El passeig visual que ofereix l’exposició Desenfocat. Una altra visió de l’art que té lloc al CaixaForum fins al 27 de setembre de 2026, és, en efecte, una invitació a apreciar com a element estètic principal en una obra d’art el difuminat, el borrós, l’imprecís, el desenfocat.
El recorregut comença per un paisatge difuminat de Turner per l’acció gairebé encegadora de la llum; un quadre de la sèrie dels nenúfars de Monet d’encontorns imprecisos que ofereixen una imatge poètica; un gravat d’Odilon Redon que provoca la mirada de l’espectador amb el misteri d’unes figures fantasmagòriques… Al seguit de propostes contemporànies entre les quals destaquen l’abstracció de la pintura de Rotko i l’estilització de l’escultura de Giacometti, li segueixen en importància per al discurs visual de la mostra Desenfocat la fotografia, posant de relleu, en primer pla del discurs artístic, aquelles imatges borroses que sovint s’han descartat, però que algunes mantenen una bellesa suau, difusa en el que resta d’una imatge en la qual hi ha deixat traça la imperícia del fotògraf amateur. Metafísicament parlant, aquestes fotografies s’adiuen a l’esperit d’aquells coneguts versos de John Berger que expressen l’efímer: «I els nostres rostres, vida meva, breus com fotografies». Així passem per la vida: com una foto moguda que creua l’espai visual i que al cap del temps la memòria va difuminant…
Entre les peces modernes exposades, la factura d’algunes de les quals no resulten estranyes a l’espectador miop i amb astigmatisme com jo perquè és així com veu la realitat sense les ulleres, hi ha una peça que em va cridar l’atenció per la bella, poderosa imatge de contorns imprecisos, sí, però clara i commovedora pel missatge que transporta. Es tracta d’El bell blau, un oli sobre tela obra de l’artista activista i feminista Miriam Cahn (1949) i que l’any 2020 va adquirir la Tate Modern. Les figures representades són com un crit que es fon en un ambient aquàtic, sembla que es dissolguin en el silenci de l’aigua… I és que la intenció de la pintora és denunciar les vides que es perden en el Mediterrani, els migrants que fugen de l’Àfrica i que tràgicament troben en la profunditat d’aquestes aigües fredes una tomba blava.
Bellesa i horror conflueixen en aquesta pintura de Miriam Cahn… En la meva memòria visual aquesta pintura se’m presenta, gràvida i ingràvida al mateix temps, en diàleg a una pintura de Gustav Klimt, realitzada l’any 1899, que porta per títol Fate aquatique. En aquesta pintura s’hi veuen unes figures femenines allargades com algues o peixos. Dels encontorns imprecisos, difuminats per efecte de l’aigua, només en sobresurten els rostres, un d’ells apagat, lívid com l’aigua verda que cal pensar que és l’aigua d’un estanc. Però les fate no s’abissen, floten, l’aigua és la llar d’aquestes fate. Una i altra pintura, la de Miriam Cahn i la de Gustav Klimt, participen de l’estranya concordança entre el bell i el terrible de la qual ja va parlar el poeta Rilke a l’inici de les Elegies de Duino: «Qui, si jo cridés, m’escoltaria des dels cors dels àngels (…) tot àngel és terrible…». En els quadres de Cahn i Klimt, separats per més d’un segle entre l’un i l’altre, els migrants i les fate són representats en un medi aquàtic: uns en la seva blava tomba líquida, les altres en la seva verda, amniòtica llar d’ondines o dones d’aigua. Són imatges que ambdós artistes han pintat desenfocades pel medi en el qual ara es troben o habiten, però la seva veritat, tant la real com la mítica, no és muda: inquieta, interroga i convida a la meditació sobre el destí en l’imaginari col·lectiu, ja que la paraula fat vol dir destí.
