José Montilla (Iznájar, Córdoba, 1955) és un polític català i executiu en el sector energètic. Fou el 128è president de la Generalitat de Catalunya, entre els anys 2006 i 2010. Amb el president Montilla parlem sobre l’actualitat política catalana, el seu llegat, l’1 d’octubre o l’estat de salut del català.
Pregunta: President Montilla: què és Catalunya?
Resposta: Catalunya és el meu país, és una nació, és un lloc on vivim 8 milions de persones, és un lloc excel·lent, tenim la sort de viure al primer món, a Europa, on hi ha molts problemes, però on la gent vol venir. Venen d’altres llocs on no hi ha esperança, on hi ha guerres, fam, persecució i carència de llibertats. Catalunya és un bon lloc on viure. Aquesta pàtria gran que és Europa, Espanya i Catalunya.
- Catalunya és nació o és país?
Crec que és país i nació. Aquest concepte és relativament equivalent. Aquí tenim els trets que identifiquen una nació perquè tenim una cultura comuna, una història, una llengua pròpia, unes institucions i molts elements importants que no té tothom. Per això crec que ens identifiquem com a nació.
- El català està en risc a Catalunya?
Ens toca viure en un moment en el qual podem dir que les llengües no tenen una dimensió global. Les llengües de països petits estan en risc, hem de recordar que moltes d’elles han desaparegut. Així i tot, hem de recordar que el català, tot i ser una llengua minoritària, tenim un nombre de persones que utilitzen la llengua i que hi ha una voluntat col·lectiva que tracten que aquesta llengua es pugui enfortir i es pugui projectar. A les xarxes socials hi predominen les llengües majoritàries com són l’anglès, el castellà o el xinès. El català no hi és a les xarxes i limita. Cal protegir les llengües que no són globals, mereixen una protecció, especialment per part de les institucions dels seus parlants. En el cas de Catalunya, és responsabilitat tant de les institucions catalanes com de les institucions de l’Estat.
- Què és el que més recorda de la seva etapa com a president?
Tenim la tendència de recordar els aspectes positius de la nostra vida i a ser selectius en això. Tractem d’arraconar o d’eliminar aquelles vivències que no han estat massa positives per nosaltres, però crec que fins i tot dels moments difícils se n’aprèn. Cal recordar-ho tot, si és possible. Per tant, en el record de la memòria hi ha espais per tot, tant per allò més bo com per allò més dolent. D’aquelles que no van ser tan positives, sempre se n’extrau alguna lliçó, algunes conseqüències que han de servir per millorar i per encertar, d’extraure lliçons.
- Què faria diferent?
Em va tocar viure moments de gran dificultat com podrien ser sequeres, nevades, incendis… i d’altres de molt complicades com podrien ser conflictes institucionals, la gran crisi que va començar el 2007 amb la caiguda de Lehman Brothers i que aquí va arribar l’any 2008, la crisi del 2010, que a Catalunya va impactar amb molta força…
- Destacava el conflicte entre el Govern Espanyol i el Govern català. Vostè va dir que la sentència de l’Estatut de l’any 2006 generava desafecció a Catalunya. Després de tot això, continua veient aquest desafecte?
De fet, el perill de la desafecció el vaig apuntar abans de la sentència, quan s’estava negociant en nou model de finançament. Si es generen certes expectatives i aquestes després no es cobreixen, el risc de desafecció és evident i hi era en aquell moment i després també l’hem viscut, sobretot entorn del procés.
- Amb la sentència de l’Estatut de Catalunya, va ser un error tombar l’Estatut?
Crec que és evident. Ja ho vaig dir el dia que es va fer pública la sentència. Vaig qualificar la sentència de l’Estatut com un gran error del Tribunal que venia precedit d’una sèrie de coses per part del tribunal que ja vaig qualificar en el seu moment. És un gran error d’una institució que vaig qualificar des d’una posició de feblesa, de descrèdit i d’un cert debilitament. Era un tribunal legal, evidentment, però era molt discutible la legitimitat democràtica de la seva sentència.
- Vostè està a favor del dret a decidir a Catalunya?
Què és el dret a decidir? Nosaltres decidirem el dia 12 de maig el que volem per Catalunya? Crec que decidir cada vegada que hi ha eleccions, ningú renuncia al dret a decidir. Cadascú decideix per ell mateix, no volem que algú ho faci per nosaltres. Sobre si té límits, crec que el dret a decidir té un límit que és l’estat de dret. Podem decidir no pagar impostos? No. Podem decidir que a parir de demà es podrà aplicar la pena de mort? Tampoc. Vull dir, podem decidir aquelles coses sobre les quals podem decidir d’acord amb el marc normatiu.
- Vostè està a favor de poder decidir sobre el futur polític de Catalunya?
Ho farem el dia 12 de maig.
- I a favor d’un referèndum d’autodeterminació?
No podem decidir si ser independents o no. El primer que hem de decidir és si som capaços de canviar les lleis aquells que vulguin canviar-les, és clar. De fet, aquells que vulguin fer-ho estan al seu dret. Ara, cal respectar les lleis o no? Totes les lleis s’han de respectar, no només les que ens convenen. Per tant, totes es poden canviar d’acord amb els procediments.
No crec que la resolució del conflicte passi per un referèndum d’autodeterminació. Crec que escollir entre blanc o negre és impossible, i més quan a la vida hi ha grisos i matisos. La societat és molt plural, això ho hem de tenir present, i hem de fer el possible per no dividir-la més del que ja ho està. No només la catalana, em refereixo a totes.
- La llei d’amnistia pot arribar a dividir la societat?
Crec que no. No crec en les unanimitats. Una cosa és les grans majories i una altra és la unanimitat, considero que no existeix la unanimitat ni en l’àmbit familiar. Una altra cosa són les grans majories, els grans canvis, que en aquest cas calen grans consensos.
- Llavors, què passa amb aquest 80% de la societat catalana que diu estar a favor d’un referèndum?
És frustrant tot el que ha passat amb el procés, s’ha fet creure al personal que hi havia un camí i després resulta que tot era un gran engany. Jo no critico l’independentisme ni la gent que ho és, critico el fet de fer creure coses que acaben provocant frustració.
Quatre preguntes…
- Un referèndum acordat per Catalunya és una solució viable? Crec que les coses s’han de fer respecte de les lleis i, si és possible, unint més a la societat, no dividint-la. No crec que no sigui la solució, però amb això no vull dir que la gent no voti. No hem de pensar en temes que ens divideixin com a societat perquè ens debiliten.
- Per què fins fa qüestió d’un any una llei d’Amnistia era una qüestió de divisió i actualment és de retrobament i convivència? Té a veure amb la correlació de forces. Soc defensor de l’amnistia, ja de fa temps, tal com s’ha plantejat. El que no pots fer és una llei d’Amnistia desqualificant els tribunals. Crec que l’Amnistia ajuda a la convivència i a normalitzar les relacions d’un país i considero que és una mesura necessària.
- El PSC es planteja investir a Puigdemont? No he vist al programa que hi figuri això. Un partit es presenta a les eleccions per guanyar-les, governar i investir el seu candidat, això és evident. Però tot dependrà dels resultats i de la correlació de forces.
- Ha tingut l’oportunitat de parlar darrerament amb Puigdemont? No massa. Abans que marxés i quan era president, sí. Després que marxés vaig tenir l’ocasió de dinar amb ell l’estiu passat. Vam participar en un acte i ens vam trobar. És una relació correcte i de respecte, que crec que és el que toca. Generacionalment amb ell he tingut menys relació que amb altres presidents, com podria ser el president Mas.
- Li preocupa el seu llegat?
Una mica t’ha de preocupar, però no massa. Quan hi ha un polític que li preocupa més el que digui la història d’ell que el que ha de fer per servir a la gent que l’ha escollit, cal fotre’l fora.
Aquests mesos hem anat coneixent més detalls sobre l’anomenada ‘operació Catalunya’. Què li sembla?
Em sembla una vergonya i espero que l’estat de dret prevalgui. Espero que aquestes persones rebin el reprovament judicial i penal que es mereixen.
- Digui’m amb una paraula…
- Salvador Illa: futur president
- Oriol Junqueras: un bon dirigent d’Esquerra Republicana i una persona que va patir la presó.
- Pablo Iglesias: el conec poc. Pel seu espai polític una oportunitat perduda.
- Gabriel Rufián: més enllà del seu perfil mediàtic, crec que val la pena conèixer.
- José Luis Rodríguez Zapatero: un amic, que no vol dir que sigui una de les persones amb qui més m’he discutit en el passat.
- Josep-Lluís Carod-Rovira: un bon company de govern que va saber defensar les seves posicions i que a la vegada tenia presents les diferents sensibilitats.
- Jordi Pujol: no és de la meva generació, però he tingut relació amb ell. Més enllà dels darrers esdeveniments dels últims anys, tinc un respecte per ell. Objectivament, va ser una persona important per la història del país
- Laura Borràs: noves generacions, no sé si ha acabat de trobar el seu espai.
- Susana Díaz: compartim algunes coses i crec que també s’ha vist que en discrepem d’altres.
- Carles Puigdemont: és difícil qualificar-lo. Un polític hàbil i veurem què diu la història d’ell.
- Montserrat Tura: membre del meu govern, he compartit molts moments amb ell.
- Pasqual Maragall: va ser un amic i un company durant molts anys. És una de les persones amb qui hem fet més coses junts a la vida. Hem compartit estones molt bones i d’altres de no tan bones. Una relació amigable de companyerisme i lleialtat.
- José Montilla: no m’atreviria a qualificar. El que digui la història de mi no em fa perdre la son.
- Un dels temes candents de l’actualitat és l’extrema dreta. Com es fa per combatre aquests discursos d’odi?
S’ha de combatre tractant d’eludir la polarització i la confrontació estèril i amb la veritat. No hi ha res pitjor que la mentida. Fa unes dècades, que un polític en campanya electoral digués algunes mentides el deixava inhabilitat. Avui, déu meu… això ha canviat molt. L’extrema dreta és qui més se n’aprofita de la mentida.
- Què n’opina de Sílvia Orriols?
No la conec ni tampoc li faré publicitat. El meu respecte cap a tota la gent que és escollida democràticament, però no puc opinar perquè no la conec.
- L’1 d’octubre què va ser?
Una gran mobilització ciutadana, cal reconèixer-ho. Jo no vaig votar. Què això no tindria cap reconeixement ho sabia tothom, si no cal tornar a primària.
- 27 d’octubre de 2017, el dia de la declaració unilateral d’independència i la posterior aplicació de l’article 155. Com ho va viure des del Senat?
Vaig tractar, d’una banda, d’evitar l’aprovació del 155 i de l’altre l’aprovació de la DUI. Tenia clar que si hi havia declaració unilateral de la independència hi havia aplicació del 155 i, per tant, suspensió de les institucions catalanes i això em semblava gravíssim. Vaig parlar diverses vegades en aquell moment amb el president Rajoy per evitar-ho i vaig parlar també amb el president Puigdemont. Desgraciadament, es tractava d’evitar la DUI que hagués suposat la no aplicació del 155. El compromís del Pedro Sánchez era aquest, les condicions que demanava Puigdemont eren molt determinades, però no va ser possible.
- Va passar por?
No. Por no. El que tenia era preocupació, més que quan corria davant de la Guàrdia Civil durant el franquisme perquè n’era més conscient i més madur. Amb l’aprovació del 155 sabia el que venia i no volia aparèixer ni amb uns ni amb els altres.
- Com va viure l’entrada a presó de mig govern?
No em va sorprendre. A altres dirigents del nacionalisme tampoc els va sorprendre. Pensar que l’estat és dèbit és no conèixer l’estat. No em va sorprendre, però no per això no em va deixar de preocupar.
- Si el PSC surt guanyador el 12 de maig, però necessita pactar, amb qui ho faria?
Una cosa és amb qui vols i l’altre amb qui pots i per fer què. El que es tracta és de tenir una actitud oberta i pensant en l’interès del país i no del partit. Es pacta amb qui es té més afinitat i més possibilitat d’arribar a acords i el que cal és que siguin pactes inclusius.
Trobareu l’entrevista completa a Spotify:
