Parlem de Franco i del franquisme. Soc nascuda l’any 1957. A les primeres eleccions democràtiques a Espanya de juny de 1977 no vaig poder votar perquè aleshores la majoria d’edat estava en els 21 anys.
Quan vaig començar a treballar, joveneta, per obrir un compte corrent vaig necessitar la signatura del meu pare. Existia un veritable mercat de solidaritat d’anticonceptius per poder exercir la nostra sexualitat, i per avortar o podies permetre’t anar a Londres o tenies la clandestinitat.
Això sense entrar en el compromís polític i el risc que comportava, del patiment pels pares i del pensar que vas estar de sort al costat de molts altres companys i companyes represaliats.
A casa es va imposar un silenci al voltant de la Guerra Civil: no hi havia avis, cap dels dos va morir al llit, nomes àvies, que no volien fer-te partícip del seu patiment. I per tant no se’n parlava, pensant que el que no es diu no va passar quan en realitat la tristor era als seus ulls.
Vaig poder recuperar l’expedient del consell de guerra del meu avi, fa ben pocs anys, gràcies a les lleis de memòria històrica. Per això defenso aferrissadament que parlem del franquisme, de Franco, d’un dictador cruel. Que parlem del que va passar amb tota la veritat d’un període convuls de la nostra història recent.
Aprofitem els actes del 50è aniversari de la seva mort per trencar silencis, per lluitar contra la desmemòria, la frivolitat i la mentida. També com uns actes de justícia i de reconeixement de les víctimes.
Per donar eines a les generacions més joves, perquè siguin conscients del que va ser i del que és ara, i del que vol dir que governi l’extrema dreta que reivindica la dictadura i l’autoritarisme com a forma d’estat.
Que serveixi per trencar aquesta fascinació que senten per l’autoritarisme, segons el que es veu en les enquestes i en l’anàlisi per edats dels resultats electorals. Ben cert que els fets polítics mundials no ajuden, però aquest seria una altra anàlisi.
La mort del dictador va ser com s’ha dit: “l’inici del final”. Va morir el 75 i les primeres eleccions van ser el 77, amb una forta repressió durant aquest temps de lluita entre els que ho volien tot “atado y bien atado” i els que crèiem que era possible l’avenç cap a la democràcia i les llibertats.
La seva darrera victòria va ser morir al llit, no així els meus avis i com ells tantes persones i tantes famílies trencades.
Serveixin aquests actes per no blanquejar, per deixar clar que quan VOX parla d’etapa de prosperitat i de concòrdia, està negant la memòria històrica i nega les llibertats i els drets, sota el pretext d’una suposada seguretat.
I serveixi també per parlar de la transició, una transició que hem defensat moltes vegades com a modèlica, però que sabem i veiem que no va aconseguir trencar les arrels franquistes de les estructures de l’estat. Es va abordar una reforma de l’exèrcit, però no del poder judicial i avui patim aquest fet. No cal entrar en exemples, tots en tenim molts i recents al cap.
Cal parlar de la transició per consolidar la democràcia, els drets i les llibertats.
I acabo amb que potser la paraula no és commemorar, però fem d’aquest debat un acte de justícia, un acte d’aprofundiment democràtic que ens ajudi a generar anticossos front aquesta deriva autoritària que fascina a les nostres generacions més joves.
