A Joan Veny i Clar (Campos, 1932) se’l considera, sobretot, dialectòleg, però també ha treballat notablement l’etimologia i la història de la llengua. És un home enamorat de les paraules, «un campió de la diversitat dins la unitat» i, sobretot, una persona bona i generosa. En aquesta entrevista parlem de la llengua catalana, dels dialectes que la conformen, de les seves obres…, però també de la seva trajectòria professional i de la vida en general. Ens trobem a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans.
Què té Mallorca que hagi estat capaç d’infantar veritables gegants de la llengua catalana com és el cas de Ramon Llull, Mn. Antoni M. Alcover, el P. Josep Massot, Francesc de Borja Moll, Aina Moll… Vós mateix?
Mallorca –i les Balears‒ és –ha estat‒ un paradís lingüístic; hem sentit la seva realitat lingüística com una segona naturalesa, lligada a un passat esplendorós de vitalitat i força creativa, amenaçat per una interferència no desitjada que ha generat un impuls d’autodefensa i enrobustiment de la nostra identitat. Conscients d’aquests fets, hem treballat per recuperar espais perduts, aprofundir en el coneixement de les arrels i estructura d’una llengua menystinguda i completar i difondre la seva vestidura estàndard.
Veny i Clar són cognoms són poc freqüents, almenys al Principat. Quins són els vostres orígens?
Efectivament els dos llinatges, com diem a Mallorca, són pràcticament inusitats al Principat: Veny era, en català medieval, un mot comú, que volia dir ‘veí’, derivat del llatí vicinus, que va evolucionar a *veín, *vèin, origen de veny, com a apel·latiu avui desaparegut i conservat com a cognom, i de veí, com a apel·latiu comú, element constitutiu del sistema lingüístic. El cognom és freqüent al racó meridional (Campos, Porreres, Felanitx, Manacor). Quant a Clar (a Catalunya només es troba el derivat, Claret), prové de Llucmajor, el poble de la meva mare. El meu amic Josep Vallverdú ha jugat amb els dos cognoms, com si fossin ben(y) clar al·lusius al tremp planer dels meus treballs filològics.
Vós sou fill de Campos. Molta gent creu que aquest topònim és un nom castellà, però no és així: quan va arribar el rei Jaume I a Mallorca ja hi havia Campos.
Efectivament, el nom ja es troba en dues bul·les del segle de la conquesta. El nom és un descendent del llatí campus (o l’acusatiu campos), que volia dir ‘planúria’, com correspon a l’estructura geogràfica del seu terme. Fins i tot el gentilici campaner designa inicialment el que és propi del camp o del qui hi viu solitari (i no el de ‘tocador de campanes’, evidentment d’un altre origen).
Un altre aclariment que cal fer sovint és sobre l’origen de l’article salat a Mallorca, que, en la llengua escrita, es va introduir a les Illes en època molt posterior a la reconquesta.
L’article derivat de ipsu, ipsa, i no de illu, illa, present en es cavall, sa cadira, propi de les Balears (tret de Pollença), es va introduir amb els colonitzadors en el català col·loquial de Mallorca però s’evitava en el registre escrit. Si consulteu la Scripta mallorquina notareu que l’article salat no comença a aparèixer fins al segle XVIII en textos de caire popular. Com tampoc s’hi sol trobar la iodització de paia, reia, etc. per palla, rella, etc. Valuosos testimonis de la consciència diferencial entre llengua parlada i llengua escrita, o, com diem avui, entre llengua col·loquial i llengua estàndard.
Què és el que més agraïu als vostres pares?
D’haver afavorit la meva vocació docent i investigadora i, amb el seu exemple, haver-me ensenyat la probitat i l’empatia en les relacions humanes.
Ens agradaria que miréssiu enrere i ens diguéssiu alguns bons records de la vostra infantesa i joventut?
La innocència feliç de la meva infància es traduïa en els jocs practicats al carrer (a bolles, a tec i pam), o de vetlada (joc del pare carabasser) o a l’escola primària, quan apreníem les veritats del catecisme en català. La joventut va lligada a la Congregació Mariana, on jugàvem a ping-pong, sentíem contar rondalles, vivíem una vida eixumorada d’espiritualitat, fèiem teatre que comprenia sainets en mallorquí i peces serioses només en castellà; no puc oblidar els estius a sa Ràpita, llogaret de la costa, on amb un llaütet molt mariner pescàvem a volantí grívies i donzelles i qualque anfós; una afició de la qual trauria rèdits més tard amb les meves recerques sobre lèxic ictionímic.
Algun cop us heu referit al fet que tant la vostra mare com la vostra àvia de Llucmajor en sabien moltes, de cançons. De qualsevol tema en feien una cançó. Per què la gent no canta tant com abans?
Tant la meva àvia materna (sa padrina Bolena) com la meva mare en sabien una muntanya de cançons populars, que vaig recollir a centenars i vaig lliurar al P. Ginard, autor del monumental Cançoner Popular de Mallorca, i que va ser objecte d’un treball meu en memòria de Jordi Rubió i Balaguer. Era una meravella conversar amb elles: cada tema venia il·lustrat amb una cançó. Avui les coses han canviat. L’oblit de la cançó popular ha estat substituït per la cançó improvisada, la glosa que dèiem, que té protagonistes eminents com en Xurí i, a Campos, en Miquel Àngel Adrover.
Quina és la diferència principal entre la Mallorca de la vostra infantesa i l’actual? Quina seria la Mallorca que desitjaríeu?
Després de 50 anys, Mallorca ha canviat notablement. Centrant-me en el meu poble, el paisatge rural, que era un hort de verdor i prosperitat, per l’aigua que els molins de ramell aixecaven de les entranyes de la terra, ara s’ha convertit en un ermàs, on campen herbassars, llentiscles i revells. La societat ha experimentat mutacions importants: a les prohibicions franquistes de la llengua pròpia va succeir tolerància i normalització. Record que, a la tornada del meu sojorn a Lovaina, per a ampliació d’estudis de filologia, l’any 1955, em van fer una entrevista on parlava dels meus viatges a Bonn i Colònia, amb universitats que valoraven l’ensenyament del català, però el diari exigia de treure-hi tal referència; entrevista que no es va publicar davant el meu veto a tan injust escapçament. Després de l’arribada de la democràcia, l’obertura política va donar els seus fruits: col·legi J. V. i C., col·legi Fra Joan Ballester, Institut Damià Huguet, revista Ressò, Campos és Poesia, Llengua amb Tàperes, etc.
Què els diríeu, als actuals governants de les Illes, en relació amb el català, la llengua pròpia de les Illes?
Que no posin traves al que ha estat una conquesta de l’espai de la llengua pròpia, que ha de ser llengua preferent, amb més de 700 anys d’història a les Illes, amb respecte cap a la llengua sobrevenguda.
Quan teníeu setze o disset anys rebéreu un encàrrec que fou decisiu en el que ha estat la vostra trajectòria professional i que us despertà la passió per la llengua. Amb un company féreu una monografia històrica d’una església rural, Sant Blai, a tres quilòmetres de Campos. Què va suposar, per a vós, aquell encàrrec?
La preparació d’aquella monografia va significar un primer contacte amb la història, concretament del meu poble, i, encara més, amb la llengua que aquest no solament parlava sinó que també escrivia, cosa que ens era interdita en l’època franquista. Allò va ser la revelació d’un tresor amagat l’estudi del qual esdevindria la passió de la meva vida. Arran d’aquell “descobriment” em va interessar cada vegada més el coneixement de la nostra varietat de català, incrementada pels llibres que em va regalar el meu oncle, el teatí Antoni Veny, llibres religiosos la major part, però també de la literatura insular amb autors com Costa i Llobera o Joan Alcover, fins i tot Ramon Llull, amb una Vida Coetània que em va posar en contacte amb les meravelles del català medieval, que imitaria arran d’unes excursions fetes amb amics.
Un altre moment decisiu devia ser quan anàreu a la Universitat de Barcelona i coneguéreu el professor Antoni M. Badia i Margarit. Ens podríeu parlar del seu mestratge i de la seva influència envers la vostra trajectòria i obra?
El contacte amb Antoni M. Badia Margarit va ser decisiu en la meva trajectòria professional. Al mestratge a les aules universitàries d’un professor jove, bon expositor, zelós de transmetre als alumnes el seu entusiasme per la matèria que explicava, se sumava l’organització d’excursions al bell paisatge català on s’alternava l’esbarjo amb la toponímia en una atmosfera d’amable convivència. Ens convidava a fer exposicions quinzenals sobre temes lingüístics i despertava vocacions cap a la recerca filològica que fructificava en forma de tesis i tesines. El seu afecte per la meva persona es feia palès quan m’incorporava com a professor adjunt a la seva càtedra, m’aconseguia una beca per a ampliar estudis a la universitat de Lovaina o m’ajuntava a l’equip del projecte Atles Lingüistic del Domini Català (ALDC), del qual esdevindria més tard l’únic responsable.
També estudiàreu a les universitats de Lovaina i Poitiers. Què us suposaren aquelles estades a l’estranger?
El sojorn a Lovaina em va fer possible el treball dialectològic amb el professor Sever Pop, prestigiós dialectòleg romanès acollit per aquella universitat, i, a més, a través de freqüents visites a la Biblioteca del Departament, de conèixer una bibliografia romànica que no es trobava a Barcelona, que em va ampliar els meus coneixements sobre la matèria i que va conèixer un fruit concret en l’article sobre descendents romànics del llatí talentum (mallorquí talent ‘gana de menjar’), i que va ser la meva entrada, als 23 anys, al concert de la romanística.
I a la de Poitiers?
L’estada a Poitiers obeïa sobretot a la necessitat de perfeccionar el meu francès de cara a unes oposicions a càtedra d’Institut, que vaig poder guanyar (1960). Allà es va celebrar un col·loqui sobre literatura medieval, especialment els cantars de gesta, i vaig tenir ocasió d’escoltar la intervenció de R. Menéndez Pidal, que es va defensar brillantment de preguntes; també vaig ajuntar-me amb els alumnes del Dr. Martí de Riquer per cantar a cor “A la ciutat de Nàpols” davant els assistent al col·loqui.
I poc temps després, el 1956, us doctoràreu en Filologia Romànica, amb una valuosa tesi doctoral sobre els paral·lelismes lèxics en els dialectes catalans.
Durant la carrera (Filosofia i Lletres, especialitat Filologia Romànica) vaig establir contacte amb en Germà Colón, que havia acabat els estudis universitaris feia dos anys, amb el qual comentàvem característiques comparades del seu parlar castellonenc amb el meu mallorquí, ampliades amb el contacte de la família Roig, d’Ulldecona (Montsià); aquelles converses em van suggerir el tema de la tesina, ampliada després en tesi doctoral sobre els paral·lelismes entre el català occidental, especialment el valencià, i el balear, que, tot i pertànyer a dos blocs dialectals diferents, manifestaven concomitàncies que atribuïa a factors d’arcaisme.
Quan i com es despertà el vostre interès per la dialectologia?
Ja he parlat d’un descobriment de joventut: que els mallorquins, a més de parlar la seva llengua, l’escrivien. I aquella llengua, al costat d’arcaismes, contenia mots que havien perdurat en la varietat que jo parlava. D’aquí va començar el meu interès per la varietat campanera, ampliada pels paral·lelismes amb el català occidental i, més tard, per les enquestes de l’ALDC, amb uns rics materials que sovint han estat la base dels meus treballs de recerca com també de les meves classes a la Universitat.
Davant un mapa dels dialectes de la llengua catalana, quina lectura us agradaria que se’ns fes?
Primerament, de fascinació per una extraordinària riquesa lingüística, producte de la fidelitat, la creativitat i els contactes exteriors dels catalanoparlants, riquesa a estudiar des d’un punt de vista històric i descriptiu; segonament, davant una tan marejant variació, de necessitat de procedir a una selecció de cara a la intercomprensió i comerç literari, base de la llengua comuna o estàndard, generosa en el nostre cas amb la presència de variants. Un mapa com una immensa rosassa (la llengua), de colors variats (els dialectes).
Està ben quallada la idea que no hi ha dialectes superiors ni inferiors i que tots sumen i enriqueixen la llengua?
Des d’una perspectiva estrictament lingüística és així, no hi ha uns dialectes de rang superior a uns altres: la dialectologia els estudia i els seus estudiosos s’apassionen amb les seves característiques, provocades pel relleu, el veïnatge geogràfic, la història, les diferències socials, la creativitat, el model normatiu, etc.; la consideració popular en alguns casos de contacte estret de llengües pot generar un concepte d’autoodi, de menysvaloració de la pròpia varietat, com passa en parlars de frontera. També la política lingüística, selectiva, pot fer creure que hi ha parlars menys “bons”.
Els dialectes van perdent terreny? I si és que sí, què comporta aquest fet?
Tota llengua viva, amb els seus dialectes, no és un sistema immòbil, sinó que va canviant a través dels segles; fins n’hi ha que desapareixen. Els factors històrics hi tenen un paper important. Els dialectes de la nostra llengua han experimentat alteracions en els seus sistemes; en primer lloc com a evolució interna, pròpia (compareu, per ex., el català del segle XIV amb el del segle XVI); però també, per factors externs: a causa de la pressió del castellà a través de l’administració, l’escola, la literatura, el català es va veure, amb intensitat vària, envaït d’aquelles interferències, que també van afectar el català septentrional amb el francès, i l’alguerès amb l’italià. Un altre factor recent de recessió social de la llengua pròpia és l’allau de la immigració; per contra, després de la guerra del 36, quan aquella era més escassa, vam assistir a una brillant integració.
Un tema de debat sempre viu és la relació que hi ha d’haver entre el català estàndard i les variants de la llengua. Quina ha de ser segons el vostre parer?
És el problema que alguns han volgut veure entre llengua històrica i llengua estàndard, perfectament compatibles. Aquesta es nodreix de la primera, seleccionant elements, aparcant-ne d’altres, introduint-ne de nous, teixint així un model de llengua que, tot i donar un cert protagonisme al català central, incorpora en el sistema elements dialectals segons criteris d’extensió territorial, tradició, expressivitat, etc., elements amb funció d’opcionalitat i també de substitució dels que no són genuïns; l’absència de gran diferències diatòpiques en el català pel fet de contenir dialectes constitutius, procedents del llatí, i dialectes consecutius, resultat d’una expansió dels anteriors cap al sud i les Illes, facilita la formació d’un model altament participatiu, composicional. L’Institut d’Estudis Catalans, a través de la seva Secció Filològica, ha posat els mitjans amb aquest objectiu (Diccionari General, Diccionari de la llengua catalana, Diccionari descriptiu, Diccionari essencial, Proposta d’estàndard oral, Gramàtica de l’IEC).
Sou l’autor d’Els parlars catalans, un llibre essencial per a la dialectologia catalana, síntesi de la variació dialectal de tot l’espai dels Països Catalans. En deveu estar especialment satisfet?
L’any 1978 l’Editorial Dopesa, avui desapareguda, va encarregar-me un llibret sobre la variació dialectal. Ja tenia l’experiència de l’ensenyament de l’assignatura Dialectologia Catalana, per encàrrec del meu enyorat amic Antoni Comas, des de l’any 1970, i en cosa d’un mes vaig procedir a la seva redacció, servint-me de la bibliografia del moment i de la meva experiència de contacte amb els dialectes. L’èxit del llibre (13 edicions) és imputable a la inexistència d’un manual semblant aleshores i al fet que a Batxillerat hi havia en el programa de Llengua un apartat important dedicat a la dialectologia. Obra millorable com es pot veure en l’obra de Mar Massanell, Dialectologia Catalana (2015), en la qual vaig col·laborar.
L’Atles Lingüístic del Domini Català és un projecte colossal. Quins són els seus actius principals?
Es tracta d’un projecte exposat al 1953 per Badia i Colón, però que, per circumstàncies diverses, vaig heretar com a responsable i impulsor, ajudat en les enquestes realitzades entre 1960 i 1974, en 190 poblacions, per Joaquim Rafel, Joan Martí Castell, Lídia Pons, més tard Montserrat Badia; i publicat a l’IEC, amb la codirecció de Lídia Pons, l’assessorament cartogràfic de Pedro Monzo i l’eficaç col·laboració de les tècniques de l’IEC, Núria Jolis i Montserrat Roma. Les novetats de l’obra eren, en l’etapa recol·lectora de materials: treball en equip, enquesta indirecta, registres de cultura popular, gravació magnetofònica (vam ser pioners d’aquest mètode a la Península Ibèrica), recull d’etnotextos; en la fase d’explotació de dades: formació d’una base de dades, publicació en paper (9 volums) i en línia. Obra rebuda elogiosament per la romanística.
Ens agradaria que ens parléssiu, també, del Petit Atles lingüístic del domini català.
Mentre preparàvem el tercer volum, vaig tenir la idea de fer el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, un atles interpretatiu que presentava mapes poligonitzats, amb les àrees lingüístiques en color, acompanyades d’un comentari lingüístic sobre l’espai, origen, evolució, canvis de cada mot o cada tret fonètic, morfològic o sintàctic; cada comentari acaba amb el mot o mots del conjunt dialectal que han passat a la normativa.
Vós sempre heu insistit que Fabra sempre va ser molt respectuós amb les formes dialectals…
Efectivament, però alguns no s’ho han cregut, titllant-lo de centralista, de massa afecte al barceloní. Fa anys vaig cridar l’atenció sobre la presència de dialectalismes en el Diccionari General, procedents del Diccionari Aguiló; ara, amb José Enrique Gargallo, tenim en marxa un projecte de recerca que mostrarà la compareixença en el diccionari de 1932 de centenars de mots d’extracció dialectal.
En l’edició del llibre sobre la pesta de Jacme d’Agramont, del segle XIV, vàreu poder demostrar que hi apareixien alguns elements propis del seu parlar de Lleida.
Durant la meva estada a Lleida com a catedràtic d’Institut, vaig tenir ocasió de llegir atentament un tractat sobre la pesta (segle XIV), del metge lleidatà Jacme d’Agramont. Em va sorprendre que el text reflectís, dins la seva unitat, característiques del parlar de la capital del Segre. Vaig fer-ne una nova edició, rigorosa per a un estudi lingüístic, i vaig fer així una contribució al coneixement de la dialectologia medieval, aleshores en bolquers.
En relació amb l’etimologia, heu dedicat diversos estudis a l’ictonímia. D’on us ve l’interès i la passió pels peixos?
Sempre m’ha captivat conèixer l’origen de les paraules, que he considerat un treball difícil i mai havia pensat que al llarg de la meva vida acadèmica hi pogués fer alguna contribució dins un camp tan espinós. Vaig començar per l’espai del mar, a propòsit del penegal, Helicolenus dactylopterus, mall. serrà imperial, per al qual les enquestes marineres em van proporcionar la variant serrà penegal, que m’acostava a un adjectiu que, per dissimilació de laterals, procediria de pelegal, i aquest, atès que el peix viu a gran profunditat, del llatí pelagalis ‘relatiu al pèlag’ (< pelagus ‘alta mar, mar profunda’), és a dir, ‘peix que viu a gran profunditat’. Després seguirien aportacions a la ictionímia, l’ornitonímia i altres camps semàntics.
Si us demanessin per la vostra paraula preferida, quina diríeu?
N’hi ha moltes (festejar, quetsémper, terra, etc.), però si en voleu, una, seria el mallorquí mamballetes ‘aplaudiments’, pels seus components, ball i manetes (per metàtesi), al·lusiu al moviment alegre, festós de les mans arran d’un acte exitós. Una mamballeta és també, per extensió, una ‘bufetada’. Un exemple de l’ambigüitat dels mots en aquest cas aplicable a la nostra llengua: mamballetes positives per la seva perseverança i prodigis literaris, però també mamballetes negatives per les agressions i dejectaments soferts al llarg dels darrers segles
Comenteu aquestes citacions vostres:
- “Els catalans la porten a la sang, aquesta fidelitat a la pròpia llengua”
La història la demostra. Malgrat les maltempsades i opressions contra el poble i la seva llengua, aquesta s’ha mantingut com a codi parlat i codi escrit, malgrat interdiccions dels dominadors; avui es lluita contra un altre perill, el social, de la massiva immigració, amb entrebancs estatals que s’haurien de resoldre. Malgrat tot, la lliçó de la història augura la continuïtat gloriosa d’una llengua mil·lenària.
- «Quan descobreixo una etimologia és com si caiguessin pètals de roses del firmament».
Com el científic que se sent joiós del seu descobriment, l’etimologista n’experimenta un goig sublim. Recordem que l’etimologia és la base de la gramàtica històrica i la història de la llengua, que ens recorden el nostre passat i envigoreixen el nostre futur.
- «Cada paraula té la seva història.»
Ho va dir el fundador de la geolingüística, Jules Gilliéron, davant els mapes de la realitat multidialectal del seu Atlas linguistique de la France amb la marejant variació que oferien les llengües gal·loromàniques de l’hexàgon. Perseguir els avatars de cada paraula, des del seu origen, és una labor detectivesca apassionant.
Quines tres receptes suggeriríeu per a augmentar l’ús social del català?
No soc sociolingüista. Insinuaria una nova formació dels professors de cara a un ensenyament amb una majoria d’aprenents poc interessats per a familiaritzar-se amb el català; noves mesures per a l’ús predominant del català, l’única llengua pròpia del territori, com és ara la de la disponibilitat lingüística i l’exigència del coneixement del català per accedir a càrrecs públics i a treballs d’empreses privades.
Què els diria, als nouvinguts de tots els orígens, per a animar-los a aprendre el català? I als joves, per a usar-lo?
És normal que quan t’instal·les a un altre país, has de conèixer la seva llengua. En el cas del català, aquest és la llengua pròpia, amb més de mil anys d’història; acostar-s’hi i estimar-la és un acte de justícia i d’amor al país que t’ha acollit, sense oblidar la llengua d’origen.
Quins consells donaríeu a un estudiant de filologia catalana?
Atès que vaig rebre l’ensenyament en castellà, una llengua nouvinguda, que en aquell temps, al meu poble, només parlava un guàrdia civil o un mestre vingut de fora; nosaltres l’apreníem com una llengua estrangera. Per al català vaig ser autodidacte; ningú me’l va ensenyar. I quan, a partir de 1955, a la Universitat, com a professor de classes pràctiques, vaig poder ensenyar la meva llengua, vaig sentir un plaer indicible. Suposo que el mateix experimentat pels nombrosos ensenyants de després de la restauració de la democràcia. Avui, a causa de la immigració i del declivi del valor de l’esforç, el professor es troba davant un auditori poc simpatitzant amb la llengua catalana. I la seva actitud hauria de ser de mostrar la importància de conèixer la llengua del país, per l’accés al treball, per simpatia amb el país d’acollida, perquè aprendre llengües és ampliar el coneixement del món… Missió costeruda la de l’actual professor de català.
Mirades a la llengua catalana (Nova Ed. Moll), el vostre darrer llibre, que reuneix treballs sobre matèries diverses, testimonia, un cop més, l’enorme riquesa de la llengua catalana. En som prou conscients, d’aquesta riquesa?
Sempre he cregut que reunir en un volum treballs dispersos publicats en revistes d’especialitat o locals, era una manera de difondre novetats poc conegudes del gran públic, interessat, en la seva majoria, pels problemes de la llengua. Per això han aparegut diversos volums amb aquesta orientació. El que esmenteu, publicat per la Nova Editorial Moll, a més d’una presentació dels valors del Petit Atles lingüístic del domini català, aborda canvis fonètics com el de o– inicial en au– (oliva > auliva), o l’alternança metge/metxe en català oriental, que hauria baixat del nord, la riquesa fraseològica de cel a cabassets, aigua a cantirets, o les aportacions a la lingüística d’Antoni de Bofarull i Antoni Rovira Virgili.
Països Catalans, països de parla catalana, Catalanofonia… Com ens hi hem de referir, als pobles de parla catalana. I quina hauria de ser la relació entre tots ells?
Per a evitar susceptibilitats preferiria Països de Llengua Catalana amb un sinònim neutre, catalanofonia, calcat del francès francophonie.
Heus ací subjectes d’unes possibles oracions. Vós mateix, finalitzeu-les:
La llengua catalana és la nostra: l’hem de parlar, escriure, il·lustrar, defensar, estimar.
Els dialectes formen la nostra llengua històrica, de la qual es nodreix la llengua comuna, estàndard; les dues són compatibles i s’enriqueixen mútuament.
Catalunya, una nació que ha aglutinat una llengua compartida.
Us proposem un exercici que potser no és de realització fàcil: que atribuíssiu un adjectiu al costat dels següents filòlegs: Antoni M. Alcover, Antoni M. Badia i Margarit, Germà Colon, Joan Coromines, Pompeu Fabra, Carme Junyent, Aina Moll, Francesc de Borja Moll…
Antoni M. Alcover, geni de la dialectologia; Antoni M. Badia Margarit, gran lingüista exponent de la internacionalització del català; Germà Colón, eminent etimologista; Joan Coromines, geni irrepetible de la lexicografia històrica; Pompeu Fabra, savi gramàtic i lexicògraf, providencial artífex de l’estàndard; Carme Junyent, impulsora d’un feminisme judiciós; Aina Moll, donassa d’una política lingüística assenyada; Francesc de Borja Moll, portentós lexicògraf, gramàtic eminent, integrador de la varietat balear en el model normatiu.
Convindria fer un III Congrés Internacional de la Llengua Catalana?
Bona proposta per tal d’abordar els nous problemes que assetgen la nostra llengua.
El P. Massot, en complir vuitanta anys, deia que tenia feina per cent cinquanta anys més. A vós us deu passar una mica el mateix. Quins projectes teniu sobre la taula en aquest moment?
Tot i la meva edat avançada, tinc treballs en curs, com és ara el projecte ja esmentat, compartit amb José Enrique Gargallo, sobre els dialectalismes presents en el Diccionari General (1932) de Pompeu Fabra, o la direcció de la Scripta relativa a l’alguerès, el català nord-occidental i el valencià, en col·laboració amb Àngels Massip; com a treballs personals, un llibre sobre la història lingüística dels nostres ocells, a més d’articles diversos de caràcter etimològic i dialectològic.
Què us ha ensenyat la vida, fins ara?
Que hi ha coses molt importants com la vida en família, generadora de felicitat, compartida amb la vida laboral que, en el meu cas, agermana docència amb recerca. La meva feina no ha estat mai una càrrega sinó una fruïció, un gaudi.
El tema de la mort, com el viviu?
Amb serenitat, com un episodi que ha d’arribar un dia o altre. M’agradaria que fos, com diu Joan Margarit, una “mort senzilla, /com la mort d’un ocell o d’una flor”
Estrella Mesquida, la vostra muller, morí a finals de desembre (2024). Ens agradaria que li dediquéssiu el següent espai.
La meva dona es l’estrella de la meva vida. Units per un amor que dura des de fa més de setanta anys, amb tres fruits meravellosos, només tinc paraules de gratitud per haver comprès la meva passió per la llengua i haver-la compartit. Sento per ella una enyorança infinita.
Un somni que us agradaria que s’acomplís.
Seria bonic que, superant ambicions polítiques i processos històrics cancel·lables, els Països de llengua catalana poguessin ser una realitat.
Les dades que surten en relació amb l’ús social de la llengua són preocupants. Quina actitud cal tenir davant d’aquests percentatges?
Dades realment alarmants davant les quals cal lluitar amb mesures polítiques i socials. Adesiara apareix qualque notícia esperançadora, com que gairebé els 80 % de les famílies de les Balears han triat el català com a llengua de l’escola dels seus fills; l’ensenyament ha de ser un instrument poderós de foment d’ús de la nostra llengua.
Ens podríeu explicar alguna anècdota poc coneguda que hàgiu viscut en relació amb les paraules?
Arran de les enquestes per a l’Atles lingüístic del domini català, en una població ribagorçana, l’informador, en un descans de l’interrogatori, ens va convidar a tastar el vi de la seva bota al qual vam correspondre amb els corresponents elogis, justificats per un “Ah!, és que jo hi poso, jo hi poso…” i no li sortia la paraula fins que al final va sortir-ne airós, exclamant “Jo hi poso coca-cola!”; gran desil·lusió dels investigadors que esperaven el nom d‘alguna herba de les serres pirinenques i gran sorpresa que aquella bevenda hagués arribat (1968!) a aquelles remotes muntanyes.
Quin és el reconeixement que us ha fet més il·lusió?
Impossible de respondre a aquesta pregunta. Tots els reconeixements m’han causat una profunda satisfacció, sobretot tenint en compte que provenen de centres i institucions de gairebé tot el territori (català central, català nord-occidental, valencià, balear).
El 1978 ingressàreu a l’Institut d’Estudis Catalans, adscrit a la Secció Filològica, de la qual fóreu vicepresident del 1992 al 1998. En parlar de la vostra relació amb l’IEC, quines són les primeres paraules que us surten?
El professor i amic Antoni M. Badia va ser qui em va proposar per entrar a la docta acadèmia l’any 1978. Havia publicat la tesi, Els parlars i diversos articles, com el que versava sobre els derivats de talentum, aparegut en una revista internacional i tenia un prestigi com a professor universitari. Vaig aprendre moltes coses d’aquelles reunions i després vaig agrair que l’IEC acceptés la fase d’explotació dels materials de l’ALDC i la seva ulterior publicació. Vaig experimentar, al llarg dels anys de col·laboració, una actitud més oberta de cara a l’admissió de diatopismes en la llengua normativa i al desenvolupament de projectes de gran volada, com l’ampliació del DIEC, el Corpus Textual Informatitzat o la Proposta d’Estàndard oral.
Quin dels vostres llibres recomanaríeu en primer lloc a una persona que us descobrís gràcies a aquesta entrevista?
Els estimo tots, però valoro qui-sap-lo el Petit atles lingüístic del domini català pel que representa d’esforç d’ordenació i interpretació de les dades de l’atles gran.
L’espai de la darrera pregunta és per a vós. Acabeu l’entrevista com més bé us plagui.
Crec que és l’entrevista més completa que m’han fet mai. Per això, una garbera de gratitud.
«Perseguir els avatars de cada paraula és una labor detectivesca apassionant.» Molts d’anys i bons i aquest que no compt!, benvolgut professor Veny.
