Pedro Sánchez va venir a Barcelona el 24 de juliol a negociar, com a líder del PSOE, la investidura del candidat socialista a la Generalitat. Però esquivà reunir-se amb la seva homòloga d’Esquerra Republicana, tot reemplaçant-la pel president de la Generalitat en funcions. Un cop més, els espanyols fan allò tan poc polit democràticament de barrejar partit i Govern (i que Esquerra ha copiat tan bé). Teniu alguna idea sobre quina rellevància orgànica té a ERC Pere Aragonès? Exacte, cap.
A Rovira se li va negar la foto perquè no oblidi que a Espanya ella no és més que una “fugada”. Va haver d’empassar-se l’enèsima humiliació a mans del socialisme madrileny.
Les amargors personals d’una dirigent que va de sortida no tindrien cap importància si aitals ignomínies no arrosseguessin tot el país. Esquerra es disposa a lliurar la presidència de Catalunya a un fervent executor de l’Article 155 a canvi de xavalla i quatre competències, tot ja pactat mil vegades i mai complert pels espanyols. Quina ganga, tu, Madrid ens ven la mateixa moto no dues vegades, sinó tres i quatre i tantes com s’empassin els passerells dels catalans. El famós traspàs de les beques menjador, per exemple, l’ha ordenat el propi Tribunal Constitucional espanyol tres vegades. Tres.
El govern de Zapatero va “garantir” [sic] el traspàs de Rodalies per al juliol de 2009. Estava previst a l’Estatut de Catalunya de 2006.
Hi ha una llista interminable de greuges, inversions no executades i promeses buides. I tanmateix, a alguns els funciona, ni que sigui per a acaparar fugaços titulars a la premsa subvencionada.
No ens enganyem: tothom sap que la raó per la qual Esquerra vol investir un president del 155, membre de Societat Civil Catalana, que parla del Bajo Llobregat i Lérida i s’ha manifestat amb Vox, no depèn dels traspassos. L’habitual aixecada de camisa de “la pluja de milions” és tan sols una escenificació. En realitat, la gradual satel·lització d’ERC respecte del PSOE li deixa ara molt poc marge de maniobra. Quan a la nit electoral del 12-M vam constatar que el tripartit sumava, vam intuir que aquesta seria la via, malauradament. A cambio de nada -o de casi nada-, perquè ja érem conscients del poc marge de maniobra d’una ERC com més va més satel·litzada del PSOE.
Tots sabem també que la presidència de Salvador Illa no serà bona pel país i molt menys per a l’independentisme, amb les aspiracions de llibertat i regeneració democràtica que representem. Lliurar a un majordom de Madrid els ressorts de la nostra migrada Administració autonòmica, incloent-hi el control de les subvencions públiques, els mitjans de comunicació propis i subsidiats, donarà als socialistes eines per a quedar-s’hi potser durant vàries legislatures. Ja ocupen els principals ajuntaments i diputacions del Principat. En un marc de repressió continuada, emergència nacional i lingüística i substitució demogràfica, quan recuperem les nostres institucions podem haver fet tard per a tirar endavant la independència.
Vilaweb va publicar un article molt oportú sobre el pes del sottogoverno en la decisió dels republicans d’encimbellar el 155 a la presidència de la Generalitat: 580 càrrecs públics en depenen. Podríem dir que el preu de la investidura són “580 monedes de plata”, parafrasejant aquell. Si es consuma, serà un exemple claríssim de “State capture” (captura de l’estat), un terme encunyat pel Banc Mundial per a definir un tipus de corrupció política sistèmica en què interessos privats –en aquest cas, un partit polític- influeixen decisions públiques en benefici propi.
Tant de bo els militants patriotes d’Esquerra refusin fer-se còmplices del 155 tant a Catalunya com a Barcelona i aquest partit venerable i quasi centenari dugui a terme una molt necessària regeneració de la seva cúpula directiva. Només si reprenem el camí de la unitat independentista serà factible acabar la feina d’alliberar el país. Us necessitem.
