Diu el company Miquel Vila que: “Només quan les flames de l’anarquia esfondrin els ciments d’aquest país, tindrem cendres perquè les llavors de llibertat arrelin a Catalunya”. I no li falta raó. Tot està disposat per ser cremat. Anem cap a una catarsi que redefineixi els nostres valors. L’alternativa és la desaparició irresoluble. La Catalunya post-sentència serà un país assolat. Acostumat a abaixar el cap; entrenat a respondre qualsevol atac amb actuacions innòcues sense cap transcendència; decidit a parar sempre l’altra galta. Responent els atacs policials, l’article 155, les detencions, l’espoli fiscal, els insults o les ofenses amb estèrils manifestacions, marxes, “batucades”, cassolades, coreografies, talls de carreteres i discursos que mai es materialitzen en res.
Els líders del procés són una part essencial del problema. Són els qui van desmobilitzar el poble l’any 2017. Són els qui en proclamar una República Catalana —simbòlica— van fugir o es van entregar per no haver de defensar ni el simbolisme de la seva declaració. Són els qui no van posar traves a l’aplicació de l’article 155, els col·laboradors necessaris. Són els qui veuen en el PSOE una solució al conflicte. Són els qui voldrien que la Guàrdia Civil no abandonés Catalunya. Són els qui han decidit rendir-se davant de qualsevol atac. Són els qui entenen per resposta contundent qualsevol acte que no molesti en res a l’Estat que ens domina.
No proclamar i defensar la independència l’any 2017 té conseqüències. Les estem veient a dia d’avui. Els habitants de la colònia mai sabem quan podem anar a dormir i despertar-nos detinguts. Sols sabem que si això passa els nostres kapos ens abandonaran. Es limitaran a dir que el seu és un moviment pacífic. Fins i tot diran que si hi ha algun “boig” cal que aquest sigui engarjolat i jutjat. De la mateixa manera que van desdir-se de les falses promeses de valentia, ara es desfaran dels independentistes que defensen el mandat de l’1-O. Ho faran sense despentinar-se. Aquí pau i després glòria.
Apàtics i submisos
El Processisme ens vol submergir en una apatia que ens tingui calmats, sedats i controlats. Que no posi en risc els farcits salaris que cobren els nostres líders. Quan arribin les sentències ens parlaran de fer mil i una ocurrències. Sobretot marxes, manifestacions i comèdies. Com en tot moment de la vida caldrà ser racionals i pragmàtics. Per a què serveix una manifestació o una marxa? En que pot afectar negativament el poder de l’Estat? En què ens pot acostar a la independència? La resposta ja la sabem: en res. Per això encara no ens hem acostat a la secessió. Sols vam entreveure la llum en aquell octubre del 17 quan vam fer quelcom més que simples performances.
Al costat d’aquesta apatia vivim un procés de desordre, desorganització, caos, pèrdua de dignitat i trinxament autonòmic. Un bon exemple el trobem quan l’Estat demana a la Generalitat que retiri les pancartes dels presos. Presenciem llavors un trist espectable on es parla de desobediència, després d’obediència amb picaresca i, finalment, de passar per l’adreçador. La lliçó que els ciutadans aprenen és que per molt que els líders diguin, diguin, diguin, al final, mai ningú subverteix realment l’ordre espanyol. L’Estat sempre guanya. I guanyarà sempre que el país continuï governat pels actuals líders, els actuals partits i les actuals entitats mobilitzadores afins.
Serà aquesta apatia i aquest caos, aquesta pèrdua de dignitat i aquestes ocurrències estúpides el que cremarà Catalunya. Els comandants processistes ho reduiran tot a cendres. De moment saben que no hi ha alternativa al seu règim dins la colònia —això els tranquil·litza. Per molt nefastos que siguin, la gent els seguirà votant. I és aquí on cal combatre. Cal deslliurar-se dels kapos. Ignorar-los. La primera batalla és recuperar la moral de victòria. Fer-ho al marge del sistema del Procés. Apartar-nos dels cants de sirena, dels estafadors, dels qui han mentit, dels il·luminats que creuen en manifestacions amb poders màgics. Cal recuperar els valors que ens han arrabassat:
De les cendres ressorgirà el Fènix
“Serà en aquest interregne, en aquests llimbs grisos i desanimats, on podrem parar-nos a reflexionar, aïllar-nos i trobar la millor manera de servir el país, començant per entonar un non serviam als qui trafiquen amb la independència i viuen del Procés, mantenint-nos dignes i serens, canviar d’actitud davant la vida i la política, passar del victimisme a la fortalesa, passar de la moral de l’esclau a la dels senyors, prendre la llibertat sense demanar-la. Tocarà reconstruir la mentalitat d’Estat, retrobar-nos amb el seny ordenador català, com quan donàrem lleis per segona vegada a Atenes, com quan embellírem la Roma del Renaixement” (Després del procés, què? p.115)
Sols quan el país sigui reduït a cendres, els catalans racionals, valents i dignes, els qui caminen lliures i no s’escolten els kapos, faran renéixer el Fènix de Catalunya. Ressorgirà de les cendres al costat dels qui han defensat la veritat. Serà el nou començament. El país podrà passar pàgina dels anys de foscor i treballar amb tots aquells que han mantingut una escala de valors forta, lliure i reflexiva. El Fènix haurà cridat non serviam i reconstruirem Catalunya de les runes de la vergonya i la mentida.
