Era com una fita, arribar als 100 anys. Quan ens veiem deia que aviat els faria, els 100, i això va durar uns quants anys. Els va complir fa pocs mesos i ens ha deixat.
Una vida plena. Durant la guerra civil amb 11 anys els pares el portaren amb uns familiars a Gibraltar. Allà no hi arribaven les bombes, i passà els anys de conflicte parlant l’anglès, amb un particular accent. De jove practicà atletisme. Va estudiar enginyeria i es posà al front del taller de cables de la família. Amb visió estratègica va convertir el taller en una de les principals corporacions industrials de país, cotitzada a borsa. Tant era el volum, que li van atorgar carta d’exportador de primera categoria. A la fàbrica de Barberà del Vallès, d’una extensió impressionant, la Guàrdia Civil va instal·lar-hi la duana perquè els camions carregats que anaven cap a la frontera, no s’haguessin d’aturar a fer els tràmits a la Jonquera.
Fou un empresari important pel país. Des de la modèstia, creà moltes empreses de l’àmbit industrial, amb volums importants de negoci. I alhora vivia una missió envers als seus treballadors i la societat, que anà fent créixer una personalitat social. Primer va col·laborar per mitjà d’organitzacions catòliques, com Càritas, i després amb els nous temps, per mitjà de coordinadores i fundacions. Mai he despatxat un treballador, em digué una vegada. El Sr. Borrell tenia el seu temperament i s’imposava. Sabia quan havia de fer una acció que la resta creiem que no calia, i els resultats demostraven que tenia raó. Es deixava aconsellar i també feia seves les bones idees dels altres. Com quan, essent president del comitè de govern d’Unió Democràtica de Catalunya, va comprar particularment tota una edició del llibre La Unió Democràtica i el seu temps que hi havia mig oblidada en palets en un magatzem. Li vaig suggerir que obsequiés un exemplar a cada militant d’ Unió, i així ho va fer.
Era obert a idees noves, a coses poc convencionals que solen suscitar una certa angúnia als directius perquè no apareixen al manual d’Esade. I és que el senyor Borrell tenia el seu estil propi.
Durant el temps de direcció a Unió Democràtica va impulsar la participació a Europa, cercant ajuts per als barris marginats de La Mina, Camp Clar o el Polígon Gornal i durant el seu pas com a regidor per l’Ajuntament de Barcelona, promogué sense èxit la taula de la pobresa, on volia donar resposta al problema tant actual de l’habitatge digne, convençut que sense això no es pot desenvolupar una vida amb normalitat.
La manca de continuïtat i de solucions de la taula de la pobresa, va decidir-lo a crear la Fundació. I va néixer FIBS, Família i Benestar Social, que en els seus 35 anys d’existència ha ofert habitatge digne i assequible a 3.000 famílies de Catalunya. Unes deu mil persones viuen en un pis promogut per FIBS, en cessió de sol públic o adquirint-lo. Quina gran obra. I va continuar la seva acció social amb altres fundacions: Iniciativa social, Cohabitac i encara altres més.
Del senyor Borrell se’n poden explicar coses singulars. Quan va fer una visita a la Mina, allà el 1987, per inaugurar una escola de formació pels joves del barri. En acabar l’acte va trobar-se el seu cotxe que s’aguantava sobre uns totxos. Li havien pres les quatre rodes. del seu cotxe. Una altra: durant la crisi de la construcció la Fundació s’hi va veure afectada, i per salvar-la va comprar un centenar de pisos i així va endreçar els balanços comptables. I encara: durant el sorteig que es va celebrar per a l’adjudicació d’habitatges en un municipi de l’interior de Catalunya, un grupet que no havia estat beneficiat s’abraonà sobre ell i uns quants vàrem haver d’obrir-li pas, ni que fos a empentes.
Els darrers anys segui l’activitat financera amb un èxit tant rellevant que importants corporacions decidien invertir segons el seu criteri; i això amb més de 90 anys.
Fa pocs mesos, com a President emèrit, va assistir a la reunió de la Fundació, acompanyat de la seva filla Montserrat, també membre del patronat, i va participar activament al debat. El senyor Borrell, en Francesc, com li agradava que li diguessin, va estar sempre amatent amb la seva fundació, i va rebre amb satisfacció la Creu de Sant Jordi atorgada a FIBS.
Vaig tenir l’encert de visitar-lo a casa seva fa un mes . Durant mitja hora li vaig anar explicant la meva activitat docent i investigadora a la universitat i s’interessà per les recerques que li vaig exposar. Al marxar, va voler acompanyar-me fins a la porta i s’aixecà de la cadira amb una agilitat que em va semblar extraordinària als seus cent anys.
Va deixar-nos el passat dissabte 24 de febrer. Al funeral-homenatge que se celebrà dilluns a la tarda, tres generacions de la família li van retre homenatge. Els fills, una vintena de nets i una bona pila més de besnets, que van exposar en públic allò que per ells havia estat el seu pare, avi i besavi. Els 100 assistents podríem haver fet el mateix. Cadascun de nosaltres tenia històries per explicar. Allí érem cent, un per cada any de la seva vida i de la nostra.
Per la constància, la il·lusió, l’esperança, la compassió, la bondat, a aquest país li caldrien 100 senyors Borrell. Al cel sia.
