Enric Pla i Montferrer (Lluçà, 1969) és artesà del ferro. Mestre forjador i escultor, va estudiar a l’Escola d’Art de Vic on de la mà de Miquel Amblàs va aprendre les tècniques de la forja i va conèixer els materials. Després va estudiar escultura amb Josep Plandiura al Centre La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor i va col·laborar amb ell en obres de gran format. L’any 2001 va obrir el seu taller a Alpens i des d’aleshores organitza bianualment la Trobada Internacional de Forjadors. El 2012 comença a treballar a la Sagrada Família, on ha dissenyat i forjat els dotze estels que coronen la torre de la Mare de Déu i els acabats del gran estel il·luminat que hi ha al capdamunt de la torre. Actualment hi coordina tots els treballs de forja artística. També ha treballat en la restauració d’edificis modernistes com el Palau Macaya, la Casa Pascual i Pons o la Torre de Bellesguard. Enguany ha dut a terme la restauració de la forja de la Casa Batlló.
—Quan el ferro pren un color que anomeneu vermell cirera, saps que ja ha superat els 900 graus. Aleshores el treus del fornal amb les tenalles, el poses sobre l’enclusa i comences a donar-li forma amb el martell.
—És aquell moment màgic on pots donar forma a aquest material tan dur com és el ferro i que a través del foc se’t fa dúctil i mal·leable. Pots crear tot allò que t’imagines.
—Suposo que és per això que acostumes a dir que li dones forma i ànima.
—Exacte. Després de 34 anys dedicant-me a aquest ofici, sento que ara recullo els fruits d’una feina feta amb constància i passió. Sempre he volgut ser un forjador contemporani, adaptat al nostre temps. Tot i que sovint restauro o reprodueixo peces del modernisme, també m’agrada explorar noves creacions per a l’arquitectura actual. Quan gaudeixes i t’apassiona el que fas, crec que això queda reflectit en les obres.
—És així tal com dius; i en el teu cas també es veu quan presentes una peça teva. Però continuem. Per forjar el ferro calent, per comprimir-lo, són indispensables el martell i l’enclusa. L’enclusa que utilitzes presenta alguna innovació tecnològica d’última generació?
—Cap ni una. La majoria d’encluses que hi ha als tallers tenen més de 100 anys i sovint han passat per les mans de dues o tres generacions de forjadors.
—Les eines i la tècnica no han variat gaire des de fa segles, però el diàleg que s’estableix entre el ferro, el foc i el forjador es deu renovar amb cada peça que es treballa. O aquesta és una visió massa romàntica?
—No, és ben cert aquest diàleg que tens amb el ferro i el foc. A cada obra que fas hi vols reflectir la teva personalitat i el teu caràcter; allà hi deixes una petita part de tu.
—El 2008 vas inaugurar una obra de gran format, homenatge a Pedro Almodóvar a un poble de Ciudad Real. Restaures i recuperes forja antiga, però tu ets artista, ets escultor.
—Tinc un peu a la forja artística i un peu a l’escultura i gaudeixo molt de les dues coses. Tan aviat estic restaurant o reproduint modernisme com creant una obra de grans dimensions amb acer corten. A l’actualitat estic creant una gran escultura d’una bicicleta de 9 metres de llarg per 6 d’alçada, que anirà cap a Mèxic.
—Dibuixes i escrius amb la mà dreta, però piques el ferro amb l’esquerra mentre el subjectes amb la dreta amb les tenalles. Per què?
—Soc de les últimes generacions que a l’escola ens van fer canviar per escriure amb la dreta. Però segueixo sent esquerrà, i totes les altres tasques les faig amb l’esquerra.
—Per tant, el domini precís ha de ser sobre el cop a la peça, i no pas la seva subjecció sobre l’enclusa.
—El control i la coordinació entre les dues mans són claus per donar forma al material i aconseguir el que visualitzo abans de començar a treballar. En el meu cas, el martell que agafo amb l’esquerra és com una extensió natural de la meva mà; cada impacte ha de ser calculat, tant en força com en direcció, perquè és el que dona forma a el ferro i vida a la peça.
—Els martells tenen diferents mides, és a dir, diferents masses. N’utilitzes una bona col·lecció.
—Sí, en tenim de diferents mides i de diferents formes; de plans, de rodons, amb pena… Cadascun per una tècnica o textura diferent.
—Doncs passem a la secció específica de Parells i senars. T’agrairíem que ens proposessis un parell de personatges la biografia dels quals et sembli suggeridora.
—Un és Antoni Gaudí, per la seva creativitat i coneixença dels oficis; va crear obres úniques, admirades per tot el món.
—Gaudí treballava amb uns forjadors que devien ser uns mestres.
—Sense cap mena de dubte. Els forjadors que col·laboraven amb ell tenien un domini excepcional de l’ofici i sabien interpretar perfectament les seves idees. Quan fem restauracions de la seva obra, com la forja de la Casa Batlló, quedem fascinats amb l’excel·lència dels germans Badia, els autors de la forja original. I també ens meravella la feina de mestres com Joan Onyós, que va contribuir a altres projectes de Gaudí amb una mestria incomparable. La seva tècnica i precisió continuen sent inspiradores fins i tot avui dia.
—I el segon personatge?
—En Miquel Martí Pol, un poeta amb el qual m’identifico amb moltes vivències. La seva poesia és propera i entenedora.
—I a continuació, suggereix-nos una exposició o un museu que hauríem de visitar si encara no ho hem fet.
—Chillida-Leku és un lloc màgic, on les escultures de gran format conviuen amb la natura d’una manera gairebé simbiòtica. És un espai que no només celebra l’art, sinó també la reflexió; el silenci i el paisatge potencien cada peça. És un lloc que recomano a qualsevol persona amb sensibilitat artística.
—El museu va estar tancat gairebé nou anys, però el 2019 va tornar a obrir. És un lloc que cal gaudir, estic d’acord amb tu. Continuem. Un parell de pel·lícules que ens recomanes de veure.
—La La Land, perquè és un reflex de la vida, i La vida es bella, que ens descobreix que, fins i tot en les pitjors situacions humanes, hi podem veure les coses positives i belles de la vida.
—De ben segur que t’has enamorat d’alguna ciutat o contrada del món que ens aconsellaries que visitéssim si mai tenim l’oportunitat.
—Florència i la Toscana; és un dels llocs que m’agrada perdre-m’hi.
—Florència, el bressol de tantes coses belles. En fi, i ara t’agrairíem que ens diguessis un parell d’obres d’art que t’han colpit especialment.
—Aeróvoro, de Martín Chirino perquè l’artista aconsegueix dibuixar a l’aire i fer lleuger visualment un material molt pesat.
—Un escultor del ferro com Juli González, Chillida i Oteiza, però menys conegut.
—Sí. A més, és un escultor que arriba als grans museus a través de l’ofici de la forja. I l’altra obra que esmentaria és La nit estrellada de Van Gogh perquè, com ell deia, no pintava el que veia sinó el que sentia.
—Seguim endavant. Assenyala una de les injustícies que es cometen actualment i que hauríem d’aturar de seguida.
—La guerra d’Ucraïna i la guerra de Gaza. Crec que mai hauríem d’arribar a aquest punt i que sempre acaba pagant el poble.
—Dues agressions injustes i cruels. I ara, podries esmentar dos llibres que hagis llegit i que et semblen prou interessants?
—Els ponts de Madison County, de Robert James Waller, em va captivar per la seva narrativa plena de matisos. I l’altre és La Catedral del Mar, una obra que connecta amb la història i l’ànima de Barcelona. Passejar per Santa Maria del Mar em fa reviure les emocions que el llibre transmet, com si les pàgines prenguessin vida.
—Revela’ns un dels teus moments estel·lars, brillants, de la humanitat.
—La creació de les xarxes socials. Ens permeten connectar amb persones de qualsevol part del món, trencant les barreres de distància i temps. Malgrat les seves controvèrsies, amb aquestes eines compartim coneixements i comprenem cultures diferents, i han transformat la manera de relacionar-nos. Aquesta capacitat d’interconnexió global em sembla un dels grans triomfs tecnològics i socials del nostre temps.
—I per acabar, ens confiessis un parell de cançons que no t’importa escoltar una vegada i una altra.
—New York City Serenade, de Bruce Springsteen, una cançó que m’ha acompanyat des de la joventut, i un dels cantants que més m’agrada. I hi afegeixo Tots els homes d’Escòcia, dels Amics de les Arts. La trobo com un himne.
—Les dues canten la vida. Manhattan existeix, i el pub escocès que canten els Amics de les Arts, també. Es diu The Royal Oak i està en un carreró d’Edimburg, a tocar duna cantonada amb South Bridge Street. Moltes gràcies.
