Montserrat Mestres i Perpinyà (Bordils, 1933) estudià Magisteri. Exercí de mestra durant més de quaranta anys (del 1952 fins al 1994). Primer, a Canet d’Adri i, després, a Girona. Una entrevista amb ella convida a parlar de molts de temes plens d’interès. En aquesta ocasió, la conversa es centra en la seva tia, Maria Perpinyà i Sais (Verges, 1901-Banyoles, 1994), periodista, poeta i traductora. Perpinyà s’incorporà com a redactora al diari El Matí, just quan es fundava, l’any 1929.
Com presentaria Maria Perpinyà a les generacions actuals?
A principis del segle XX, a Catalunya, es produí un gran canvi en el paper que la dona tenia en la societat. Si, fins aleshores, se l’educava per ser mestressa de casa, portar la llar, tenir cura dels fills…, hi va haver un canvi extraordinari. Van evolucionar els costums i, amb la difusió de la cultura, la dona va poder començar a treballar i a emancipar-se econòmicament, la qual cosa afavorí, en gran mesura, el feminisme. Maria Perpinyà fou una de les pioneres d’aquell període.
Ens consta que tenia bona amistat amb Caterina Albert (Víctor Català), escriptora escalenca també vinculada familiarment amb Verges.
Vaig saber que Maria Perpinyà tenia una gran relació amb Caterina Albert per la meva mare, germana de la Maria. Quan els estius anàvem a estiuejar a l’Escala, en passar per davant de la casa de Caterina Albert, la meva mare sempre ens en parlava. Deia que la Maria i ella havien anat també els estius a l’Escala i que la seva germana tenia un gran delit per assistir a les tertúlies poètiques que es feien a casa de Caterina Albert.
Què la portà, de ben jove, al món de les lletres?
Estudià a l’escola de les Dominiques de Girona, on ella, a més de rebre nombrosos coneixements, començà a interessar-se per la poesia, alhora que continuà amb la seva gran afició per la lectura. Per donar-se a conèixer, enviava els seus poemes a diversos poetes coneguts, com Octavi Saltor i, encara més, Tomàs Roig i Llop, que la va ajudar en l’objectiu proposat de volar lluny.
I als vint-i-cinc anys se n’anà a Barcelona.
Sí. El seu esperit inquiet li demanava un canvi d’aires. No volia renunciar als seus somnis de joventut i, amb l’ajuda dels seus amics poetes, va convèncer els seus pares que la deixessin anar a viure a Barcelona i a treballar-hi. El seu somni s’acomplí a finals dels anys vint: el 1928 va trobar una dispesa per viure i, l’any següent, un treball al diari El Matí, catòlic i catalanista. Començava, així, l’etapa més profitosa de la seva vida. En aquells anys vint i trenta va ser una dona molt activa i compromesa, com a poeta, escriptora, periodista i traductora. També, a nivell polític i social. Des de molt jove ja tenia idees progressistes. Va ser la primera dona de Verges que va aprendre a conduir. El 1930 signà el manifest pro amnistia de les dones. Així mateix es dedicà a fer recitals poètics a diferents entitats i a donar conferències sobre temes femenins.
A la ciutat comtal tingué una activitat molt intensa. Destacà en camps diversos: cultural, literari, polític… i periodístic. Era una persona polifacètica.
Sí. Al diari treballava en diverses seccions: “El petit correu literari”, “La pàgina dels infants”… i “Consultori al públic”, adreçat sobretot a dones, a qui sempre procurava donar-los consells progressistes. El seu interès principal fou la poesia, però també cultivava literatura per a la canalla a les pàgines dels suplements infantils d’El Matí i al recull de narracions El follet sentimental (1930).
També col·laborava en altres publicacions…
Sí, a La Veu de Catalunya, La Paraula Cristiana, La Revista, La Nova Revista, La Nau, D’Ací i d’Allà… A més, fou membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i de la secció femenina d’Unió Democràtica de Catalunya. El 1931 passà a formar part de la junta directiva d’Acció Femenina, presidida per Carme Karr.
Quan veié publicats els seus primers llibres?
L’any 1931 va publicar el seu primer poemari, titulat Poemes, i l’any 1936, el segon, Terra de vent, on destaquen dos temes: la terra, com a patrimoni i com a pàtria, i el vent. També es va convertir en una de les conferenciants més actives d’aquell temps. Amb la publicació dels dos llibres de poemes, Maria Perpinyà assolí un gran èxit, especialment amb el fragment del poema “Terra de vent” —avui cantat per diverses corals catalanes— i encapçalant l’espectacle teatral Bandera de Catalunya – La fi del comtat d’Empúries, nascut l’any 1979, obra d’Esteve Albert i Corp, que es representa cada Divendres Sant a Bellcaire d’Empordà.
Ens pot parlar de la seva condició de traductora?
Traduïa i corregia textos, especialment del francès al català: contes, novel·les i alguns poemes. Els escrivia per voluntat creativa, però també els comentava amb els seus germans, ja que sempre hi va tenir una gran i bona relació.
La Guerra Civil truncà la seva carrera…
Quan, gràcies a les seves publicacions i col·laboracions a la premsa, semblava que arrencava una carrera literària sòlida, l’esclat de la Guerra Civil, primer, i després —i sobretot—, el franquisme, van estroncar de soca-rel la seva trajectòria professional, ja que, a causa del tancament del diari El Matí, va perdre la seva feina principal. Per culpa d’això, i per la impossibilitat de publicar en català, pràcticament ja no va tornar a tenir activitat pública.
Malgrat tot, continuà escrivint…
Va tornar a Verges a mitjans dels anys cinquanta per reprendre la creació literària. Es va anar tancant al seu món, tot i que continuà escrivint fins a una edat avançada. Fins avui, però, bona part de la seva obra ha restat inèdita. Va publicar dos poemes en l’obra Les cinc branques, editada el 1975 per Esteve Albert. I l’any 1978, en el llibre 31 Poetes d’avui, (Edicions Cedro), s’hi van incloure sis poemes seus. El 28 d’agost de 1980 El Punt publicà un extens article sobre Maria Perpinyà, escrit pel meu pare, Lluís Maria Mestras i Martí.
L’any 1948 va guanyar l’Accèssit a la Viola d’Or als Jocs Florals celebrats a París. Li devia fer molta il·lusió?
Sí, amb el poema “A la Verge de Montserrat”. Els Jocs eren presidits per Josep Carner. El va escriure sota l’impuls de la indignació sentida en llegir a la premsa la ressenya de la festa oficial celebrada a Montserrat el 27 d’abril de 1947, amb motiu de l’Entronització de la Mare de Déu, amb discursos en castellà, banderes espanyoles, autoritats del Movimiento, etc.
I jeu la pàtria en captiveri, muda, /
i veig opresa per estranyes lleis/
la llengua d’or, parlada i enaltida/
per sants i savis, trobadors i reis./
Maria Perpinyà revisà el llenguatge de la Processó de Verges i l’adaptà a un de més comprensible…
En el segle XVII es van trobar els primers documents que esmentaven la Processó de Verges i la Dansa de la Mort, l’única que ha sobreviscut a les nostres comarques. El poble té la processó en gran estima. En temps de la República i la Guerra Civil, el seguici va deixar de sortir pels carrers de la vila. Carles Perpinyà, germà petit de la Maria, fou un home clau en la reestructuració teatral i del recorregut de la processó. La Maria va revisar-ne el llenguatge i el va adaptar a un de més comprensible, sense que perdés rigor ni originalitat. L’any 1977 es va posar música a la seva poesia “Dansa de la Mort a Verges” i l’acte va ser retransmès per TV-2.
Aquests últims anys se li dediquen actes commemoratius. Creu que la seva figura i obra s’està col·locant al lloc que es mereix?
D’homenatges, n’ha rebut diversos. En temps del franquisme, jo vaig assistir al primer que se li feu. El 28 de desembre de 1968, l’Associació dels Amics de Sant Pere de Roda, l’Ajuntament del Port de la Selva i la Diputació de Girona van retre un homenatge a Caterina Albert i Paradís —Víctor Català— i a Maria Perpinyà i Sais amb diferents actes i amb el descobriment de dues plaques de ceràmica amb un poema de cadascuna d’elles. El novembre de 2009, la Diputació de Girona va editar el llibre Antologia de poemes –Maria Perpinyà- i el desembre d’aquell mateix any, aquest llibre —amb tria i estudi crític a cura de Jordi Roca i Rovira— es presentà a l’església de Verges. En la presentació, la Coral Vergelitana va interpretar diverses cançons. Hi assistírem molts familiars i, entre ells, els nets de Maria Perpinyà, dos dels quals hi participaren de manera activa: Genís Barnosell, professor d’història contemporània, feu un parlament, i Mireia Casas, soprano, cantà diverses cançons catalanes. El 8 de març de 2012, Dia de la Dona Treballadora, s’inaugurà la plaça Maria Perpinyà, amb assistència dels seus tres fills. És la primera via pública vergelitana amb nom de dona.
I el 17 de setembre 2021, Maria Perpinyà va ser la protagonista de la segona part de la «Nit de Poetes», la vetllada poètica que, cada any, el mes de setembre, organitzen a Girona la coordinadora Nit de Poetes i l’associació Amics de la UNESCO de Girona.
Sí. És la recreació teatral de la figura d’un autor, en diverses etapes de la seva vida. Va ser encarnada per tres protagonistes, i va comptar amb la col·laboració de l’Associació de la Dansa de la Mort de Verges.
El darrer homenatge tingué lloc fa pocs mesos…
Sí. Els dies 7 i 10 de setembre del 2024, a Verges, es van fer un seguit d’actes d’homenatge a Maria Perpinyà amb motiu dels trenta anys de la seva mort. I encara, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha posat en marxa una pàgina on es pot obtenir molta informació referent a ella. Actualment, s’està treballant perquè la Sala de Lectura de Verges porti el seu nom.
Quins records personals guarda de la seva tia?
Senzillament tot el que recordo d’ella és la gran preocupació dels meus pares per tot el que havia passat. En parlaven molt sovint i procuraven ajudar-la sempre. Gairebé no la vaig conèixer. Ella vivia a Barcelona i, quan es traslladà a Verges, jo ja gairebé no anava mai a aquest poble de l’Empordà. El meu pare deia que era una gran poetessa i la meva mare, quan anàvem a Empúries, ens ensenyava un camí tot recitant un poema inèdit seu: “Camí dels enamorats”. De gran, l’he coneguda quan li han fet els homenatges.
Si li pogués enviar una carta, què li diria?
Que l’he coneguda tard, però que ara l’admiro, ja que m’he endinsat molt en la seva història i reconec que va ser una dona molt activa i compromesa en diferents causes. M’encanten els seus poemes i els llegeixo i recordo tot sovint.
Tant de bo que ben aviat puguem veure publicada la poesia inèdita de Maria Perpinyà.
