Vaig esclatar a plorar un cop l’avió va aterrar a l’aeroport de Madeira, considerat un dels més perillosos del món, envoltat de muntanyes i del mar. Com que la pista d’aterratge és curta, els avions han de frenar de seguida, i l’adrenalina es dispara pels núvols. És emocionant, però, escoltar la música conforme hem aterrat bé i tothom aplaudeix efusivament.
Per sort, fa uns anys que han ampliat una mica més la pista, ja que l’any 1977 hi va haver un accident on van morir més de 130 persones.
Els pilots que estan a bord d’una nau que s’ha d’enlairar i aterrar a Madeira han de ser pilots experts i han de tenir un carnet especial. Tot i així, he vist amb els meus propis ulls, durant la meva estada a l’illa, com alguns pilots no es veien en cor d’aterrar a Madeira i feien un segon intent d’aterratge. I, fins i tot, he observat que un dels pilots no veient clar l’aterratge anava a l’illa del costat, a Porto Santo, per aterrar, ja que l’aeroport d’aquesta illa veïna no té tanta dificultat.
En aquells moments previs a l’aterratge et passen pel cap moltes coses: quin sentit té la meva vida? Estic complint la missió que se suposa que m’han encomenat? Faig feliç a la gent, o, pel contrari, només vaig a la meva? Quina és la cosa que m’agradaria fer abans d’acabar els meus dies a la terra?
Fins i tot vaig demanar a la meva neboda (hores abans d’embarcar) que es cuidés del tema financer en cas que no anés bé l’aterratge. Les seves paraules de consol i de tranquil·litat em van assessorar una mica i, almenys, per aquest tema no hauria de patir.
A més, dies abans de marxar de viatge, també vaig estar endreçant totes les fotografies de tota una vida, i ja les vaig portar a la copisteria perquè les vagin escannejant, i llavors en farem un àlbum digital. Tenia tota la vida viscuda a les meves mans, davant d’un miler de fotografies. I poc em pensava que una setmana després esclataria a plorar adonant-me que la vida es pot esfumar en un tres i no res.
Només puc dir que estic molt agraïda amb tot el que he viscut i estic vivint, que la vida és un regal, cada dia tenim un xec en blanc de vida i que cada dia el gastem com volem o com podem, o fent el bé i ajudant a la gent (la qual cosa t’acosta a la felicitat) o queixar-nos i despotricant de tot, la qual cosa t’allunya del benestar i de l’agraïment, i m’atreviria a dir, que t’allunya de l’abundància.
Quan penses que la vida es pot esfumar en un tres i no res és quan te n’adones que a dalt “no hi ha canvi”, i que cal viure cada moment com si fos l’últim i donar el màxim de nosaltres mateixos per aportar el nostre granet de sorra a la societat. És en aquests moments quan te n’adones que és bo compartir els moments amb els amics, i no només compartir una copeta de vi, sinó donar-los un cop de mà, si cal. Per exemple, si estan desanimats i nosaltres també hem passat per aquest sentiment, és bo procurar alleugerir-los el patiment i proporcionar-los les eines perquè puguin trobar la solució al seu problema. Els bons amics farien el mateix per nosaltres, i si malauradament algú no ho fes, nosaltres ho fem de bon cor i no perquè ens tornin res a canvi. A vegades, donar ens fa més feliços que rebre.
Ara bé, això només m’és vàlid per a la gent que estimes. Els que et traeixen o els que se n’alegren que les coses no et vagin bé, i als envejosos, ben lluny de la roba.
No cal barallar-s’hi ni dir-los el nom del porc, només cal anar-se’n apartant sigilosament.
Valoro molt les persones que em dediquen el seu temps, que és un dels bens més preuats, i no només el temps que els sobra o que només et truquin quan tots els seus amics són de vacances i només ser la opció “Z”. Per aquí no hi passo. No vull ser mai l’última opció de ningú.
Vull comentar que el que em va fer feliç va ser que dos amics meus que estaven enfadats des de fa més de 30 anys, amb els quals jo em faig amb els dos, en cas de necessitat, per malaltia d’un dels amics, l’altre membre estaria disposat a anar-lo a veure, tot i que al final, vaig parlar amb els dos i, per coses de la vida, han decidit no veure’s.
Com que soc molt exigent i no em conformo amb la mediocritat, demano a l’Univers que algun dia, abans no sigui massa tard, es puguin veure, es puguin abraçar i es puguin perdonar, per no sé quin problema van tenir, que crec que ni ells mateixos recorden què els va passar. ¿Per què els humans hem de tenir l’orgull de mantenir-nos ferms i no donar el nostre braç a tòrcer si tampoc recordem ben bé quin va ser el motiu del trencament?
Ells volen deixar les coses tal i com estan. Els hi respecto l’opinió, però em fa mal no veure’ls units. Potser perquè ja s’han acostumat a no veure’s i a hores d’ara ja no tenen res en comú? És ben certa la frase “el roce fa al carinyo”. Si no hi ha contacte, ja no es tenen res a dir, no perquè s’odiïn sinó perquè es tenen una indiferència mútua. Els dos em comenten que millor deixar les coses tal i com estan i que la seva tranquil·litat no té preu.
Sigui com sigui, he dit als meus amics que no em jutgin si jo soc amiga dels dos, i que en cas de necessitar-ho, tant l’un com l’altre em tindran al seu costat. Al final, la vida és massa curta i passa en un tres i no res com per no gaudir-la i no deixar una empremta bonica.
