Els nostres telenotícies s’han convertit en autofel·lacions per als benpensants. Catalunya se les dona d’oberta i cosmopolita, però fa basarda com s’explica el món en llengua catalana. Per a l’establishment barceloní, el món no acaba d’encaixar. Els mitjans catalans s’han quedat amb els Clinton a la Casa Blanca i el que ha vingut després només es pot comprendre com un desastre natural.
La croada liberal
Els mitjans catalans s’han entregat a una croada ideològica. A Catalunya no parlem d’afers internacionals sinó dels problemes del món —amb la càrrega que això comporta. L’actualitat internacional no és analitzada: és moralitzada. Se’ns alliçona sobre els refugiats, els populismes, els polítics autoritaris, les guerres o els desastres naturals. Malgrat tot, poc ens preguntem per què (o per a qui) existeixen aitals problemes.
Se’ns exhorta constantment a l’acció per combatre aquestes “amenaces”. Amenaces a què? Al cantó correcte de la història, és clar. Quan aquest està en perill a qualsevol cantó de la terra, els catalans “no ens podem quedar de braços plegats”. I així, la nostra funció és fer actuar a la “comunitat internacional”. Es critiquen les guerres nord-americanes, però es reforcen les idees que les han justificat. El moralisme no és només infantil, és perillós.
Desarmats
Es parla poc de política. Els judicis de valor i les desqualificacions precedeixen sempre les motivacions dels actors globals. Es construeix una narrativa general on la maldat, l’avarícia i la follia són els causants dels desordres del món. El titular sobre Boris Johnson que va fer la TV3 del 155 va ser una mostra prou clara d’aquesta decadència. Cap fenomen es pot comprendre amb profunditat quan es busca en les baixes passions la causa de tot.
Ens desarmen. La dramatització dels fets no convida a la reflexió adulta. Som incapaços d’entendre com repercuteix sobre els catalans el món actual. Quedem sense eines per entomar els reptes, reals, que el joc geopolític planteja al país. Les societats humanes se’ns fan incomprensibles. També la nostra. No podem ni imaginar els escenaris en què s’obren oportunitats per fer avançar els nostres objectius polítics. No se’ns deixa pensar en termes d’interès nacional quan tan sols se’ns parla de “desgràcies humanes”. No se’ns explica que, sovint, la sortida més humana és desgraciar-li la vida a algú.
Encadenats
Culpabilitzant-nos, els nostres esforços es dirigeixen cap a fins espuris. No podem reclamar intel·ligència, quan hi ha la virtut moral en joc. El ridícul de les exigències fetes des de Catalunya es fa evident en veure la precària situació del país. Plorem en totes les llengües del món per amagar la realitat d’un poble que malda per seguir dempeus. La ranera provinciana aflora, tot i aferrant-se al cosmopolitisme liberal més radical.
És egoista desitjar ser lliures quan hi ha tants “problemes al món”. El xantatgisme s’expandeix a qualsevol esfera de la vida política catalana. També quan es moralitza l’actualitat internacional. Se’ns lliguen les mans, convençuts que és per no tacar-nos-les. Encadenats a la croada dels liberals, Catalunya mai podrà desfer-se de les cadenes que ens imposen Espanya i els seus aliats. Una Catalunya enfeinada en redimir un món que no comprèn sempre serà incapaç de redimir-se a ella mateixa.
