Tothom qui hagi passat de manera més o menys recent pel sistema educatiu català ha pogut comprovar que bona part de les classes de llengua giren al voltant de l’estudi de la gramàtica. Amb més o menys fortuna, els professors de llengua del nostre país tenen la banya posada en aquest tema i, a diferència d’altres sistemes educatius (com l’anglès, per exemple), hi dediquen grans quantitats d’hores i esforços. Però per què volem aprendre gramàtica? Quina importància té saber, o no, què coi és un complement directe i quines funcions sintàctiques fa? Bé que ens entenem, quan parlem, no? De debò cal filar tan prim? Encara que potser no ho sembli, trobem les respostes a aquestes preguntes en els discursos polítics, i en la capacitat de la població general d’analitzar-los i de comprendre’ls en tota la seva complexitat.
Fa uns quants anys, el malauradament desaparegut Felipe Zayas publicava una curta entrada al seu blog dient que havia sentit Mariano Rajoy utilitzar les paraules “ha surgido la corrupción” en un discurs al Congrés dels Diputats. Si ens mirem l’oració amb deteniment, veiem que, per començar, les paraules estan molt ben triades: surgir (segons la RAE, “aparecer o manifestarse, brotar”) és un verb que no demana responsabilitats a ningú. Quan les coses sorgeixen, sorgeixen i prou. Ningú no les provoca, ningú no les crea.
A més, si anem un mica més enllà i analitzem sintàcticament l’oració, veiem que el subjecte gramatical és la corrupción i que l’agent de l’acció (és a dir, el seu perpetrador) ni hi és, ni se’l necessita. En resum, en aquest exemple, el president del govern espanyol d’aquell moment, que casualment té un nom molt similar al de l’encara desconegut M. Rajoy, fa un discurs polític on utilitza una estructura sintàctica molt ben pensada, que evita que l’oient es pregunti qui són els responsables dels fets corruptius i com ha aparegut aquesta misteriosa corrupció. Sospitós, oi?
No estic descobrint la sopa d’all, si dic que polítics (o els seus assessors), periodistes i creadors de discurs en general utilitzen els seus coneixements gramaticals per portar el lector i l’oient cap a un pensament o un altre. I allà on els manquen els arguments, allà on necessiten un escut protector que els salvi de mostrar les seves pròpies incoherències, hi troben sempre l’ajuda de la gramàtica. En certa manera, és normal que això sigui així: la gramàtica, com a caixa d’eines de la comunicació verbal, és un dels recursos més importants que tenim per transmetre els nostres missatges. El problema apareix quan els creadors de discurs polític són els únics que tenen aquests coneixements, i mitjançant la llengua aconsegueixen amagar o mostrar allò que els convé en cada moment sense ser mai descoberts per la població. Vist d’aquesta manera, la situació sembla clara: mentre hi hagi coneixedors i desconeixedors de la gramàtica, seguirem tenint manipuladors i manipulats a través de la gramàtica.
En definitiva, cal aprendre i ensenyar gramàtica per democratitzar les nostres societats. No podrem construir mai un país plenament democràtic, amb una població crítica respecte els discursos i les accions d’aquells qui ostenten càrrecs de representació política, sense una bona formació gramatical. Necessitem que les eines d’elaboració i comprensió dels discursos estiguin a l’abast de tothom, i això inclou una capacitat d’anàlisi que permeti identificar les múltiples estratègies lingüístiques utilitzades en els subterfugis i en les mitges mentides. Agradi més o agradi menys, si volem evitar que ens la colin, tots plegats hem d’aprendre gramàtica.
