El Partit Socialista de Catalunya torna a presidir la Generalitat, però és molt diferent als tripartits dels anys 2000. Se’ls percep poc en sintonia amb el “carrer”, encara que TV3 ens ensenyi el president Illa cada dia amunt i avall fent coses intranscendents.
El molt honorable Pasqual Maragall, i fins i tot el seu descafeïnat successor José Montilla, es “creien” l’autogovern. En canvi, Salvador Illa sembla no saber què fer amb les institucions de l’autonomia més enllà d’espanyolitzar-les. Tot i la greu minva de substància de la Generalitat, ell actua com si encara en tingués massa i li fes nosa.
Illa va anar a Madrid el passat 20 de març a impartir una conferència econòmica que resultà completament anodina i banal. No va ni esmentar els gegantins dèficits fiscal, d’inversions i d’infrastructures. Això sí, La Vanguardia el felicità per conciliador i per no fer com altres, que creen conflicte.
Aquí rau la feblesa d’Illa: no s’ubica en el seu rol de president català. Grinyola veure’l a tothora com un mandao de Madrid. Està molt descol·locat quan ha d’afrontar el desgavell de Rodalies o el concepte “Catalunya Nord”. El senyor Illa és un president de pa sucat amb oli de Jaén.
La Casa de la Generalitat a Perpinyà és un cas paradigmàtic. Illa, sempre pendent d’Espanya, esquiva les implicacions polítiques que la nació catalana vagi més enllà de les fronteres actuals. Ni ell ni el pobre noi a qui va posar de director general volien pronunciar “Catalunya Nord”, ni actuar-hi en clau nacional. L’escàndol va arribar perquè ningú no entén què hi feien allà, començant per ells mateixos.
La Delegació del Govern a Brussel·les també fa l’efecte que els sobra. Hi han plantat una bandera espanyola i n’han omplert els actes de representants diplomàtics espanyols, i de les regions “muy y mucho españolas”. A la vegada, han exclòs del mailing una munió de catalans. A mi ja no m’hi conviden malgrat haver estat delegada adjunta. En el fons, aquest Govern deu ser independentista atès que ens exclou del seu grup de contactes espanyols.
“Govern de tothom”, clamen. I pensar que retreien als seus predecessors independentistes no governar per a tots els catalans!
Fan gala d’una barra infinita. La -reprovada- consellera Sílvia Paneque culpa Junts dels problemes de Rodalies, “per deixadesa en vigilar les inversions”. Oblida que la seva col·lega Raquel Sánchez, quan era ministra de Transports, el setembre de 2022 va acusar Junts de fer “victimisme” per protestar per Rodalies! Espanya, com la banca, sempre guanya.
Paneque hauria d’haver estat fulminada el primer dia, quan va gosar col·locar el seu home com a cap de gabinet. Es va tornar a lluir quan va afirmar que les infiltracions de policies espanyols als moviments independentistes “s’adeqüen al marc normatiu vigent”. Vigent a on, a Turquia?
Els socialistes manen a tot arreu, malauradament. Fa poc, en un cenacle independentista, algú evocava amb enveja el PSC, tot dient que “està molt fort”.
No, senyor. Qualsevol partit que sostingui el seu poder en la repressió és en realitat molt feble. Quan parlem del domini socialista, hem d’incloure a l’equació la implacable persecució política contra l’independentisme. No ens oblidem tampoc de sumar-hi la rendició i posterior col·laboració d’Esquerra Republicana en una coerció que els inclou a ells mateixos. Ells sabran per què.
El PSC no és fort. És tan insegur, que copia i fa com si fossin idea seva els projectes polítics que Junts ha lluitat i arrencat als amos del PSC a l’Estat: l’oficialitat del català a Europa i el nou canal de TVE en llengua catalana en són dos exemples.
El president a l’exili Carles Puigdemont eclipsa l’ocupant de Palau, fins i tot el dia de la seva investidura. Molt especialment el 8 d’agost, quan la traïció d’uns independentistes li va lliurar la Generalitat. Salvador Illa n’és conscient i per això el defuig.
No reconèixer l’amnistia política a qui negocia i pacta amb el teu propi partit és una actitud molt mesquina i covarda.
