Jo també, Ana. Jo tampoc vaig saber dir que no. No va de feina, ni de caps. Però va d’intimidacions, de xantatges, d’anul·lació de desig i de pilots automàtics.
Quan l’Ana Polo va explicar com el seu cap se li va abraonar per fer-li un petó i la veu interna li va dir que no es podia apartar i per tant es va deixar fer, molta gent va saltar a jutjar-la, dient que havia pogut dir que no perfectament, i que si no s’hi havia negat, era tonta, o era per alguna cosa, o que li anava bé, o que hi estava d’acord, i que no era víctima de res.
Quan el cap el primer que et diu és “no et pots apartar”, t’està donant una rèplica a una premissa primera, implícita, que deia clarament “aparta’t”. I si el primer instint et diu que t’apartis i no ho fas, quan vols dir que no però no pots, quan no vols però ni et planteges la possibilitat de negar-t’hi, ets clarament víctima de tot. Encara més víctima. Perquè passes a no existir, a ser invisible, a quedar apagada. La teva voluntat no és i tu no ets. Ets víctima d’un masclisme i una violència que fa que, davant el dilema, el teu cos sigui peatge a pagar sense la mínima importància. Víctima d’un sistema que no et deixa veure que la carn és molt més que carn, que el que tu vols és vàlid, i que té molt més valor que cedir a la simple voluntat d’un altre.
El meu primer petó va ser obligada. No hi va haver possibilitat de dir que no. No és que no pogués perquè jo estigués tímida o el noi m’imposés, és que ni s’havia plantejat la possibilitat que no pogués ser.
El Quim era un noi amb qui parlava pel Messenger i de qui vaig tenir la mala sort d’enamorar-me. Era un adolescent que pensava amb el penis, i estava convençudíssim que si es masturbava pensant en mi, jo tenia el deure d’ajudar-lo a acabar. Que era jo que “li havia posat dura”, que ara per decència com a mínim no el podia deixar amb el pal enlaire. I hi insistia. I a mi, en aquell moment, em sonava prou lògic. Així que li posava la càmera i li ensenyava els pits una estona. Una estona que se’m feia eterna.
M’ho vaig creure. Ho vaig integrar. S’hi va acostumar. Després, si no els hi ensenyava, em deixava de parlar o em bloquejava. Les estones cada vegada se’m feien més pesades, cada vegada hi havia més insistència i més sisplaus i només una mica i cada vegada m’agafava més fàstic.
Després va veure que podia jugar amb una altra carta: jo tenia ganes de parlar per telèfon i hi va accedir. Però no gratis, esclar: un minut de telèfon, una ensenyada de tetes. I jo em moria de ganes de sentir-li la veu. Per tant.
Va voler quedar. Però només volia si ens embolicàvem. Jo era una noia innocent, em feien por els nois, no tenia ni idea de si estaria còmoda, de si m’agradaria la situació, ell. Però ell, taxatiu, deia que no pensava perdre una tarda per no res. Veure’l significava passar pel forat, pagar penyora. Vaig tardar mesos, però hi vaig accedir.
Va ser el meu primer petó i la primera palla. Segurament, segur, la palla em va sobrar, però jo hi havia anat a complir una missió. A ser agradada, objecte. El meu jo estava apagat, un sac de carn, es deixava fer.
L’endemà li vaig dir que m’havia encantat moltes vegades (recordem, enamorada, setze anys, intensa) i ell em va respondre que se’n penedia, que tenia nòvia i no volia parlar més amb mi.
Setze anys més tard, després d’intentar embolicar-nos (nostàlgia?) i que m’agafés un atac d’ansietat, em va demanar perdó. Però, com vaig escriure un dia, “mai cap perdó ha desenterrat cap cadàver”. I jo ja tenia un tros mort.
Allà vaig aprendre que si volia agradar, sentir-me acceptada, era ensenyant-me. Que ningú em voldria per com era, però que tenia uns pits perfectes. I vaig començar a podrir-me.
Vaig començar a ensenyar-me. Sí, mig Catalunya m’ha vist en boles. Ho escric i em venen ganes de vomitar. Sí, hi ha vídeos i fotos meus voltant. Per cert: que a cap senyor se li acudeixi obrir-me DM amb un “jo no t’he vist en boles sniff”. És que us veig. Ni se us acudeixi.
La vida m’anava molt regular, necessitava sentir-me bé en alguna banda, i van ser moltes càmeres amb tants homes que no sé ni qui són.
Jo no tenia ni idea que es podien fer captures de pantalla, o gravar-la. No en tenia ni idea, i ho vaig descobrir de la pitjor manera. Va ser un puto infern. Perquè van començar els xantatges.
Que si no hi tornes t’ompliré el fotolog de fotos. Que si no m’ho fas ara t’enviaré un vídeo a casa. Que et penjaré a l’emule perquè ho vegi tothom. Que ni se t’acudeixi denunciar, perquè t’estem veient des d’una comissaria de policia i els companys es pixaran de riure. I fins i tot els que venien de bons nens dient que m’ajudarien a esborrar el que fos acabaven exigint veure’m igual.
I que jo t’he passat una foto, ara et toca a tu passar-me’n una altra. Si no, no cal que parlem més. I que quan estigui et deixaré tranquil·la. Tu mateixa. Com més aviat comencis, abans acabaràs. I ensenya’t amb cara d’amargada, i associa el sexe a una tortura, i després sent-te bruta i plora.
He viscut vint anys mastegant culpa. Vint anys odiant-me per haver-me destrossat la vida. No entenia per què ho vaig fer, per què no apagava l’ordinador i prou. Segurament hi ha qui m’estigui jutjant i rient-se de mi perquè m’ho vaig buscar sola i, de fet, escric i encara no he esborrat la culpa del tot. Però estic començant a entendre que, des de la visió de llavors, vaig fer el que vaig saber fer. El que podia. Que no era culpa meva. Que van ser ells.
També han estat vint anys de por. De por i d’autosabotatge, de no deixar-me triomfar gaire per si sortia un desgraciat i treia a la llum una foto, un vídeo. Quina vergonya. Però, saps? La vergonya, per al que insisteix i insisteix fins que té un orgasme mirant una noia que clarament l’odia. La vergonya l’ha de tenir el monstre que es posa calent amb un vídeo d’una nena de setze anys amb biquini tocant-se per força, plorant.
Les relacions d’aquests vint anys han estat, gairebé sempre, sexe lleig. D’integrar que no es diu que no, de fer-m’ho amb tot de gent que no m’agrada, perquè no importa què m’agrada, només deixar-me fer i que estiguin contents. Perquè “soc lletja i com a mínim aquest em vol”. Perquè “ara ja l’he fet venir” (aquesta se m’ha dit explícita, un xaval de 24 anys que ara recordo com si en tingués 45 que es va presentar a casa quan jo en tenia 16, que si no ho fem per què merdes m’has fet venir, que tinc altres coses a fer). Perquè “és maco, simpàtic, m’agrada passar-hi estones, s’ho mereix”.
N’hi ha un que em començava a tocar i jo que no, que no i que no. “T’agrada? Doncs si t’agrada no paro.” Evidentment que m’agrada que em toquis, és una reacció física del cos, però no em ve de gust perquè el que no m’agrada és haver de fer-m’ho amb tu després. Perquè et posaràs calent i voldràs i a mi em sabrà greu que jo estigui aquí gaudint i tu no. I jo aniré cap a casa rabiosa de culpa i m’hauré de dutxar dues vegades de bruta que em sento, però l’ànima no es renta.
No supliqueu mai, sisplau. Hi ha poques coses més horribles que un home que suplica. Voleu saber si una dona vol anar-se’n al llit amb vosaltres? Mireu-li la cara. Es nota, es percep, es veu. Cedir, acceptar, permetre, deixar fer, consentir estan lluny de voler i desitjar, que van més amb el camp semàntic que ens ocupa.
I un dia vaig entendre que el meu cony no és una ONG. Que el cos no és un regal. Que jo no soc cap regal. Que es folla amb desig o no es fa.
Que el mínim era poder mirar als ulls de la persona que tens a davant (o a sobre, o a sota) i voler-lo, dir-li que és guapíssim. Tenir-ne ganes, no voler parar mai, que cos i ment vagin junts i s’estimin el moment. Que no vulguin ser a cap altre lloc.
I ara no faig res amb ningú. Però no em sento jutjada, ni atacada, ni vulnerable, ni em faig fàstic.
Amb la llei del “només sí és sí” vaig pensar que no podria embolicar-me amb ningú mai més. Mai he sabut dir que sí, tampoc. Només evasives, dubtes. Com si no em deixés ser la persona que vol aquestes coses. Com si jo no fos capaç de sentir-m’ho dir en veu alta, com si fos pecat. Com si només m’hagués de deixar portar i abstreure’m i no pensar gaire.
I tot per quatre fills de puta que van pensar que la seva correguda era més important que la meva ànima.
Vint anys podrint-me per dintre, en secret, pel que dirien.
Gràcies, Ana, per la valentia de cridar la merda, de treure-la, de vomitar-la. Gràcies, Patrícia, pel valor del Diari de la meva sextorsió i animar-me a treure-ho.
“Quants cops haurem de follar desitjant que s’acabi fins arribar a follar desitjant que no s’acabi mai?”… Que passi la següent i que encengui el megàfon.
