Fa un parell de setmanes vaig mantenir una conversa que, tot i la seva brevetat, ha despertat en mi reflexions molt més profundes del que segurament pretenia la persona amb qui la vaig compartir. De la deriva d’altres temes, em vaig veure enfrontat amb un argument que, en essència, afirmava el següent: si algú viu bé al seu país, envoltat de comoditats o fins i tot gaudint de condicions òptimes i no mostra cap desig de marxar, criticar-ne les institucions i el sistema només es podria descriure com una forma d’“hipocresia”. Ja en el moment que aquestes paraules van ser pronunciades vaig fer un intent de refutar-les, però les particularitats de la situació no em van permetre esplaiar-me en l’extensió que hauria desitjat. Per tant, amb les idees encara brollant dins meu i seguint unes setmanes de reflexió, dedicaré aquests paràgrafs a fer precisament això.
Per poder refutar la classificació d’aquest comportament com a suposadament hipòcrita, primer hem de comprendre amb precisió el significat del terme “hipocresia”. Només després podrem determinar si realment s’aplica al raonament pel qual se’m va criticar. Segons l’Institut d’Estudis Catalans, la hipocresia és la “simulació de qualitats i de sentiments que hom no té”. Aquesta definició, però, trobo que es perd en generalitzacions que dificulten una comprensió clara del concepte. Per a mi, la hipocresia és l’acte de pretendre tenir creences, valors o sentiments que en realitat no es tenen o no se segueixen, i que no es veuen reflectits en les accions i decisions que s’emprenen. Deixant de banda les particularitats lexicosemàntiques, ambdues concepcions posen de manifest un punt important: que la hipocresia té ramificacions concretes, reals, que van més enllà de l’abstracció. Una acció pot ser qualificada d’hipòcrita precisament pel fet de ser acció, d’haver esdevingut, de no haver-se contingut en els límits del terreny teòric, on aquest terme no té cap força reguladora. És aquí on l’argument amb què se’m va reprotxar falla, ja que la crítica, contràriament a la hipocresia, és completament abstracta, intangible.
És per això que el benestar personal no invalida la crítica, perquè les bases d’aquesta són filosòfiques i intel·lectuals, i la seva ramificació lògica a la pràctica són objectius, desitjos, projeccions pel futur, i no pas la situació en què un es troba quan la formula. La crítica és un procés de reflexió del qual el determinant de si aquesta esdevé “hipòcrita” no és el que un viu, sinó pel que un vetlla. Si em passés el temps denunciant les deficiències del sistema en què visc i, a la mínima ocasió que se’m presentés optés per marxar, l’acció concreta resultant de la meva crítica seria, en essència, evadir-la. Potser no seria hipocresia, però el que sens dubte seria és covardia. És legítim titllar d’hipòcrita algú que critica el país i, com a conseqüència, aspira a construir un futur diferent? Se’m podria retreure si tot i no ser immigrant, critiqués les restriccions frontereres? Si tot i tenir casa, critiqués l’excés de sensellarisme? Si tot i disposar de menjar en abundància, critiqués que la gent mori de fam? Podrien aquestes creences ser, de cap manera, hipòcrites? No, perquè la possible hipocresia en una crítica no resideix en l’experiència personal, sinó en la coherència ideològica de qui la formula, i en aquest precís cas, la coherència resulta inqüestionable.
La crítica no sorgeix de l’individualisme, perquè la voluntat d’un sol no produirà mai cap canvi, i això és el que busca la crítica: canvi. És absurd afirmar que si un no es veu directament o greument afectat per una situació no pot desitjar transformar-la, encara que només sigui pel benefici de qui sí que n’és afectat; i és encara més ingenu sostenir que qualsevol que així pensi sigui hipòcrita. L’inconformisme és el motor del progrés, el que ens impulsa cap a l’avenç, i serà el que ens permetrà continuar progressant. Si ara jo i una gran porció de la humanitat podem gaudir de les mateixes condicions que s’argumenten com a prova d’aquesta suposada hipocresia, és perquè, en un passat, algú va tenir la visió de concebre un futur millor en què viure; i per poder anticipar les innovacions que ens ofereix el demà, cal primer reconèixer les penúries que romanen en l’avui i criticar-les sense indulgència. Sabent que la misèria persisteix al món i que la injustícia preval, “defensar” l’assoliment de la igualtat mentre es fa crítica de la crítica, mentre es jutja l’inconformisme social, és un veritable desservei a la humanitat, és ser un inconscient aliat de l’estagnació social i, sobretot i sens dubte, és ser el més gran i perillós hipòcrita.
