Títol: El jardiner i la mort
Autor: Gueorgui Gosponidov
Traducció: Marc Casals
Editorial: Edicions del Periscopi
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2025
Pàgines: 258
El pare de l’autor és jardiner, no pas de professió, sinó d’ànima. Un jardiner d’ànima és aquell que sap convertir qualsevol indret en un jardí, que va traslladant els bulbs de tulipes holandeses a cada casa on viu, que sap tenir cura de les plantes, que hi parla amb les flors, que estima el seu hort, que compta el pas del temps no pas amb rellotges sinó amb brots i florides. Un jardiner d’ànima quan mor esdevé un jardí.
Hi ha moltes maneres de fer el dol per la mort d’un ésser estimat, Gospodinov, davant de tant de dolor, escriu un llibre preciós d’homenatge al seu pare. Que estructurat en 91 petits capítols i un epíleg, va desgranant d’una manera tendra i afectuosa, la seva vida i la seva mort, mentre va aferrant-hi la seva pròpia existència com una planta enfiladissa. “Potser les flors són els periscopis secrets dels morts”.
Un homenatge que posa el focus en la quotidianitat, en la grandesa dels petits gests. Una mirada a la manera de viure, de ser adult i infant en un règim socialista, que s’estructurava, com en tants d’altres, en l’absència de la figura paterna i de les mostres d’afecte. Una absència que queda contrarestada per l’amor, pel seu suport, per les manyagues a la neta i per les històries que els hi explicava. “Potser aquesta era la missió del pare, (…) fer de pastor d’un petit ramat d’històries que vigilava i que sempre anava darrere seu. O potser feia de jardiner en un jardí d’històries i arbres genealògics.” La baula entre passat i present, entre els ancestres i els descendents. “El pare era un Atlas que sostenia a les espatlles tones de passat”. Gospodinov, recull en aquest llibre totes les històries que pot per mantenir viva la veu del pare, per tornar-la a plantar al seu jardí imaginari.
És una obra plena de sensibilitat, de referències poètiques, filosòfiques, històriques, sobre el dol, sobre la tristesa, sobre com aprendre a viure després de la mort de les persones estimades, sobre com integrar en la pròpia vida la veu dels fallits. “Només sé que quan surtin els lliris de neu o s’obri la primera tulipa, el meu pare jardiner (o el meu pare jardí) serà allà.”. Alhora, és una lectura sense drama, volgudament lleugera, en què el dolor, la tristesa, l’enyor, s’expressa clarament, però també ho fa la joia, els bons records d’infància, les cures durant els darrers mesos del pare, i del seu jardí, és clar.











