Quan arriba el solstici d’estiu i la flama del Canigó és passejada arreu dels Països Catalans els camps s’han tornat d’un color groc intens, les espigues despunten i els grans s’engreixen. Quan el vent les acarona es balancegen tot formant ones que dibuixen, ara en línia ara en espirals, capricioses uns quadres en dolç moviment. Ha arribat aquella hora en què grans màquines, algunes semblant vagons de tren, que per para-xocs davanter tenen com sínies amb pales rectilínies que van tallant el blat arran i enviant-lo cap a unes profunditats on secretament separen el blat de la palla. Per una banda en surten els grans daurats i per una altra la palla que resta estesa damunt dels rostolls. Una darrera operació embala la palla normalment en cilindres, altres vegades en cubs. Aquests cilindres de palla, separats o ajuntats en rengleres, decoren els camps. Això ara però, com es feien aquestes operacions fa seixanta, setanta o més anys?
A l’època, els camps de blat eren els mateixos, el dibuixos que feia el vent també, però aquestes màquines que semblen vagons de tren no hi eren. El temps de la sega era molt diferent. La vida dels pagesos sempre ha estat mot dura, però no sempre de la mateixa manera. Sí, les cabines de les recol·lectores actuals porten aire condicionat però, malgrat tot, el pagès conductor surt fresc de la cabina però cansat i no li costa posar-se a suar aviat. Conduir una recol·lectora o un tractor no és com fer-ho amb un turisme elèctric. Això no obstant, encara era més dur segar i batre fa seixanta, setanta o més anys.
Abans els pagesos es barallaven per l’aigua, però quan calia feien pinya per ajudar-se en les grans tasques del camp. Quan la sega, s’aplegaven amb les seves dalles, aquella eina amb la qual es representa la mort però que en realitat era la primera eina per a la producció del nostre pa de cada dia. Una colla amb les respectives dalles ara segaven el camp d’un i després, successivament, ho anaven fent amb els dels companys. La palla amb les espigues quedava ajaguda al terra. Llavors s’havien de fer les garbes, els homes -les dones, al migdia, duien l’avituallament als segadors en un cistell amb pa, embotits i el porró ben ple, tot cobert per un mocador de fer farcells- canviaven la dalla per la falç, en molts indrets també anomenada volant; recordeu el símbol comunista de la falç i el martell? Amb aquesta eina recollien una determinada quantitat de tiges de palla amb espiga i les lligaven amb un parell de les mateixes tiges fent grapats de garbes que anaven deixant a terra espaiades amb molta regularitat.
Llavors venia la feina d’apilar les garbes per fer les garberes per tal que aquelles s’apilonaven en forma de piràmide. A fi que si plovia no es fessin malbé, a la punta de la piràmide s’hi posaven un parell de garbes que feien de caputxa. En comptes dels cilindres de palla actuals al camp hi quedaven les garbes que, al meu mode de veure feien més bonic perquè no eren volums tan geomètrics i requerien de l’habilitat de l’home. Allí no hi havia màquines, tan sols homes i eines manuals. Per pujar les garbes en piràmide ja havien aparegut les següents eines, aquesta vegada només de fusta, les forques, que també servirien per portar les garbes al carro que les traslladaria a l’era on serien descarregades. Les garbes, desfetes del seus lligams, es desfeien i eren col·locades en un cercle inscrit dins l’era. La següent operació era la de batre a fi de separar el blat de la palla.
Cada terra fa sa guerra. Dins de Catalunya mateix, el batre es podia fer de maneres diferents. Jo recordo com es feia a Llerona. Els pagesos tornaven a fer pinya per tal d’avançar amb més eficàcia fins al final del procés. Enmig del cercle de garbes s’hi situava un home que amb una corda feia donar voltes a un cavall que hi tenia lligat a la distància justa perquè trepitgés les espigues de les garbes i d’aquesta manera anava quedant separat el blat i la pellofa de la palla. Això no s’aconseguia amb una volta del cavall ni amb dues car les espigues s’anaven dispersant. Els altres homes, al voltant del cercle, tenien cura d’anar tornant les espigues disperses al cercle on trepitjava el cavall. Així fins que es considerava que la immensa majoria d’espigues ja havien desprès llurs grans. Les que encara podien quedar amb els grans eren separades i s’acabaven de picar amb les forques. La palla es destriava amb les forques d’on havien quedat els grans de blat amb pellofa o sense. Al migdia, a l’entrada de la casa on es batia, els homes s’asseien a terra i les dones els anaven portant unes bones llesques de pa amb tomàquet, embotits, el porró de vi i fruita del temps.
Quedaven dues o tres operacions. A prop de l’era s’hi solia construir el paller. De primer es clavava al terra un pal ben dret. Llavors els pagesos anaven enforquillant la palla i, forca a l’espatlla, l’anaven traslladant al voltant del pal on un home l’anava distribuint en cercle. Mentre s’anava acumulant la palla l’home que arranjava el paller anava pujant damunt mantenint el cercle fins que a una certa alçada començava a disminuir-ne el diàmetre progressivament tot procurant que les tiges de palla, com radis partint del pal, fessin una mena de teulada. Un cop el cercle estrenyia el pal, entre aquest i la palla hi posava un grapat de fang a fi que quan plogués l’aigua no penetrés entre el pal i la palla car hauria pogut podrir-ne bona part. Com a remat se solia col·locar una olla cap per avall damunt la punta del pal.
A l’era hi quedava el blat barrejat amb la pellofa que era acumulat amb escombres de bruc i recollit amb pales per ser introduït a la ventadora, una màquina que, accionada a manovella, separava els grans de blat de la pellofa, el boll. El blat era recollit en sacs i lligat, cosit amb grans agulles. Del boll te n’havies de separar perquè volava i si se’t ficava pel coll o el clatell aquella nit no dormies. Llavors no hi havia dutxes ni banyeres, al menys a pagès; tan sols cubells, comunes; parets de pedra i pous. Amb el blat al sac i ben lligat, l’última etapa consistia a carregar-lo al carro i portar-lo al sindicat (vertical), les actuals cooperatives, que s’encarregaven de dur-lo a la farinera.
D’aquesta manera ens arribava als consumidors el nostre pa de cada dia, després que els flequers pastessin la farina i la coguessin al forn. Una menja tan quotidiana i un procés tan llarg, des de la sembra al novembre fins la sega al juny i el batre al juliol. Aquesta és tan sols una mostra de la feina dels pagesos que gràcies a ells i a la terra, l’aigua i el sol podem viure. No ens quedem solament amb els paisatges bucòlics dels camps amb garberes o cilindres i les cases de pagès amb el paller al costat. Ara i sempre defensem la feina dels pagesos. Espero haver ajudat a apreciar-la amb tot el seu valor.
