Durant anys, els que per la feina vivim a cavall entre Barcelona i Madrid hem estat immersos en una constant dictadura del relativisme mediàtic. Especialment els d’Esquerra Republicana. Com una mena de paradoxa ferroviària de les que estilava Einstein per il·lustrar el seu corpus de les teories relativistes, alguns hem viscut un fenomen ben curiós: des de l’estació d’Atocha érem considerats poc menys que uns colpistes, uns cucs terrers de la pitjor de les espècies, que feien xantatge al Govern espanyol i el tenien agafat per les parts més sensibles però, ai las!, quan arribàvem a l’estació de Sants ens convertíem en uns botiflers, traïdors i entregats al règim del 78.
Cap d’aquests dos relats és cert, i amb tota probabilitat -com gairebé sempre-, la veritat es troba en un entremig. Ni érem uns botiflers entregats i venuts ni teníem agenollat el Govern d’Espanya. El que hem fet és política, intentat ser útils i aprofitar la força electoral, i a fe de Déu que n’han sortit prou fruits. El problema rau no en què es fa sinó en qui i com ho explica.
Aquestes setmanes, però, el discurs periodístic imperant a Catalunya també pateix d’aquesta mena de paradoxes. Mentre l’entronització formal de Puigdemont al capdavant de Junts és titulat com un “nou cicle” i “nova etapa”, la candidatura de Junqueras a revalidar la presidència d’Esquerra és tractada, en el millor dels casos, amb displicència i l’intent contumaç de fer veure que és passat i que en tot cas el de Sant Vicenç dels Horts “s’entesta a continuar”. En la paradoxa dels bessons d’Einstein, hom diria que Junqueras és el que s’ho mira des de l’estació orbital i el temps l’hi passa inexorablement mentre que Puigdemont s’ha embarcat en el viatge sideral proper a la velocitat de la llum i no envelleix. I per què és així en el cas de Puigdemont i de Junqueras? Aquí no hi ha ni naus, ni rajos de llum, aquí hi ha mitjans de comunicació i interessos.
La importància de què s’explica, qui ho fa i amb quina intenció és cabdal. En tot. Però en política i l’esfera pública en particular. El què s’explica i com s’explica és política. I sempre és intencional. Ningú pregunta perquè Puigdemont no compleix la seva promesa feta en campanya -sense ambigüitats- de retirar-se si no podia ser president de la Generalitat de nou. No obstant tothom recorda, a cada entrevista, els divuit mesos de Rufián -que eren condicionats a l’èxit del Procés de secessió de Catalunya- per abandonar el Congrés espanyol. Per no dir que durant anys hem estat esperant quina era la “brillant estratègia de confrontació alternativa per assolir la independència” que pregonava Junts i que al final ha resultat ser fer president a Pedro Sánchez i constituir una taula de diàleg -això sí, a Ginebra-. Uns fets que eren la pitjor de les plagues egípcies quan les va fer Esquerra.
Hi ha multitud d’exemples paradoxals que ens haurien de fer reflexionar sobre quina és la qualitat del sistema mediàtic en què vivim immersos. I ser crítics, mirar de veritat al nostre voltant, i no deixar-se entabanar i deixar de comprar sopars de duro. Ser honestos amb nosaltres mateixos, dir les veritats sense por per aprendre dels erros comesos, aprofitar l’experiència i capital acumulats i recomençar per tornar a guanyar.
Així doncs, tornem-hi.
