En el cas espanyol, des de la perspectiva dels més de 35 anys de vigència del text constitucional, la integració plurinacional és un rotund fracàs. Es pot afirmar que l’Estat espanyol s’ha descentralitzat fins ara –tot i la regressió que persegueixen el Partit Popular i altres forces polítiques com UPyD-, però no ha integrat gens els elements de la plurinacionalitat.
Caldria reformar la Constitució i els estatuts d’autonomia tot explorant mecanismes d’integració política i simbòlica, com ara l’actualització dels drets històrics del poble català, la qual cosa sembla impossible, encara més després de la recent sentència del Tribunal Constitucional davant la impugnació pel Govern de l’Estat de la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, de 23 de gener de 2013, per la qual s’aprovava la “Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya”. Anteriorment, ja havia admès a tràmit l’esmentada impugnació i suspès provisionalment els seus efectes. Ara declara inconstitucional i nul el principi primer que afirma: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”.
La sobirania és el màxim atribut del poble com a subjecte legitimador de la comunitat nacional, molt més que la independència, perquè avui no se sap ben be que vol dir realment ésser independent, en el si de les coordenades de la integració supraestatal i de la mundialització o globalització. A més, de la pròpia gestió a Espanya de la crisi econòmica i financera que patim, podem dubtar de la capacitat per a fer-la front amb independència real. El distanciament entre l’Estat i el poble de Catalunya és constatable, i alguns ho justifiquen tot amb apel·lacions a conceptes externs. Tot són condicionaments i exigències de la Unió Europea, del FMI, etc.
Una reflexió conceptual que es pot afegir és si la sobirania és avui una ficció o continua tenint la seva raó de ser i la seva utilitat. Existeix com a nomen iuris, però en la realitat cal advertir, segons el meu parer, de la seva autèntica dimensió, metafísica i simbòlica. El gran problema conceptual és l’admissió de la subjectivitat sobirana del poble de Catalunya, amb entitat pròpia, és a dir, el seu dret a existir. Catalunya no pot renunciar a tenir un projecte “sobiranista” que conceptualment és més extens que no pas l’independentisme. Necessita tenir elements d’estatalitat i de nacionalitat.
Afirmo solemnement des d’aquestes línies que vull continuar treballant perquè Catalunya sigui un subjecte polític i jurídic sobirà, sense complexos, en un món interdependent i amb un ús de conceptes realistes al servei de les persones. En aquestes coordenades em pregunto quin mal pot fer que el Parlament de Catalunya acordi una mera Declaració institucional proclamant la legitimitat per raons democràtiques de la sobirania de Catalunya? Depèn. Al mateix temps tot o res, moltíssim o res de res. Per al Tribunal Constitucional espanyol i per al nacionalisme espanyol més uniformista i caspós, és “impossible”; per als nacionalistes catalans la fita més preuada d’una lluita serena, constructiva, democràtica, per a la plena llibertat nacional. Aquí ens trobem.
