Com pretenia la lletra ocurrent d’aquesta cançó de la Trinca, la causa de tot plegat havia estat que una part de la parròquia era del Barça i una altra de l’Espanyol.
Aquest tema em ve al cap després que s’hagi disputat l’eliminatòria de la Copa del Rei d’Espanya entre aquest dos clubs catalans. Històricament s’havia considerat el futbol com un àmbit al qual els afeccionats recorrien per expressar les seves baixes passions sense por de patir cap mena de censura pública. Aquesta manera de fer els ulls grossos ja fa temps que havia donat els seus fruits en forma de violència social associada al món dels clubs esportius. És normal que tot això s’acabés esdevenint en àmbit on s’havia fet gairebé obligatori que les persones despleguessin en públic les seves fílies i fòbies més profundes sense cap mena de prevenció.
Tots ens havíem acostumat a les expressions d’odi envers determinats llocs de la geografia de la península, expressions d’odi que degeneraven en atacs a persones més o menys públiques, i que si reflecteixen un estat d’opinió real, més val que arrenquem tots a córrer. Expressions d’alegria per la mort d’una persona, atacs contra la vida privada dels jugadors, contra elements d’identificació col·lectiva –recordo com els seguidors de l’Osasuna cantaven al l’estadi del Saragossa “Nos vamos a follar a la Virgen del Pilar” i molts altres casos diferents causats per passions completament fàtues–.
Només calia l’aparició d’eines tan democràtiques com Whatsapp o Twitter per dur aquest ambient tan elogiable sorgit dels estadis de futbol a la nostra vida quotidiana. Es pot viure en un ambient així? És possible la convivència?Jo diria que és completament impossible.
A França, en un partit de futbol l’afició local feia mofa dels habitants de la regió a la qual pertanyia el club visitant. El partit va ser suspès. S’imaginen aquesta situació aplicada a l’estat espanyol? En els últims trenta anys els equips esportius catalans no haurien pogut acabar ni el 10% de partits jugats fora de casa. Però aquí no se suspèn cap partit, aquí a tot estirar la policia denuncia o agredeix directament alguns aficionats dels equips catalans i després se’ls nega el recurs a la jurisdicció ordinària per defensar-se.
Períodicament alguns jugadors de raça negra s’exclamen que les aficions rivals fan crits imitant les mones quan ells duen la pilota o intervenen en una jugada. S’imaginen els jugadors catalans protestant pel que es diu dels catalans en un estadi de futbol? Aquest és el meravellós país on ens volen fer viure, sempre que ens deixem robar, és clar.
L’aparició de piulades ofensives contra una regidora del partit del govern que havia mort a conseqüència d’una acció delictiva ha estat l’inici del primer canvi de posició governamental en els últims 30 anys. Això després de mil exemples de campanyes difamatòries a les xarxes contra persones amb nom i cognoms. Però és clar, com que en aquestes campanyes hi participaven activament responsables de les forces governamentals, doncs endavant que no ha estat res.
Espanya és l’únic país del món en que l’afició es permet el detall de xiular l’himne de les seleccions estrangeres que s’enfronten a la seva estimada selecció nacional. Això amb independència que el 99% de la població espanyola sigui incapaç de localitzar geogràficament el país al qual representa la selecció rival, ni sigui capaç de pronunciar correctament la traducció del seu nom al castellà.
