Com la vida, que és ondulant, com deia l’assagista Michel de Montaigne, els conflictes no resolts, com diu també la psicologia, emergeixen de tant en tant fins que no es cauteritzen. Cal fer net. D’aquí ve que també els pobles hagin de fer l’esforç per sanar les ferides i fer justícia atorgant a cadascú el que és seu.
La independència de Catalunya respecte de l’estat espanyol no és un caprici ni obeeix a cap voluntat de fer un tort: és el camí més natural, i més racional, per assolir que la nació catalana tingui el seu lloc al món mitjançant un estat. Durant més de tres segles s’han fet esforços de tota mena per diluir la catalanitat de Catalunya i el que li és propi: llengua, cultura i imaginari col·lectiu. Cal dir-ho amb totes les lletres: es voldria una Catalunya sense catalans.
De la diferència entre espanyolitat i catalanitat, tarannàs i cultures que són una riquesa de la mateixa manera que la natura es resisteix a ser uniformada, es constitueix en un problema de manera insistent perquè mai no ha estat resolt a satisfacció de ningú a la vista dels fets. Se’n poden explicar molts episodis, alguns de ben sagnants.
Totes aquestes reflexions venen a tomb a propòsit d’un article de Marc Pons, on he llegit que aquest any fa 85 anys de la partença d’un port francès, el 4 d’agost del 1939, del vaixell mercant Winnipeg camí de Valparaíso, Xile, destí de 2.600 exiliats republicans, entre els quals hi havia 423 exiliats catalans. Entre altres detalls històrics, a l’article s’explica les desavinences que en aquell viatge de 29 dies es van donar entre anarquistes i comunistes, guanyant els comunistes, si bé els va caure una monumental gerra d’aigua freda al damunt quan es va saber la notícia del pacte de No-agressió signat per Mólotov (del govern soviètic) i Ribbentrop (del govern nazi). Tothom devia quedar ben planxat, sobretot els soldats supervivents del bàndol republicà: devien tenir la sensació que havien lluitat per no res.
I, com en les nines russes, entre les desavinences insalvables de filiació política, en aquell vaixell encara es van donar tensions, que van acabar sent virulentes, entre els republicans espanyols i els republicans catalans. L’autor de l’article informa d’un intent de massacrar la comunitat catalana. Les tensions acumulades van confluir en un conflicte greu arran de la mort d’un nadó català. Els pares del nadó, juntament amb la comunitat catalana, van fer els preparatius per lliurar el cos del nen al mar embolcallat amb la senyera de Catalunya. En aquest moment es va produir un motí: els espanyols volien embolcallar el cos del nen mort amb la bandera republicana contra la voluntat dels pares i la comunitat catalana que s’havia creat durant el viatge. El conflicte, que va prendre grans proporcions, va derivar en l’intent de llençar per la borda els catalans. Una tragèdia, d’haver tingut lloc. Sort que la tripulació va intervenir per evitar la salvatjada.
«Un progrom contra la comunitat nacional catalana», escriu Marc Pons. No és exagerat: descriu la realitat d’una catalanofòbia persistent que sota tantes formes encara dura. És un drama que no cessa. Per aquest motiu, ja sigui en aigües arrissades o aparentment calmades, cal resistir, no desmaiar en els treballs que caldran per assolir la independència de Catalunya. D’altra banda, res de tan natural, i tan necessari, com voler ser qui s’és, altrament es viu una altra vida, no ben bé la pròpia. Aquest dret ja hauria de ser tingut en compte des del punt de vista democràtic, però sobretot humanitari. És incongruent, en democràcia, defensar els drets de tots els pobles del món i obviar els drets del poble català. A Catalunya cal que puguem ser catalans, amb un estat de ple dret que ens empari per poder ser-ho en igualtat de condicions que les altres nacions europees.
