Estic llegint les notícies sobre els acords adoptats pel Consell de la República avui dissabte i veig que es proposa “que les institucions activin la declaració d’independència” i que “Govern, Parlament i Ajuntaments despleguin els efectes de la declaració d’independència i que s’acabin constituint en institucions provisionals de la República”. Alhora s’exigeix a l’Estat negociar un referèndum d’autodeterminació, reivindicació que no acabo d’entendre com lliga amb les anteriors.
Adverteixo que aquest article no agradarà a ningú. L’avantatge de sentir-se orfe de partit permet lloar, si cal, a uns o altres, però també posar-los a caldo a tots plegats quan convé.
No pretenc competir en independentisme. D’entrada, ja dono per perduda la disputa amb tots aquells articulistes i tertulians, i no diguem polítics, que van tan sobrats de raons, inteligència i coratge que si fos per ells ja seríem independents.
Entenc l’enuig de Junts per Catalunya amb el president del Parlament per no haver proposat la seva investidura, si això formava part del pacte pel qual el segon havia accedit al càrrec. Ara bé, si del que es tracta és d’activar, de debò, la declaració del 10 d’octubre de 2017 i de desbordar, com ara es diu, democràticament i al carrer, de forma contínua l’Estat, em pregunto per què s’ha esperat tres anys a fer-ho. Si es volia activar la declaració del 10 d’octubre mitjançant desbordar el carrer, el legítim President Puigdemont podia viatjar d’incògnit i presentar-se al Palau de la Generalitat (jo no li hauria pas aconsellat) i situar-nos de nou en aquell precís moment. Mobilització i desbordament popular assegurat. I repressió en majúscules també. Recordem però que no va desbordar tristament el carrer ni la inhabilitació dels presidents Mas i Torra, ni l’empresonament de líders socials i membres del legítim Govern català. Ni hi ha hagut continuitat en el desbordament popular a partir de la seva sentència vergonyant. Diu el senyor Comín que la diferència amb fa tres anys és que ara ja sabem com actua l’Estat. Doncs que no ens prengui per idiotes perquè sabem molt bé com respon sempre el poble, i també l’Estat, però no sabem com responen els que, com ell, animen aquest desbordament. O si que ho sabem, amb un exili que no critico pas gens, ans el contrari però que dona pel que dona, que ja és molt.
Tant l’exili com la presó són la trista constatació de què no tenim una república independent. L’exigència d’un referèndum d’autodeterminació també. Apel·lar al Govern, Parlament i ajuntaments a constituir-se com a institucions d’una nova república queda molt bé, però sembla legítim preguntar-se si l’adhesió dels ajuntaments de la CUP seria a la berguedana o la de Junts per Catalunya només des de Brussel·les. La pregunta fa mal, a mi també, però sembla obligada per no perdre credibilitat. Certament la confrontació pot generar noves adhesions, però només si la distància entre paraules i fets s’escurça i els passos que es fan ens acosten efectivament a la llibertat.
Ara tenim una nova ocasió per saber si tenim una majoria de vots a favor de la independència. Tant de bo. Però els que anem a votar hem de saber del cert que proposen fer uns i altres partits independentistes tant si s’assoleix aquesta majoria com si no s’assoleix.
I hi ha una altra gran pregunta, de difícil, però cabdal resposta: com és que encara hi ha tants catalans que prefereixen ser espanyols de segona? Perquè el dèficit fiscal, en infraestructures o les decisions adoptades a distància i d’acord amb interessos estatals comporta un tracte de segona. Si les raons són identitàries potser la via és una barreja de confrontació i gestió intel·ligent, amb decantació demogràfica natural. Per això, si alguna cosa hem de desbordar, més que l’Estat, és el llindar del 48 % exitosament assolit per l’independentisme.
L’1 d’octubre l’independentisme va convocar un referèndum, conscient que trencava la legalitat espanyola per un bé superior, com és el dret a decidir. No va tenir, però en compte que l’Estat estava i està disposat a trencar la legalitat espanyola i totes les declaracions de drets humans que calguin per a un bé superior per ells, com és la unitat de la pàtria. Amb una diferència, l’independentisme anava amb la força i il·lusió d’una part del poble però amb una sabata i una espardenya. L’Estat anava amb la força de l’executiu, legislatiu, judicial, policia i mitjans de comunicació, i amb la comunitat internacional mirant cap a una altra banda.
Pregunto: és això de veritat el que volem repetir? De moment, la força política que proposa fer efectiva aquesta república ha restituït al cap de la policia catalana que estava disposat a detenir a un president per incomplir la llei. No critico la professionalitat de Trapero ni comparteixo una interpretació de la llei que no ens permet votar. Ara bé, sí que critico el doble llenguatge que a vegades es vol passar per alt.
I si del que es tracta és de forçar un referèndum acordat, tinguem clar que només quan els vots independentistes superin amb escreix els resultats del 27 de setembre de 2015 i del 21 de desembre de 2017 i l’Estat vegi riscos reals de possible ruptura s’asseurà a parlar. Si és això, en realitat el que es vol, diguem-ho clar, no enganyem a la gent i potser al final el conjunt de l’independentisme, més que restar, sumarà més vots.
