Alba Sarraute i Pons (Argentona, 1982) és pallassa, saxofonista, actriu i directora de teatre. La seva primera actuació en públic va ser en uns Pastorets, fent de dimoni. Filla del músic Jorge Sarraute, en acabar el batxillerat es va formar com a artista de circ al Centre de les Arts del Circ Rogelio Rivel de Barcelona, i com a actriu a l’Aula de Teatre de Mataró i a la Sala Beckett. Després va marxar a l’Académie Fratellini de Saint-Denis, on es graduà en arts circenses i va perfeccionar-se en acrobàcies. Ha dirigit i participat en diverses companyies i projectes europeus de teatre de carrer i de circ. Amb un sòlid ventall de disciplines escèniques —acrobàcia, interpretació, música, mímica, cant, dansa—, les seves actuacions i creacions han assolit el reconeixement internacional. El 2023 va ser distingida amb el Premi Nacional de Cultura per la seva solvència tècnica, artística i creativa, i la mirada dramatúrgica circense de les seves escenografies.
—Els pallassos teniu l’aquiescència del públic per retratar la realitat de manera deformada, fins i tot grotesca.
—Sí, el pallasso té aquesta capacitat única de deformar la realitat per fer-la més humana, més propera.
—Mostreu la realitat més profunda a través del moviment, de la paraula, del gest, de la disfressa. La poesia també ho fa això de revelar els rebrecs de la vida.
—Intentem humanitzar el que sovint queda bloquejat. Mirem d’entendrir el que sembla dur i fer brollar l’empatia i la sensibilitat en moments on potser semblaria impossible.
—Els elements visuals i sensorials pesen molt en la narrativa dels teus espectacles, però el que trasllada és un discurs reflexiu. No són artificis banals.
—Per a mi, la idea és apropar la reflexió al públic a través d’una imatge que parla per si sola, d’una conversa visual que no necessita paraules. Quan creo un espectacle és com fer una cançó, un poema: té un ritme, unes harmonies, una unitat, una dramatúrgia.
—L’emoció neix de l’estètica.
—Els elements visuals i sensorials són el pont per arribar a l’ànima de qui mira, per fer que el discurs reflexiu es senti, més que es pensi.
—Amb Desdèmona, vas fer una adaptació d’Otel·lo en clau femenina i escenografia circense. Al Festival Grec d’aquest any, amb La Innombrable, has tornat a capbussar-te en un drama shakespearià, Macbet, i burxes en l’ambició humana que retrata l’obra creant una atmosfera felliniana.
—Sí, i és que Shakespeare és infinit. Poèticament parlant, les seves metàfores sonores tenen una riquesa que dona peu a un univers d’imatges circenses, de pallassos absurds i d’emocions que es poden traduir en llenguatge visual.
—El pallasso riu per fora perquè plora per dins. Hi ha res de veritat en aquesta dita? Es pot alleugerir la pesantor interior tot compartint-la amb el públic i fent-ne mofa?
—Som éssers socials, però cada vegada ens sentim més sols, més allunyats, atrapats pels tabús i les emocions que ens avergonyeixen. Ens tanquem en nosaltres mateixos perquè creiem que els altres no ho poden entendre, però si els mirem de prop, ens adonem que porten exactament les mateixes càrregues. És precisament en aquest compartir, en el fet de posar el dolor al centre de l’escena i riure’n junts, que trobem empatia, connexió i, en última instància, una mica més de felicitat. El pallasso actua com un pont, ens mostra que la fragilitat no ens aïlla, sinó que ens uneix.
—I és molt d’agrair aquesta mediació. I ara passem al qüestionari. Podries suggerir-nos un parell de llibres que creguis que val la pena de llegir?
—Ostres, doncs ara mateix estic amb Gramàtica de la fantasia, de Gianni Rodari. És un llibre impressionant perquè obre la porta a comprendre allò que, en principi, sembla incomprensible. T’ensenya a jugar amb la imaginació, a explorar noves connexions i a veure el món des d’un angle totalment diferent. És d’aquells llibres que no només inspiren, sinó que transformen la manera com mires la creativitat i el procés de crear.
—I el segon llibre que ens suggereixes…
—El camí de l’artista, de la Julia Cameron. És un llibre increïble per desbloquejar la creativitat i reconduir la vida quan et torces. Em va ajudar molt al seu moment.
— I a continuació, si fossis tan amable d’esmentar una exposició o un museu que hauríem de visitar.
—Fa molts anys vaig tenir la sort de gaudir de La Grande Parade a París, una exposició fascinant que explorava totes les obres relacionades amb el món del circ, des del Renaixement fins als nostres dies. Era una celebració única de com el circ, amb la seva màgia i simbolisme, ha inspirat artistes de totes les èpoques i disciplines. Encara recordo la sensació d’admirar aquelles peces i veure com el circ transcendeix l’escena i es converteix en art universal.
—Un parell d’obres d’art que t’han commogut especialment.
—La meva mare és professora d’arts plàstiques, així que he viscut els museus de molt a prop, aprenent a valorar l’art en les seves múltiples formes. Però, si haig de triar una obra que em simbolitzi, seria El Crit d’Edvard Munch. Em fascina per la seva capacitat d’expressar tan intensament l’angoixa i la desesperació humana.
—Munch deia que és impossible explicar un quadre; que allò que ha pintat l’artista és d’aquella manera precisament perquè no es pot explicar d’una altra forma. Però encara no has esmentat la segona obra.
—M’agraden els contrastos de Goya, la simplicitat de Miró,… M’agrada això que dius de que una imatge expressa més que mil paraules i una pintura més que mil emocions.
—L’art com a expressió. I ara recomana’ns una ciutat o contrada del món per gaudir i aprendre tot visitant-la.
—Recomanaria Anvers. És una ciutat que no es deixa entendre fàcilment, tant des d’un punt de vista artístic com metafòric. Com a ciutat portuària, ha estat punt de trobada de cultures i influències diverses, i això es reflecteix en l’arquitectura, les galeries d’art i un ambient únic. Cada racó de la ciutat sembla carregar-se d’història i diversitat. M’encanta això. Tot i la seva complexitat, cada cop que la visites t’ofereix noves perspectives. És un lloc que convida a la reflexió i a la descoberta.
—Bruges, Lovaina, Brussel·les o Gant sonen més. Potser Anvers és la gran desconeguda belga. I a continuació, podries citar dues pel·lícules que penses que hauríem de veure si encara no ho hem fet?
—Si encara no ho heu fet, hauríeu de veure El lado oscuro del corazón i Le Fabuleux Destin d’Amélie Poulain. La primera és una obra intensa i poètica que explora la passió, la creació i la vida a través d’un enfocament profundament personal i filosòfic. És una pel·lícula que et sacseja i et fa reflexionar.
—I Amélie?
—És una història delicada, màgica i plena d’encant que et recorda la bellesa dels petits moments de la vida. Totes dues són pel·lícules que et deixen una empremta duradora.
—Seguim. Les injustícies del món s’haurien d’erradicar totes, però assenyala’n una que et sembla que hauria de ser la primera.
—Una injustícia que crec que hauria de ser erradicada de manera urgent és que els infants hagin de viure les incomprensions i els errors dels adults. La responsabilitat dels més grans és oferir un món de suport, comprensió i guia per a les generacions més joves. Les dificultats emocionals que els adults poden provocar en els nens poden marcar-los per tota la vida. És una qüestió de consciència i responsabilitat per garantir que els petits creixin en un entorn de respecte i cura.
—Les empremtes de la infantesa marquen indefectiblement. Continuem. Proposa’ns un parell de personatges que ens han precedit que hagin tingut una trajectòria vital que mereix que coneguem.
—En proposo dos que han tingut una trajectòria vital única: Buster Keaton i Charlie Chaplin. Són dues figures icòniques del cinema mut que van dominar l’art de l’humor físic amb una profunditat emocional i una destresa tècnica que encara ressona avui.
—Déu-n’hi-do quin parell.
—Buster Keaton, amb la seva imatge impassible i les seves acrobàcies, va crear obres mestres que combinaven la comèdia i l’aventura. Charlie Chaplin, amb el seu personatge de Little Tramp, va transformar l’humor en una eina poderosa per a la crítica social, expressant a través de les seves pel·lícules la dignitat humana enmig de la misèria. Tots dos van deixar un llegat que transcendeix el temps i el cinema.
—I ara revela’ns un dels teus moments estel·lars de la Humanitat.
—Un moment estel·lar va ser sens dubte quan els francesos van executar el rei. Va marcar una ruptura profunda en la història, simbolitzant el final de l’absolutisme monàrquic i l’inici d’una nova era d’idees sobre la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Aquest moment no només va canviar França, sinó que va influir en tota Europa i en la manera en què veiem el poder, la democràcia i els drets humans fins als nostres dies.
—La construcció de la democràcia als Estats Units, anterior a la Revolució Francesa, no va ser tan marcadament transformadora. Finalitzem amb una confidència: dues cançons que no et canses mai d’escoltar.
—Mai no em canso d’escoltar All About Us de Michael Jackson, per la seva emotivitat i profunditat. I una altra és Formidable, del cantant belga Stromae, que em toca profundament tant per la seva melodia com per la seva lírica. Ambdues em transporten a llocs únics cada vegada que les escolto.
—Comparteixen les seves vivències mitjançant l’expressió musical, com ho fas tu amb les arts escèniques. Moltes gràcies.
