Joanot Escrivà (València, 1977) és l’editor deCamacuc, la revista infantil en valencià publicada per l’editorial homònima des de l’any 1984. La publicació està composta sobretot per còmics, però en les seves pàgines el lector també hi troba apartats d’ecologia, contes, experiments, passatemps, recomanacions… En aquest moment, la porten el seu pare, Joan Escrivà, mestre de ciències i fundador de la revista, i ell mateix.

En relació amb la publicació, el 2024 ha estat un any d’accentuats alts i baixos. Per un costat, han rebut reconeixements importants (el Premis Martí Gasull iPompeu Fabra, el guardó Marta Mata i, aquesta mateixa setmana, la Medalla d’Or al Mèrit en Belles Arts del Ministeri de Cultura); per l’altre, han patit censures en algunes poblacions del País Valencià i els efectes devastadors de la Dana. Malgrat tot, estan acostumats a fer front a obstacles de caràcter divers ihan convertit el que podia haver esdevingut un escull insuperable en l’inici d’una nova etapa que ha de donar, encara, més fruits dels que oferia. El número 325 de Camacuc, el darrer de l’any del 40è aniversari, arribarà una mica més tard del que estava previst, però arribarà.

Joan o Joanot, quina és la teva preferència?

Signe els còmics com a Joanot, però només mon pare em diu així. Mentre no em digueu «el nene», que deia la meua àvia…

 

La Dana va causar danys immensos. Un mes després de la catàstrofe, com està tot plegat?

Ha passat quasi un mes i sembla un any. Encara tenim militars i bombers a la porta de casa. El fang s’ha assecat prou i ara convivim amb un núvol de pols marró, de nou amb mascaretes. Es fa llarg i pareix que comencem a fer-nos la idea que tardarem a veure-ho tot com estava abans… A poc a poc, que diuen els pollastres.

 

Quins són els objectius de la revista?

És una revista molt completa, feta amb molta estima per autors i autores valencians. Camacuc té uns objectius clars: normalitzar la llengua, fomentar la lectura i promocionar els autors. Camacuc és molt important, perquè els xiquets i xiquetes han de llegir i gaudir en la nostra llengua. Llegir és essencial! Cada vegada s’evidencia més la necessitat d’impulsar projectes lectors que conviden les persones a somiar, viatjar, empatitzar, conéixer, relaxar-se i cultivar-se com a persones. I Camacuc ho posa molt fàcil.

 

Parla’ns del naixement de la revista. Com va anar?

Jo era molt menudet, però recorde mon pare amb la revista a mà i eixa coberta amb la girafa. M’encantava. Sempre m’han encantat els còmics. Porte en Camacuc trenta anys i estic tan content de poder treballar per la llengua i el còmic alhora. La història de Camacuc és de resistència. No ens han acompanyat vents favorables, però nosaltres naveguem bé a contracorrent.

 

El setmanari El Temps també és del 1984. Fa quaranta anys de tot plegat. Creus que la línia de la cultura, lectura, llengua ha estat ascendent o no?

No sé què pensar… Llig que els índexs de lectura sempre són bons, però no ho veig reflectit al meu entorn i és un entorn molt bonic, no us penseu el contrari. Al poble veig l’endarreriment de la llengua dia a dia, i també de la lectura. Hi ha moltes coses en castellà i molt poques en valencià. Els xiquets i les xiquetes l’entenen, però no el parlen, inclús els qui el parlen, quan hi ha algú que en diu alguna en castellà, de seguida canvien d’idioma. Fan falta molts Camacucs i molts Temps que posen més pes a l’altra banda. Nosaltres, no cal dir-ho, sempre endavant, construint.

 

Podríem dir que Camacuc és l’equivalent valencià de la revista Cavall Fort?

Sí.

 

Tots els col·laboradors són valencians?

Tots i totes.

 

Quin és el seu àmbit de difusió? Arriba més enllà del País Valencià?

Principalment, arriba al País Valencià. També a Catalunya i a les Balears. I estem molt contents d’enviar-la lluny, perquè mantenen els vincles dels xiquets i xiquetes amb la llengua: tenim subscriptors al Brasil, Estats Units, França, Anglaterra, Lituània, Suècia.

 

Té versió digital?

No volem contribuir que cap xiquet o xiqueta passe dos minuts cara una pantalla.

 

«Quan ens vàrem apropar a la seu de Camacuc, vàrem veure que no havia quedat res. Un desastre», deies en una entrevista al MÉS_324. N’heu passades de tots colors, però el 29 d’octubre devia ser el dia més trist de la història de la revista.

Teníem l’esperança que no haguera pujat molt l’aigua i ens creuàrem amb una veïna del barri on hi ha Camacuc. Tan bon punt li preguntàrem, em posí a plorar. Hem perdut tantes coses en la seu, que encara em fa cosa pensar-ho. A més a més, feia un any que teníem casa nova i tenia guardat en Camacuc al local, a l’espera d’un moble. Tota la meua vida de dibuixant. Entrar en l’editorial i veure la destrossa, ha sigut un dels dies més trists de ma vida.

 

Esteu disposats a continuar?

Tenim ànims de sobra. En cap moment ens ha passat pel cap plegar. Més aviat al contrari. Ara mateix estem fent obra i ho deixarem tot més bonic que abans. Tenim el cap ocupat en els projectes futurs i amb moltes ganes de tornar a la normalitat i enviar de nou llengua i lectura per tot arreu.

 

Ens consta que heu rebut moltes mostres de suport. Quina és la millor fórmula per a ajudar a fer possible que la revista reprengui la seva normalitat?

Estem sorpresos amb tant de suport i estima com estem rebent. La resposta ciutadana és increïble. La millor forma d’ajudar Camacuc és subscriure-s’hi. Podeu regalar la revista als fills, nebots, nets, amiguets o fills d’amics. També donem opció d’enviar-la a escoles afectades per la Dana o a biblioteques o escoles de zones castellanoparlants. D’aquesta forma, d’un desastre, encara en traurem alguna cosa positiva i enviarem lectura, llengua i cultura. El Camacuc és un regal fantàstic.

 

Val molt la pena subratllar aquest altíssim grau de solidaritat a què fas referència.

I tant. Els primers quatre dies estàvem sense llum, ni aigua, ni gas… plens de fang i sense poder dutxar-nos, tréiem aigua marró de les piscines. Els voluntaris i les voluntàries arribaren de seguida i han sigut protagonistes. Ho han fet de meravella. Ha sigut emocionant veure com arribaven en rius interminables i ajudaven desinteressadament tothom. També ha sigut una oportunitat de retrobar-nos amb el veïnat i descobrir persones nobles i amables.

 

L’any 2024 està essent, per a vosaltres, un any de muntanya russa. Com ho porteu, tot plegat?

Podríem tornar-nos bojos de tanta pujada i baixada, però tenim bona cuirassa. Nosaltres sí que sabem celebrar els aniversaris.

 

Què es pot fer a favor de la recuperació de tot el sector? Esteu rebent algun tipus d’ajuda per part de les diferents institucions? Compteu poder-ne rebre més endavant?

Encara fa dos dies estaven avaluant les pèrdues i s’haurà de materialitzar en propostes. Només hem tingut les ajudes del Ministeri, com la resta d’empreses. L’única cosa que em preocupa és que no s’atenga la cultura com es mereix; si tenim humor, costums, entreteniments i coneixement és gràcies a la cultura; si no, seríem maquinetes; farem bé de cuidar-la i procurar que torne encara amb més preséncia que abans.

 

Què els diries, des de Paiporta, a les persones de la resta dels Països de parla catalana?

Que tenim un territori preciós i una llengua meravellosa. No cal dir que l’hem de cuidar i gaudir. Els xicotets projectes com Camacuc són exemple de paciència, noblesa i amor i tenen un impacte social molt gran. Hem d’aprofitar que existeixen per a potenciar-los encara més perquè creen vida i felicitat.

 

Com animaries els joves a llegir més i a navegar menys per les pantalles?

Fa no res escoltava una entrevista en què l’entrevistat deia que es mirava el mòbil tres hores al dia. I encara més, les filles d’un amic ho fan sis hores al dia. Les pantalles entretenen molt i són molt atractives. Les fan així, amb traïdoria, però heu d’anar amb compte amb el mal ús. Si mengeu malament un dia, no passarà res, però si mengeu així cada dia, perdreu la salut. Tindreu problemes de concentració, falta d’interés, apatia social, ansietat… La llista és llarga i no millora. Llegiu un llibre, xe! Torneu a enamorar-vos del paper, com quan éreu menuts, i encara millor escriviu-ne un.

 

I als pares, com els animaries a fer subscripcions?

Amb l’altra llista. Amb un Camacuc a les mans podreu afavorir la concentració, fer-vos més intel·ligents, més empàtics, estimular la creativitat, viatjar sense moure-us de casa, aprendre molt, concentrar-vos amb més facilitat, normalitzar la llengua, conéixer paraules noves… Llegir és una meravella.

 

Què els diries, als xiquets i als nouvinguts, per animar-los a usar el valencià en la vida quotidiana?

El que m’agradaria és no dir-los res i que es trobaren en un lloc amb una llengua estimada, parlada i viscuda que els fera tan feliços com la seua.

 

Sabem que ets una persona optimista. Ens agradaria que, malgrat tot, acabessis aquesta entrevista amb una resposta positiva.

Si es pot triar, l’optimisme és sempre la millor opció.

 

Avant, Joanot i Joan! Avant, Camacuc!

Article anteriorSanta nit, plàcida nit
Article següentL’odissea de la taula de pedra
David Pagès i Cassú (Sant Joan de Mollet, 1968) és llicenciat en filologia catalana per la UdG. Comparteix la tasca docent amb les de dinamitzador cultural i escriptor. Col·labora en diferents mitjans de comunicació. Compta amb diferents guardons, entre els quals els Premis Aina Moll i Marquès (2013), ADAC de Normalització Lingüística i Cultural (2021), Francesc Ferrer i Gironès (2021) i Rafael Sari (2021). Ha publicat, entre altres obres, Referents. 40 entrevistes a personalitats dels Països Catalans, Què t’ha ensenyat la vida? (202 veus), Bones llavors, Baules. Cartes generacionals i Fe arrelada. Garba d’articles i entrevistes (1997-2022).