El passat mes de març, el Síndic de Greuges va fer públic el seu Informe al Parlament, 2023 on posa en relleu algun dels àmbits de millora al nostre país, sobretot pel que fa als drets de les persones.
No m’he pogut estar d’escriure unes línies en referència a un tema que al llarg dels últims mesos s’ha posat al centre del debat públic, i que sovint ens genera dubtes sobre la seva certesa i les seves raons. Parlo de la nacionalitat de la població encarcerada a Catalunya.
L’informe del Síndic de Greuges ens mostra que el perfil de persones encarcerades està canviant pel que fa als valors relatius. Actualment, agafa cada cop més pes el perfil d’homes adults de nacionalitat estrangera. La raó és que a conseqüència de la reducció de l’augment de la població penitenciària des de l’any 2010, el pes que ha anat acollint la població estrangera penitenciària ha anat augmentant.
Actualment, el pes demogràfic de la població estrangera a Catalunya és aproximadament, segons l’informe, del 16,4%. Mentre que el pes d’aquesta població a escala penitenciària augmenta fins al 49,9%. Doncs és evident que en valors relatius, la proporció de persones estrangeres encarcerades, en relació amb la taxa de les mateixes a la població general catalana, està molt més per sobre que no pas el nombre de persones nacionals encarcerades. Però també és cert, i l’informe així ho demostra, que aquesta alta representativitat també es deu a una incidència més baixa de les mesures penals alternatives en el col·lectiu immigrant degut, en part, a la falta de regularització i la dificultat en la comunicació a conseqüència de no conèixer la llengua.
Cal esmentar, també, que l’informe ens explica que la taxa de la població jove reclusa ha disminuït del 3,9% al 2,6%. Això no obstant, les dades del Centre Penitenciari de Joves ens indiquen que més del 80% de la població encarcerada al centre, és de nacionalitat estrangera; que aproximadament la meitat no estan documentats i que una gran part significativa no té coneixement de les llengües oficials. En aquesta mateixa línia, l’informe detecta un nou perfil de joves que ingressen a presó directament del carrer, sense referents familiars al territori i amb conductes disruptives i problemes de salut mental.
En definitiva, ens trobem amb un repte que requereix un ampli debat i reflexió, des d’un punt de vista col·laboratiu i constructiu per a la millora de l’estat del benestar català. Per sort, però també d’una forma molt subtil, l’informe estableix algunes de les causes que expliquen aquest perfil de risc i vulnerabilitat que és molt present a Catalunya.
Per al Síndic de Greuges, i cito literalment: el fet que la població d’origen migrant no compti sempre amb un entorn social i familiar de suport per poder accedir a mesures penals alternatives i el fet que tingui més precarietat socioeconòmica són alguns dels factors que expliquen aquesta menor prevalença de les mesures alternatives a la institucionalització entre la població migrant. En definitiva, cal que reflexionem profundament sobre l’abordatge d’aquesta qüestió, no només des d’un punt de vista dels drets i llibertats de tota la ciutadania, sinó també des d’un punt de vista de la sostenibilitat del nostre estat del benestar.
L’informe posa en evidència moltes de les mancances que a Catalunya també són presents com a sistema sociopolític.
M’agradaria plantejar i posar sobre la taula 3 possibles vies de facilitació que, arran de l’anàlisi de l’informe, considero que ens aproximarien a un abordatge més democràtic i eficient de la problemàtica que us plantejava:
La primera és la necessitat de plantejar una millora del sistema d’acollida de la població immigrant. La immigració és un fenomen que ha existit i existirà sempre. Malgrat això, no ens hi podem posar d’esquena i cal que treballem per un servei d’acollida digne basat en la inclusió i l’arrelament de la població nouvinguda, que faciliti a la població immigrant, eines per a un correcte desenvolupament amb el màxim grau d’autonomia possible dins de la nostra societat.
La segona, és el fet de contemplar, d’una vegada per totes, la llengua com a vector de cohesió comuna, ja no només dins de la població nouvinguda, que és més que evident la seva necessitat, sinó també dins de la població encarcerada amb l’objectiu de facilitar una major inclusió a la societat. La llengua, a Catalunya, no és un element més d’integració, sinó un element d’alternativa, cohesió i oportunitat de progrés i llibertat personal i col·lectiu.
En últim terme, la necessitat d’agilitzar els processos de regularització administrativa. Cal que les persones nouvingudes tinguin l’oportunitat de poder ser incloses en la nostra societat, al nostre mercat de treball, a la nostra educació i el nostre sistema, sempre des del respecte al mateix i amb l’horitzó d’un creixement personal i propositiu adaptat als valors democràtics de l’Europa del segle XXI, i d’una concepció sostenible del mateix estat del benestar. Cal que tinguem un estat del benestar equilibrat i musculat per assumir els reptes que ens requereix la societat, valorant, sempre, totes les opcions possibles.
En definitiva, un debat que dona per molt, però que demana que cada cop hi centrem més els esforços a trobar la solució a una problemàtica evident, que necessita rigor, crítica i ciència.
