam prendre taula victoriosament a l’Espai Mallorca. Fa pocs dies ha canviat el gerent de l’establiment, però la Laia segueix allà. Crec que li caic bé. Els meus amics, però, no tant —almenys això m’ha comentat. Van anar servir-nos les copes. En Ferran seguia ensopit. En Pere encara no havia arribat i em va demanar per WhatsApp el telèfon del Jan: es veu que l’havien atonyinat a les últimes esbatussades. Vaig passar-li el contacte i em va comentar que en breus vindria a fer-nos companyia. També vaig posar-me en contacte amb en Cornet. Em va explicar que estava una mica cardat pels cops, però que vindria aviat. Afortunadament així va ser. Mig coixejant va venir en Jan i va asseure’s al costat del Pere —que feia poc que també havia arribat.
—No ens mereixem res. Tenim el que ens mereixem. Quin país més lamentable!—En Cornet ens va començar a explicar els fets.
Comentava que després d’obrir-se les tanques i desfer-se el cordó els Mossos van començar a circular amb els furgons amunt i avall de la Via Laietana. Segons sembla, dos policies nacionals que es passejaven per allà van acabar enfrontats a un grup de manifestants. En Pere explicava que un grup de hippies va plantar-se i va asseure’s al terra a fer les martingales aquestes de la defensa passiva i tota la pesca. Va ser una estona de jugar al gat i la rata. Altres van xocar amb la policia. En Cornet va rebre dos cops ben donats. Tampoc es queixava excessivament. Tot i el mal rebut deia que li anava bé per relaxar-se —no mentia pas, perquè al vespre va acabar fent unes ballarugues a la Sala Clap de Mataró.
Nacionalment parlant va ser un dia ben improductiu. Molts amics estaven ensopits. Què esperaven que passés? Hi havia molta gent al carrer però cap estratègia decent. Mil quilometres més al nord, amb tanta gentada haurien estat capaços de segrestar el consell de ministres. De totes formes, no va ser un mal dia. Vaig veure amics que feia massa temps que no veia. Això sempre anima el dia. Aviat ens tornarem a trobar vora el foc, en una llarga sobretaula. Encara no serem independents. No ho serem fins que no canviem la mentalitat. Fins que no ens reconciliem amb les categories fortes de la vida: amb la verticalitat, la decència, els absoluts i l’honor. Fins llavors no serem lliures però jo penso seguir cruspint-me més de mig quilo de carn al dia.
