Som a la matinada del 6 de juliol de 1535 a la Torre de Londres, a la riba nord del Tàmesi. Un home amb els cabells blancs puja trontollant les escales del cadafal i adreçant-se al botxí demana: Li prego m’ajudi a pujar; per baixar ja me’n sortiré tot sol. En agenollar-se encara diu: la meva barba no ha comès traïció, doncs ha crescut a la presó; per tant, no mereix ser tallada. Permeti’m que l’enretiri. Finalment, abans que caigui la destral, exclama: I die being the king’s good servant, but God’s first. Després, el cop sec i precís. I el silenci.
Així va morir sir Thomas More, amb bon humor i fidel a la seva consciència. Quatre segles després Winston Churchill escrivia: “More aportà a la història la seva universalitat, la seva creença en els valors espirituals i el seu sentit instintiu en la visió àmplia del món. Enric VIII, amb la seva cruel destral va decapitar, no solament un conseller savi, sinó un sistema que, encara que no havia reeixit en posar en pràctica el seus ideals, havia lliurat a la humanitat els seus somnis lluminosos”. Qui va ser, doncs, aquest advocat, humanista i polític anglès?
Nascut a Londres el 1478, inicià el seus estudis el 1492 al Canterbury College d’Òxford, i quatre anys més tard esdevingué estudiant del Lincon’s Inn, on residien, aprenien i pledejaven els advocats, fins que el 1502 va començar a exercir l’advocacia. El 1505 es casà amb Jane Colt, amb qui va tenir tres filles i un fill. Quan Jane morí es casà amb Alice Middleton, una vídua amb qui no va tenir infants, però Thomas va acollir com a seva la filla que tenia. A despit de la corrent de l’època, va donar a les seves filles la mateixa educació clàssica que al seu fill John. Igualment procurà, sense èxit, la formació de la seva dona.
Al voltant del 1500 començà a contactar amb personatges renaixentistes, com Erasme de Rotterdam, amb qui travà amistat. Va estudiar un ampli ventall d’aspectes de la cultura, la teologia i la literatura clàssica. A més d’anglès, llatí i grec, parlava el francès. També va ser amic d’en Lluís Vives, a les mans del qual va arribar el manuscrit de Tristia Christi (L’agonia del Crist), escrit a la Torre durant el seu arrest abans de l’execució. El 1513 escriu History of King Richard III, llibre que inspirarà el personatge de Shakespeare vuitanta anys després. More va encunyar el mot utopia, el nom que va donar a una illa imaginaria amb un sistema polític i una organització social ideals, en la seva novel·la homònima publicada el 1516.
Des del 1510 és un del dos sots-sheriff de la City of London, i comença a conrear la seva reputació de servidor públic honest i efectiu. El 1517 entra al servei del rei Enric VIII com a conseller personal, i poc a poc va anar creixent la seva influència rebent missions diplomàtiques, redactant esborranys de texts oficials, i com a enllaç entre el rei i el seu Lord Canceller, el cardenal Wolsey. El 1521 Thomas More és nomenat cavaller, i dos any més tard va ser elegit President de la Cambra dels Comuns. El 1529, després de la caiguda en desgràcia de Wolsey, va ser designat Lord Canceller (el càrrec i el nom Prime Minister es va començar a utilitzar a partir del 1721).
Thomas More era estimat per tots per la seva integritat moral, el seu caràcter alegre, la seva fina agudesa i la seva erudició. Es distingí per la seva lleialtat a les autoritats i institucions legítimes. El seu és un mestratge de servei a la justícia, no al poder ni al propi interès. La seva activitat pública s’orientava a la persona, especialment si era dèbil, i era amarada per un exquisit sentit de la equitat. La seva confiança i fortalesa interior -que atreia- radicava en la seva franquesa i noblesa, el seu despreniment dels honors i els diners, i la seva seguretat de judici, ancorats tots ells en una profunda fe cristiana i en l’honestedat intel·lectual.
More va ser un marit i un pare dedicat i amorós, amic dels seus fills. La seva era una llar cristiana, on es pregava amb senzillesa i naturalitat, en comú i en privat, i que acollí gendres, nores, i moltes altres persones. La vida espiritual de More, arrelada en l’Eucaristia, era pregona i adulta. Després de la seva dimissió com a Canceller, la seva austeritat li va permetre acceptar amb fermesa i pau, amb la seva família, la pobresa material i l’abandó de molts falsos amics.
El seu va ser un cristianisme viscut amb naturalitat i amb unitat de vida, és a dir, manifestat en qualsevol aspecte existencial. És també un exemple de professionalitat i prestigi personal basats en una sòlida i esforçada preparació. Igualment, la seva fe i el seu pensament cristià eren madurs i fonamentats en l’estudi; els havia fet propis intel·lectualment i existencial, i per tant eren lluny del sentimentalisme i el bonisme.
El 1935 fou proclamat sant, juntament amb el bisbe John Fisher que havia estat decapitat pel mateix motiu. La seva festa es celebra cada 22 de juny. Fa una dècada, el 2000, Joan Pau II el designà patró dels polítics i governants, responent a la petició quinze anys abans del President de la República Italiana Francesco Cossiga i de centenars de caps de Govern i d’Estat, parlamentaris i polítics.
Però arribem d’una vegada al final de la seva història. Abans del 1529 el rei ja tenia embolics de faldilles i era pública la seva relació amb Anna Bolena. Al principi More s’alineà amb l’opinió dels teòlegs d’Òxford i Cambridge que defensaven que el matrimoni d’Enric VIII amb Caterina d’Aragó era il·lícit, però la seva posició va canviar quan el rei començà a negar l’autoritat del Papa. El 1531 intentà dimitir en veure’s obligat a jurar una declaració del rei com Cap Suprem de l’Església Anglesa, però el rei no admeté la seva dimissió fins l’any següent. El 1533 no volgué assistir a la coronació d’Anna Bolena. Poc després va ser acusat de rebre suborns, la qual cosa no va poder ser provada. L’any següent és requerit per a jurar l’Acta de Successió però la refusa en part, i tampoc dóna el seu consentiment al divorci del rei amb Caterina (finalment Enric VIII tingué sis mullers). Va ser empresonat a la Torre de Londres. Un any després va comparèixer davant un tribunal acusat d’alta traïció per denegar la validesa de l’Acta. Ell mai no havia dit explícitament que el rei no fos cap de l’església, però un testimoni va cometre perjuri afirmant el contrari, i va ser sentenciat a mort.
L’enterraren a la Torre en una tomba sense nom. El seu cap va ser sucat en quitrà per millorar la seva conservació i empalat a una pica sobre el Pont de Londres durant un mes, com a qualsevol traïdor. La seva filla Margaret, la seva més bona deixebla i amiga, el va rescatar abans de ser llançat al Tàmesi, i el cap és ara a la cripta familiar dels Roper a la St. Dunstan’s Churh, a Canterbury. William Roper era el marit de Margaret i fou el primer biògraf de Thomas More.
