Benvolgut, o no,
Fa temps que em volta pel cap una pregunta: què és Espanya? Ja sé que si busques la definició en la Viquipèdia et dirà que “Espanya, també denominat Regne d’Espanya, és un país transcontinental, membre de la Unió Europea, constituït en Estat social i democràtic de dret i la forma del qual de govern és la monarquia parlamentària. El seu territori, amb capital a Madrid, està organitzat en disset comunitats autònomes, formades per cinquanta províncies, i dues ciutats autònomes”. Fins aquí la teoria queda clara però després el tema es complica una mica. Què dic una mica? Moltíssim!
Perquè entenguis els meus dubtes, deixa’m que t’expliqui un conte: hi havi una vegada una mare irresponsable, a la qual havien d’haver-li llevat la pàtria potestat, que va obligar la seva filla menor d’edat a portar una cistella amb aliments a casa de l’àvia. No li va importar que la seva filla hagués d’endinsar-se en un bosc en el qual hi havia un llop. Evidentment, el llop va atacar la nena i se la va menjar. En un acte de mandra i falta d’imaginació de l’autor, la nena va sobreviure a l’atac del llop, que, per cert, també s’havia cruspit la seva àvia. El pitjor d’aquest conte és que la Fiscalia de menors no va actuar contra la mare. El millor: que ni Ana Rosa Quintana ni Susanna Griso van dedicar un minut dels seus programes a muntar tertúlies o a realitzar connexions en directe per a explotar la desaparició de la nena. Canvia la interpretació del conte? Evidentment. Les històries es poden explicar de moltes maneres. I jo crec que la història d’Espanya s’ha explicat molt malament.
Espanya té un greu problema: no sap què és. Pateix un greu conflicte d’identitat. El Regne d’Espanya és el Jason Bourne d’Occident: la seva memòria són flaixbacks sense connexió aparent. La culpa d’aquest trastorn de personalitat la tenen molts factors però Franco, amb el seu llegat sobre la unitat d’Espanya, és un dels principals agents d’aquest desordre identitari.
No acabo d’entendre, per exemple, que segurament diguis que Galícia és Espanya però no entenguis com a espanyola que la mostra més important de la seva cultura és la llengua. No entenc que molesti la presència del gallec, del català o del basc en els topònims. Ho sento, no ho entenc. Dec ser jo. No entenc que s’insisteixi tant en la unitat d’Espanya però que aquesta unitat desaparegui davant la mínima mostra de diversitat. O sí que ho entenc, perquè potser no parlem d’unitat, sinó d’homogeneïtzació, de colonialisme cultural i de supremacismo, en aquest cas de la cultura castellana sobre les altres. Què queda llavors d’Espanya? És espanyola la paella? Al cap i a la fi, és un plat d’origen valencià que es va incorporar uns segles més tard a tot el territori espanyol. La producció literària en basca és espanyola? Jo soc català i se’ns recorda cada dia que som espanyols. No obstant això, no es pot parlar en català en el Parlament espanyol. Està prohibit. Cada vegada que un polític català ha emprat la seva llengua materna en el Parlament, el president de torn l’ha interromput per demanar-li que parli en castellà. No és una opinió. És una evidència empírica. En ple segle XXI, en el qual un adolescent japonès es pot comunicar en Facebook amb un adolescent jamaicà per parlar de reggae, no s’ha instal·lat un sistema de traducció simultània en el Congrés per donar presència a la multiculturalitat espanyola que és, precisament, una de les seves majors riqueses. Si el patriotisme espanyol presumeix de tenir molts avions de guerra, banderes molt grans o jugadors de la selecció que venen de tots els racons d’Espanya, quin curtcircuit freudià li porta, no només a no presumir de la seva riquesa multicultural, sinó a injuriar-la i a mostrar clares intencions que desaparegui en favor d’una sola visió, un tot que és un i ho és tot?
Potser hauríeu de fer una llista del que és espanyol i del que no ho és. No sé si les societats es poden psicoanalitzar, però cada vegada sóc més de l’opinió que la societat espanyola necessita una profunda anàlisi de la seva psique col·lectiva per saber què és i, encara més important, què vol ser. Vol realment incorporar tots els seus elements culturals, socials i històrics a un gresol que a més reculli els canvis produïts per la immigració o vol aïllar-se de la seva pròpia identitat heterogènia i diversa per construir una societat monolítica i de pensament únic que exclogui, no només les seves pròpies arrels, sinó també la influència exterior? Jo m’inclino per la primera opció. Entre altres coses perquè la Història, amb majúscula, ha demostrat que les cultures han de construir-se amb la suma i no amb la resta. Perquè quan l’obsessió és la resta, els relats de país acaben acabant malament, com el conte de la Caputxeta Vermella. Per cert, benvolgut, o no, ves A La Merda.
