Durant el segle XX tres homes han sacsejat totalment el nostre país. I quan dic sacsejat em refereixo a construït, transformat, millorat, elevat i modernitzat. Sempre amb una clara noció de patriotisme. Amb les dosis necessàries de romanticisme germànic i racionalisme francès. Aquests tres catalans han copsat les necessitats del país i han actuat per remeiar-les. Els seus noms són Enric Prat de la Riba, Francesc Macià i Llussà i, a finals del segle passat, Jordi Pujol i Soley. Per suposat, la seva obra constructora no s’ha realitzat sola. Molts noms els han acompanyat i, fins i tot, esdevingut transcendentals en aquesta obra de país: Francesc Cambó, Ventosa i Clavell, Puig i Cadafalch, Eugeni d’Ors, Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, Ventura i Gassol, Raimon Galí, Albert Manent, Ramon Trias Fargas … I no vull seguir perquè, malauradament, em deixaria molts noms pel camí.
Aquest article porta per nom (Re)Construir Catalunya. Un nom que s’inspira en el títol d’un llibre imprescindible del President Jordi Pujol per entendre la voluntat de fer país més enllà de les estructures administratives. Una nació es construeix també intel·lectualment, lingüísticament, econòmicament i espiritualment. El desastre de la guerra civil espanyola ho va espatllar tot. Tot el talent que s’havia anat cultivant des de principis de segle XX va amagar-se o exiliar-se. Els plans de futur van aturar-se de cop. L’obra edificadora de la Mancomunitat i de la Generalitat va quedar desballestada. La dictadura del general Franco va ofegar tota la modernitat que s’havia construït des de l’aparició del Catalanisme polític.
L’ideal noucentista
Durant els primers anys del segle XX el Noucentisme estava determinat a fer de Catalunya una terra envejable. Calia promocionar una cultura imperial i mediterrània, difondre entre la ciutadania un esperit cívic, racional i elegant. El Noucentisme va fer tots els esforços necessaris per portar la modernitat al país, per renovar l’acadèmia, per ordenar la llengua, per millorar l’economia o per instruir i educar la ciutadania. Seguint aquest ideal constructor la Mancomunitat va crear l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola Superior d’Agricultura, l’Escola Industrial o l’Escola del Treball. Catalunya volia tenir uns tècnics capaços de treballar com ho feien els països desenvolupats del moment.
A més a més, l’ideal de millorar Catalunya no sols es va fer des del món públic. La figura de Francesc Cambó va esdevenir determinant. Des del seu mecenatge, Cambó va finançar la Fundació Bernat Metge per editar en català tots els clàssics grecs i llatins. L’objectiu era dotar als catalans de tota la llum provinent de la filosofia i la literatura clàssica. Cambó sabia que si Catalunya havia d’aspirar a res, abans era necessari educar els ciutadans amb una cultura elevada regida per patrons d’ordre. Seguint aquesta voluntat filantròpica, cal destacar la gran quantitat d’obres d’art que Cambó va pagar per enfortir els museus catalans. Avui tots nosaltres podem gaudir del llegat d’aquell mecenes empordanès a institucions com el Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Trencament i recuperació
Però la guerra ho va trencar tot. Molts patriotes van morir, molts van amagar-se i molts van exiliar-se. Uns van caure a mans del terror roig, altres a mans del terror blanc. La Lliga, Esquerra, Unió, Acció… Els partits polítics van ser clausurats. Alguns nacionalistes van unir-se sota el Front Nacional de Catalunya per combatre el Franquisme, altres esperaven que una intervenció aliada derroqués la dictadura. Molts catalans pensaven que Franco seria un parèntesi, que cauria juntament amb règims com els de Hitler o Mussolini. Res més lluny de la realitat. Quaranta anys de silenci. Quaranta anys de trencament amb la modernitat que va plantejar el Catalanisme polític.
Per sort, els nacionalistes catalans van replegar-se i van decidir actuar de nou. L’Església Catòlica va esdevenir una bona aliada protegint els catalanistes que plantejaven un país ben diferent del que imposava la dictadura. L’escoltisme, algunes revistes vinculades a l’Església o moviments com el CC (Crist Catalunya) treien el cap. Alguna cosa es movia dins la resistència catalanista al Franquisme. D’entre els qui plantejaven que s’havia d’actuar en podem destacar un nom de forma categòrica: Jordi Pujol i Soley.
Les urpes de l’Estat eren potents. Els catalans guiats per un autèntic sentiment patriòtic sabien que havien d’actuar. Per tal de plantejar una estratègia de país que pogués evitar l’extinció de Catalunya, l’any 1965 Jordi Pujol va escriure un text titulat: Intent de creació d’un terreny central: estratègia d’una política de construcció del país. En aquelles pàgines Pujol plasmava la idea de servir a Catalunya des de la centralitat, aconseguint que el “fer país” passés per sobre les divisions de dreta i esquerra. Es plantejava una gran actuació global realitzada des del món cultural, econòmic, religiós i intel•lectual.
Als anys seixanta no es podia actuar a nivell administratiu. La derrota de 1939 va suprimir la Generalitat. Per contra, el món privat sí que va poder fer una tasca gegantina. Molts catalans van treballar per endreçar mentalment el país, per crear un imaginari propi, per salvar la llengua o per aprofundir en el coneixement de la nostra història nacional. Pujol no era un teoritzador, era eminentment un home d’acció. Per tal de donar vida a una empresa patriòtica que englobés el món cultural, econòmic, religiós i intel•lectual, l’any 1964 va crear el C.I.R.P. (Centre d’Informació Recerca i Promoció).
El Pujolisme i el Noucentisme
Entre les apostes més potents del C.I.R.P trobem l’escola de mestres Rosa Sensat, des d’on es van impartir cursets i seminaris a milers de mestres per tal d’enfortir el model d’escola catalana. A més a més, des del C.I.R.P també es va actuar en el camp del món universitari: es va fundar E.I.S.A (Estudis i Investigacions S.A), una entitat acadèmica que, en plena onada de la caputxinada, pretenia combatre la falta de democràcia dins les universitats. Tot i que no va acabar esdevenint un èxit, d’ella en van sorgir diversos estudis sobre lingüística, un Centre d’Estudis de Matemàtica Aplicada, un Centre d’Estudis de Planificació i uns seminaris sobre bilingüisme.
També gràcies al C.I.R.P va veure la llum un Institut d’Història Social per subministrar al conjunt dels historiadors catalans obres i biografies sobre la història del moviment obrer o nacionalista arreu dels Països Catalans. Una de les publicacions més destacades és la titulada Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes. Cronologia 1800-1939 escrit per Emili Giralt, Albert Balcells i Josep Termes.
El país s’havia de repensar a si mateix. Què vol dir ser català? Quina història comuna identifica els catalans? Quina forma d’ensenyar tenen els mestres catalans? Calia fer país, sobretot des del camp intel·lectual i cultural. Pujol sabia que era necessari recuperar l’ideal d’ordre i modernitat del Noucentisme. Amb el C.I.R.P es va ajudar econòmicament a diverses revistes en català, aconseguit que l’ actualment extinta revista “Oriflama”, la qual va acabar essent l’òrgan de difusió dels democristians catalans, tirés endavant. Fins i tot es van finançar conegudes pel•lícules com “Noctur 29” i, si ens acostem al terreny de les campanyes culturals, es van realitzar activitats per difondre figures com les de Pompeu Fabra o Francesc Layret. A més a més, es va pressionar per mirar d’introduir regidors demòcrates als ajuntaments catalans.
L’any 1972 el C.I.R.P va desaparèixer deixant al país una intensa empremta que demostrava la revitalització de Catalunya. Tot i desaparèixer, Pujol i els seus seguidors van crear els Grups d’Acció al servei de Catalunya (GASC), els quals van acabar convertint-se en un dels membres fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya l’any 1974. Una fundació que es va realitzar juntament amb la gent de Roca i Junyent, Anton Cañellas, propers a la Unió Democràtica de Catalunya, Josep Castaño i el seu Grup d’Acció Obrera o, també, Pi i Massana i el Front Nacional de Treballadors. Un temps més tard, aquella Convergència Democràtica es federaria amb l’Esquerra Democràtica de Catalunya de Trias Fargas aportant un potencial intel•lectual molt important al partit.
Tota la feina del C.I.R.P i de Jordi Pujol, la idea de servir al país des de la centralitat o la voluntat d’enfortir Catalunya per sobre de les divisions ideològiques va ser recollida en l’esperit d’aquell partit que va agrupar gent d’esquerres i gent de dretes, democristians, socialdemòcrates o liberals, tots junts al voltant del que va acabar esdevenint el pal de paller del Catalanisme durant dècades.
Recuperar l’ideal modernitzador
Malgrat tot, els anys han passat i hem desatès els deures. En el passat, el Noucentisme va guiar la Mancomunitat i la Generalitat de Macià. Es va fer una gran tasca intel·lectual, pedagògica, de formació, modernització i de pensar-nos com a poble diferent. Jordi Pujol va recollir el llegat i va treballar des d’organismes privats i públics per seguir amb aquella tasca edificant i ordenadora.
A dia d’avui, però, les coses ja no són el que eren. Tot i ja no existir la dictadura, els partits processistes han oblidat fer del català la llengua de cohesió del Poble de Catalunya. El nostre idioma no ha parat de perdre parlants des de l’any 2003 (curiosament quan va acabar l’últim govern Pujol). El món editorial català no aconsegueix captar les últimes innovacions ideològiques. Tots podem adquirir l’últim llibre de Pilar Rahola però no aconseguim formar-nos amb les novetats del moment. A tall d’exemple, podem observar amb preocupació com les crítiques marxistes a l’esquerra postmoderna es fan a Espanya (La Trampa de la Diversidad – Daniel Benabé) sense passar per Catalunya. La modernitat ja no ens visita.
Portem anys de Procés i sols s’ha parlat de termes abstractes que mai es concreten en res. Curiosament no s’ha parlat mai de deures, sacrifici i responsabilitat. Hem parlat de república, drets i llibertats. Tot plegat simples eslògans polítics que no volen dir gran cosa i que només busquen aconseguir el vot d’una ciutadania cada dia més acrítica. Més enllà d’aquests enganys, els polítics catalans no s’han preocupat mai per portar la innovació al país, per millorar i enfortir la llengua (de fet, han fet tot el contrari), per difondre una cultura que ens serveixi com a poble, per igualar-nos als millors exemples de nacions modernes i amb futur. No tenim tampoc una burgesia nacional que es plantegi dirigir Catalunya cap a algun objectiu en concret. La tasca civilitzadora del Noucentisme ha estat substituïda per la tasca barbaritzant d’estrelles del twitter com Ramón Cotarelo, Bea Talegón o Mark Serra.
Cal recuperar un ideal edificant, enfortir i difondre la nostra llengua, fer-ho tot en català, crear sentiment de pertinença, modernitzar Catalunya, difondre l’esperit racional i modern de la cultura clàssica. Sense això, d’aquí ben poc temps no hi haurà cap Poble Català per independitzar. Cal recollir el llegat de Prat de la Riba, Macià i Pujol i treballar per engrandir el nostre Poble.
