El més amarg dels calzes és el que et toca beure quan et sens traït i abandonat pels qui han estat els teus principals companys de lluites, i de partit. Perquè d’alguna manera, ja dones per suposat que els amics t’ajudaran i que els enemics polítics dels altres partits, intentaran abatre’t per tots els mitjans. Si cal t’enviaran a la presó. Literalment en alguns casos. Però quan portes molts anys en política saps també que dels companys de partit en pots esperar el millor, però també el pitjor.
Un partit és una unitat d’actuació que tries per dur a terme un activitat de defensa d’uns ideals, que acaben en molts casos convertint-se en un mitjà de vida. Aquesta evolució està perfectament descrita pels grans politòlegs estudiosos de partits com en Panebianco. Quan la meva politòloga de referència me’l va fer llegir, vaig descobrir el que ja intuïa. Hi ha dos grans menes d’incentius per militar a un partit: l’un per ideologia, o per afinitat a un lideratge, l’altre per motius econòmics. Els primers són els anomenats militants carismàtics, entre els què m’incloc. I em poso en primera persona, perquè la meva militància sempre ha sigut carismàtica. Quan ets un militant carismàtic, donar-te d’alta d’un partit és com casar-te, institucionalitzes una relació amb unes idees. Però els partits es van fent grans i ocupen espais de poder, portant inevitablement a la seva institucionalització. És a dir que comencen a haver-hi càrrecs polítics i institucionals necessària i inevitablement remunerats. Com soc un militant estrictament carismàtic, per obligació, ja que soc empresari, i per vocació, perquè m’encanta la política, mai he volgut tenir un càrrec remunerat. Això m’ha impedit exercir nobles tasques de govern. Ara soc un militant vidu, i sense ganes de tornar-me a casar, perquè els dos partits en què he militat , Centristes de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya, han acabat, per motius diferents, desapareixent. El primer, centristes, perquè va ser fruit d’un moment històric, la transició, i va deixar de tenir sentit i utilitat, un cop la transició va deixar pas a una democràcia més consolidada. El segon, UDC, perquè va caure en mans d’un líder que el va posar estrictament al seu servei, aprofitant una sòlida aliança amb Convergència. Quan Convergència es va suïcidar, el líder-partit va desaparèixer perquè ja no representava res, ni podia ser-li útil. UDC es va liquidar amb un deute de prop d’una vintena de milions d’euros que encara cueja.
Vaig santament decidir que no tornaria mai més a casar-me amb un partit polític, no per ganes sinó perquè crec que ha sigut més útil ajudar als polítics que als seus partits. I cada vegada que veig com arriba el foc amic i comença a disparar contra els seus, és a dir quan la gent que l’Oriol Junqueras va treure del no res i li va donar vida política que ara té, li comencen a disparar obertament, m’agafa una tristesa no per coneguda, dolorosa. Però arribats a aquest punt ja no és una qüestió de sentiments sinó de lògica política. Toca analitzar els incentius, d’uns i altres, més que no pas les idees. Quan s’inicia la lluita caïnita dins dels partits surt el pitjor de cada casa. Apareixen tots els malsons, totes les enveges, els odis i les rancúnies acumulades. Les idees serveixen d’excusa, els posicionaments són purament tàctics. Les fidelitats canines. Molt sovint la famosa menjadora, és a dir la capacitat de mantenir el lloc de treball llargament ocupat, apareix com a irrenunciable. Es disfressa tot allò que pugui semblar un incentiu econòmic en ideal. En realitat estem davant d’una barreja tan evident com difícil d’explicar. En les lluites de partit, tot s’hi val, els mecanismes democràtics es perverteixen fins a punts que només els qui hem afrontat situacions congressuals podem comprendre. Especialment després d’haver estar derrotats pels aparells dels partits.
El més fàcil sovint és deixar-ho estar, desistir, plegar-se a la lògica d’evitar haver de viure situacions personalment doloroses. Jo fa temps que vaig desistir. I cada vegada que veig com s’acosta una contesa de partit d’aquesta mena com la que inevitablement ha de viure ara l’Oriol Junqueras, li diria que ho deixés. Però no ho faré. Toca lluitar pel seu partit. Hi ha d’haver lluita democràtic dins els partits perquè venim de un foscor que molts ja no hem viscut. Venim de una dictadura que va dur a la guerra als meus avis i a la sordidesa i posterior silenci de postguerra als meus pares. Recordo l’adveniment de la democràcia, tenia 13 anys. I aquell primer partit en el què vaig militar amb només 15 anys, la Unió Democràtica pel Centre Ampli, partit efímer que es va dissoldre en la UCD al 1978 d’en Suárez per fundar Centristes de Catalunya. Veníem de 40 anys de foscor i sense partits. Ara, des de fa ja quasi cinquanta anys, tenim la sort de estar barallant-nos pel poder en un partit. Benvingudes, doncs, les lluites de partit i l’enèsima batalla interna d’ERC.
