Sovint caminem amunt i avall sense gairebé mirar el que ens envolta.
Però n’hi ha d’altres moments que reparem en el proper, en aquells detalls de cada dia que hem interioritzat com a quotidians i familiars.
N’hi ha instants que fins i tot descobrim una juguesca interessant i secreta com esbrinar les vides dels altres, el que transmeten els seus rostres, les vides que tenen o si ens podríem enamorar d’aquella expressió impenetrable que ens observa.
Tan lluny i tan a prop com entonaria la cançó ens movem pels vericuets de la vida sense saber res dels que tenim a la vora i sovint elaborant judicis erronis que han configurat els primers segons de presència mútua.
Si observéssim un grup de persones en un tren, parada d’autobús o sala d’espera del metge no aniríem errats en prejutjar que gairebé tots estarien utilitzant dispositius electrònics completament aliens a les presències, mirades, temors o alegries dels qui els envolten.
En els moments de distracció o cansament es produeix el eye-contact, l’endevinalla, de vegades l’hostilitat. Ens mantenim poc comunicatius en la curiositat i l’afabilitat, i és la idea preconcebuda de de que aquell o aquells no els hi agradarà o no entendran la meva vestimenta, trobaran ridícul el meu somriure o el pentinat que he volgut portar avui.
De petits ens ensenyen a desconfiar en els desconeguts perquè “són perillosos”. Creixem amb una permanent barrera emocional i social que ens impedeix interactuar o comunicar-nos lliurement i establir vincles col·lectius que potser ens obrin la mirada als altres, descobrir persones meravelloses o créixer en la diferència i l’observació.
Pot el parlar amb els altres fer-nos feliços? Pot esdevenir aquest petit “experiment social” un avenç en contra dels tòpics i els prejudicis amb els que hem crescut sempre?
Endevinant ens detenim i no exterioritzem la part més social de nosaltres mateixos deixant volar aquell moment màgic de coneixença, de comprovar que ens depara l’atzar en un instant precís de les nostres vides, de jugar al joc més misteriós i fascinant de les relacions humanes com són les mirades o els somriures.
La solitud s’associa normalment a les persones grans, però cada vegada afecta als més joves, fins i tot als nens, amb un desorbitat excés de consum digital i electrònic, en detriment de la comunicació verbal i emocional.
La intuïció ens enganya, crea fantasmes psicològics en la nostra ment i en els nostres sentiments que ens inhibeixen les reaccions espontànies i la curiositat en establir complicitats amb els que tenim al costat. Endevinant continuem aïllats en el nostre núvol de conjectures i conductes interioritzades.
Tan lluny i tan a prop, tan fàcil i complicat alhora, l’endevinalla que confosa es va equivocar…
