Observar els pètals d’una meravellosa flor pot demostrar sensibilitat, emoció compartida, anhel poètic, reflexió.
Tants gestos quotidians, mimètics, irreflexius, d’altres generosos i espontanis; en definitiva, infinits instants que ens mostren la fragilitat, vulnerabilitat, petitesa de l’ésser humà, la seva condició paradoxalment insignificant i poderosa en l’univers i en aquesta vida extraordinària.
D’un temps ençà però, tot sembla haver-se capgirat cap a un món egoista, avariciós, banal i barroer. En molts estaments i devenirs de la vida ens trobem amb coneguts, d’altres que coneixem del nostre entorn proper, aquells que solament ens apareixen en el mitjans de comunicació, o qui són cèlebres per motius encomiables, també aquells qui potser no haguéssim volgut conèixer mai.
En molts casos sentim decepció, frau, desil·lusió i desencís per motius de confiança prèvia, de rebre allò que no esperàvem, d’un desencant generalitzat vers els altres.
Els últims girs polítics en un escenari mundial inaudit amb el triomf d’una oligarguia dominant, especulació financera, guerres tecnològiques sense precedents i la cada vegada més creixent pujada de la dreta i ultradreta amb mesures completament allunyades de les necessitats de la gent, els problemes reals dels pobles que necessiten polítiques d’austeritat, educació i sanitat com drets universals i no imperis capitalistes que esborren tot atisbe d’humanitat i democràcia.
Estem experimentant una crisi ètica i humanitària, i com a conseqüència un deteriorament en el sistema de valors universal?
¿Què fa que, malgrat els avenços socials, la desorbitada eclosió tecnològica, la hiper connexió entre continents o l’existència ja real d’intel·ligències superiors amb qui podem conversar no s’hagi aconseguit una evolució humana transversal, empàtica, compassiva i igualitària entre els éssers humans vetllant per uns drets universals sovint injuriats i ignorats, una manca absoluta de misericòrdia amb els infants, dones maltractades, els col·lectius en perill d’exclusió?
Probablement estem visquent una nova era o procés de transició on les civilitzacions, les jerarquies, han mutat en altres prioritats polítiques, socials, econòmiques i culturals.
Som espectadors d’una “amoralitat normalitzada”? La pèrdua de moral, la manca d’esperit equànime, l’egoisme exacerbat desemboquen en societats deshumanitzades, individualistes i deshonestes. Mantenim líders i caps d’estat productors de mediocritat i mancats d’escrúpols, no tenim intel·lectuals, personatges públics i governants que amparin aquelles ingenuïtats d’altres èpoques com justícia per a tothom, la convicció de crear corrents de pensament cabdals vinculades no al poder absolut i poderós sinó la convicció que la igualtat i humiltat són els únics camins per poder entendre’ns.
La moral absent ens recorda la necessitat vital de la lluita diària per una societat avançada, moderna, lleial però amb una capacitat extraordinària d’escoltar totes les veus possibles en aquest món rar, extraordinari, inexplicable i prodigiós.
La societat humanitzada, del coneixement, emocional, justa, ens està esperant, depèn de nosaltres acaronar-la.
